Notes

Després de llegir El affaire Arnolfini de Jean-Philippe Costel, que em va deixar absolutament desconcertat amb les calidoscòpiques (i excessives) interpretacions que conté sobre el quadre de Van Eyck, la lectura de Vermeer. Un ensayo d'Emili Olcina, em resulta molt més plaent i, el seu contingut, més plausible. Tot i la poca informació existent sobre el mestre de Delft, que ha dificultat enormement l'estudi de la seva figura, l'apoximació d'Olcina al pintor i al seu temps em sembla fonamentada i ben raonada. M'agrada, per exemple, la hipòtesi que conté sobre l'acostament del pintor a la seva sogra a partir de la creació d'obres de simbologia indiscutiblement catòlica, com Santa Pràxedes o Crist a casa de Maria i Marta. El fet que existís una bona relació, fins i tot una aliança, entre el pintor i la seva mare política, Maria Thins, contrasta amb altres interpretacions -o fabulacions- que els han situat com a personatges antagònics.

En Vermeer, sortir de la hipòtesi per situar-se en la certesa resulta terriblement difícil. No crec que Olcina ho pretengui, però les informacions que aporta el seu assaig ens ajuden a conèixer una mica millor, o a dibuixar-nos una mica millor, la imatge de l'esfinx de Delft.

***

Sabem de les dificultats que van tenir els impressionistes per ser reconeguts en la seva època, el gust de la qual, dirigit per la crítica del moment, es decantava per la pintura historicista dels després anomenats pompiers. No canviaren gaire les coses, dècades després, amb la incomprensió que patiren artistes con Van Gogh. En els nostres temps, no costa gaire pensar, que més enllà de hirsts o basquiats, deuen existir, ocults, pintors de debò (localment, en coneixem algun). Ara bé, no arribava a saber del tot que també en el segle d'or holandès, els pintors més grans patiren, d'alguna manera, de la falta de reconeixement. Ho explica de forma clara Olcina en l'assaig sobre Vermeer:

Mientras los pintores de más éxito igualaban en riqueza a sus ricos clientes, a Rembrandt lo enterraron en la fosa común de los pobres, a Frans Hals le embragaron hasta el colchón y sobrevivió con una pensión a cargo de la caridad pública, Pieter de Hooch murió en un asilo gratuito para enfermos mentales, Emanuel de Witte, tras discutir sobre atrasos de alquiler, se ahorcó en un puente, se le rompió la cuerda y se ahogó en el río. Y Vermeer, según su viuda, sufrió un ataque que le llevó en un día y medio, de estar sano a estar muerto, causado por tomarse tan a pecho la insuficiencia de ingresos con que sostener a su familia.

***

Salvant totes les distàncies, hom arriba a pensar que els gustos que s'imposen en la literatura actual, conduïts també pel món editorial dominant i per una crítica miop i/o venal, no deixen de ser equiparables als dels seguidors dels pompiers del segle XIX o als que deixaren de banda els rembrandts, vermeers o hals en el segle i l'indret del món on es creà la pintura més afortunada de la història.

***

Jordi Font, a L'estiu del gaig blau, escriu una bona obra en prosa. Anava a escriure una bona novel·la però he preferit aquest altre terme. No perquè L'estiu del gaig blau no pugui ser considerada una bona novel·la -que pot ser-ho- sinó perquè el gran valor del llibre, al meu parer, resideix més en la prosa que en l'argument novel·lesc. De fet, i això és una visió molt personal, crec que l'obra hauria estat més reeixida en una altre format, en un altre gènere. L'aparent predominància de la novel·la sobre la resta de gèneres o mitjans literaris és precisament fruit dels gustos del temps. I aquests mateixos gustos arribaran a substituir del tot la novel·la per altres formats -la sèrie de Netflix- quan l'argument -l'autèntic vedell d'or dels nostres temps-, hagi triomfat del tot i la novel·la, com a format, sigui ja innecessària. Però ens estem desviant. Jordi Font mostra un coneixement tan profund del seu món, del seu país -utilitzant una terminologia planiana-, de la natura (amb els ocells com a màxim exponent), que m'agradaria poder llegir-lo en un gènere que no s'hagués de cenyir a l'artifici de la ficció. M'interessaria poder llegir el dietari de Jordi Font, sense necessitat d'històries novel·lesques.