***
Curiositats de les xarxes socials. Veig que el meu perfil de linkedin ha rebut una visita d'algú que treballa al consell local (suposo que vol dir ajuntament) de Pitea. I veig que Pitea és una ciutat sueca d'uns vint-i-cinc mil habitants situada al nord del golf de Bòtnia, que separa Suècia de Finlàndia, no gaire lluny del cercle polar.
A veure si arriba l'oferta.
***
Llegeixo Un matí del terratinent, breu novel·la de Tolstoi. Narra els obstacles que la naturalesa humana posa a la voluntat benintencionada d'un jove propietari de millorar la vida dels pagesos que viuen, i treballen, les seves terres. La perspectiva del mestre rus reafirma el meu escepticisme davant la irresolubilitat dels nostres problemes, fruit precisament de la nostra pròpia naturalesa.
***
Tot i ser un ferm defensor de la coneguda màxima de Pascal -aquella que diu que els problemes de l'home són fruit de la incapacitat de romandre quiet a la seva pròpia cambra- considero mortífer l'avorriment -relacionat també amb la irrellevància- i entenc els esforços per escapar-ne.
***
La lectura com a entreteniment no la concebo de cap manera. Potser només en ocasions puntuals. I no ho faig des d'una perspectiva elevada o elitista, simplement és que a la literatura li demano molt més. Crec que a la literatura li hem de demanar que ens ajudi a entendre. Fins i tot, que ens salvi.
***
Llegeixo també Elizabeth Finch, de Julian Barnes. Com em passa gairebé sempre amb aquest autor, l'experiència és ambivalent. No acabo de connectar amb determinats aspectes de la seva escriptura ni de la seva visió. Però, per contra, la seva obra inclou sempre allò que coneixem com a il·luminacions, que són el gran bonus de la literatura. El personatge de la professora Elizabeth Finch, no sé si basada en algun personatge real o fruit exclusiu de la creació de l'autor, resulta una gran font d'aquestes il·luminacions que ens ajuden a entendre i a entendre'ns. Com quan parla, per exemple, de la història. Tenim massa tirada, diria jo, escriu Barnes en boca de Finch, a veure la història com una mena de darwinisme. La supervivència del més apte, mitjançant la qual, òbviament, Darwin no es referia als més forts, ni tan sols als més llestos, simplement a aquells més preparats per adaptar-se a circumstàncies canviants. Però en la història humana real no és pas així. Els que sobreviuen, destaquen o s'imposen són simplement els que són millors a l'hora de matar. Les nacions pacífiques poques vegades són vencedores... tampoc pel que fa a les idees, ben segur, perquè les idees poques vegades convencen llevat que es reforcin a punta de pistola. És lamentable, tots hi estarem d'acord, però seria negligent no admetre-ho. Ja que, si no, només ens hem d'estar de braços plegats... i també amb el cervell desconnectat. Cal admetre-ho: qui guanya s'ho queda tot, cosa que també significa que qui guanya té la veritat.
O el que escriu sobre el record, també en boca -o en ploma- de Finch: I llavors hi ha la inevitable tercera estilització... del record pòstum. Cosa que porta al moment en què l'última persona viva que et recorda pensa per últim cop en tu. Aquest esdeveniment final hauria de tenir un nom que marqui la teva desaparició definitiva. Què en sabem dels nostre besavis, penso de vegades? Res. Com si mai haguessin existit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada