Grècia (III)

La Puerta del Sol, Canaletes, Piccadilly Circus, la plaça de davant de Notre Dame de París, Times Square, la Fontana di Trevi... tots aquests espais centrals i emblemàtics de les ciutats m'acaben resultant profundament inhòspits i desagradables. Tenen un paper invers al de les antigues àgores: cal passar-hi de pressa, fugir-ne al més aviat possible. Res de bo hi pot passar.

Entre aquests espais, la plaça Monastiraki d'Atenes potser s'emporta la palma. L'església de Santa Maria Pantanassa i la mesquita Tzistarakis queden difuminades per la presència de l'enorme estació de metro i la situació central d'un quiosc d'una lletjor abrubta, implacable, insuperable. La calor és un grandíssim aliat de l'excessiva densitat humana i de la brutícia encomanadissa pròpia d'aquests llocs. Les mans suen i s'ennegreixen per art de màgia mentre la sola de les sabates s'eganxa a les llambordes amb una passió eterna, matrimonial, difícil de vèncer per l'esforç muscular de les cames humanes. Alguns turistes s'hi fan selfies sense deixar de resguardar-se la cartera amb la mà ni d'agafar el mòbil amb força. De l'estació en surten riuades de gent. Contemplar des d'allí la silueta de l'Acròpolis és un acte de divagació perillós. Seria impossible, tanmateix, deixar-se endur per qualsevol sentiment profund. Des d'una de les terrasses que hi ha en un dels laterals de la plaça, un cambrer ens crida. M'haurien de pagar força diners per sopar allí. Més si són les sis de la tarda i la temperatura supera els trenta graus centígrads. Vinga noies, marxem!

***

Hom em pregunta sovint com és que a les fotos que faig en els viatges no hi acostuma a sortir gent, tenint en compte que en els nostres temps trobem multituds arreu, més en els indrets turístics. Hi ha, en primer lloc, una part tècnica: forçar els enquadraments, tenir paciència per trobar el moment oportú de fer la foto... Però hi ha també una qüestió de fons, inherent al caràcter propi, que em porta a ser esquiu a les actuals tendències humanes. No és tan difícil tenint en compte que el gregarisme és una conducta en alça, empesa per les xarxes socials. Cal buscar, per exemple, la bellesa menor i minoritària. El convent de San Marco, la capella Brancacci, la capella Scrovegni, el palau Medici-Riccardi, la Scuola di San Giorgio degli Schiavoni, el museu Maillol, el museu Marmottan, el museu Rodin, la Frick Collection, les runes de Messene... són meravelles que em venen ara al cap, apartades (encara) dels grans ciruits. Els horaris són també fonamentals. El turista és un individu que sembla no poder abstreure's d'esmorzar llargament, amb parsimònia, a les nou del matí. I a les vuit l'Acròpolis és visitable, mentre que a les deu és el pitjor dels inferns. Llegir bones guies és imprescindible. No sabia de l'existència de la ciutat bizantina de Mistràs. Vaig veure que la guia verda Michelin li dona tres estrelles (aquestes són les estrelles que m'interessen, no les dels restaurantets) i les val amb escreix. Curiosament, en tot el recinte de l'antiga ciutat ens vam creuar amb una desena de persones.

Calen algunes renúncies, però les multituds encara es poden evitar o, com a mínim, pal·liar.

***

A Monemvasia surto de matí de l'habitació de l'hotel mentre la G. i l'N. acaben d'arreglar-se. Quedem a la gran plaça que hi ha, enfront del mar, abans d'anar a esmorzar. Deambulo gairebé sol per aquest espai ampli i obert. La llum matinal ennobleix els colors de les cases velles, cúbiques, que exhibeixen tots els tons possibles de colors ocres i torrats. Contrasten amb el blanc encegador de la petita església. Saludo un home que rega amb una manguera les plantes que hi ha el seu voltant. Quan ha acabat, ressegueix amb un pinzell algunes parts de la paret de l'esglesiola. És aquesta cura en les petites coses la que salva, encara, la humanitat. Recolzat a la muralla sento respirar el mar a la meva esquena. Colpeja les roques sense gaire força. Després, s'esverarà. Quatre o cinc persones se m'han avançat i es banyen mirant la ciutat. Ha de ser un luxe extraordinari. Me'ls miro des de lluny, però m'hi jugaria un pèsol que són anglesos.

Faig unes quantes fotografies mentre espero que arribin la G. i l'N. Quan ho fan, em sento feliç de compartir amb elles la bellesa del lloc i del moment. El gaudi és incomplet si no és compartit. Quan ens acostem a l'hotel per anar a esmorzar, veiem una parella jove que surt del balcó de la casa que presideix, central, la plaça. Aquesta casa pertany també a l'hotel on ens estem. Sentim una certa enveja d'aquesta habitació, però sobretot de la seva joventut. Al llarg del viatge trobarem moltes parelles joves. Algunes d'elles mostren d'entrada, amb transparència, el seu caràcter superficial i estúpid, reactiu només als luxes venals. D'altres, en canvi, exhibeixen petits gestos que denoten generositat, ingenuïtat i lucidesa. Aquests del balcó amb prou feines els veiem badallar i abraçar-se, mirant el mar, amb els cabells encara esbullats. El vent també deu sentir-se gelós d'ells, perquè comença a bufar amb força. Mentre esmorzem a la terrassa s'ho emporta tot: tovallons, sobres de sucre, barrets... Només ens queden unes hores per passejar per aquest paradís que és, encara, Monemvasia.