Els arbres que aixopluguen aquests ocells, dos o tres jardins més enllà, són prou grans perquè ells s'hi sentin emparats i ocults, invisibles. Contrasten amb els arbres del nostre jardí, plantats tot just fa cinc anys, i petits encara. Hauran de passar dècades perquè es facin grans, però arribarà un dia en què algú es llevarà a primera hora del matí i podrà sentir el cant d'uns ocells que es posaran sobre les branques d'aquests petits arbres: el liquidàmbar vermell, nu a l'hivern, i l'esprimatxat arbre del amor, que espera fins ben entrada la primavera per treure les seves flors liles, inserides en tronc i branques.
Quan arribi aquest dia ja no hi serem, però em fa feliç pensar que, d'alguna manera, sí que hi serem. Hi serem en aquests arbres que hem fet plantar i que, esperem, s'hauran fet grans. I així quan algú es desperti de bon matí i surti de casa per enfrontar-se al seu combat diari, podrà sentir cantar uns ocells ocults però alhora ben presents, que seran, com les branques dels arbres que els acolliran, un testimoni del nostre pas per la vida. I no és que tinguem una dèria per perdurar, però sí que ens agradaria preservar aquests cants, aquests arbres i, fins i tot, una manera de viure pausada, en què el gaudi d'aquests ingredients de la vida -arbres i ocells- sigui cara a qui ocupi el nostre lloc en aquests vells carrers, en aquestes cases construïdes per homes que ens han precedit i que ja han mort, deixant-nos aquest bell llegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada