Contrastos

De la lectura de l'assaig d'Emili Olcina sobre Vermeer n'extrec la conclusió que el mestre de Delft fou, en certa manera, pascalià. La seva pintura, en la majoria de casos, no necessita traspassar els límits de casa seva ni sortir, com aquell qui diu, d'una habitació il·luminada per una finestra. Excepto por sus dos paisajes, es como ni supiese qué hay fuera de su casa, escriu afinadament Olcina. Amb Vermeer, la pintura més excelsa de la història, neix entre quatre parets.

***

Per contra, penso, el progrés de la humanitat no existiria si no fos pels inquiets. A aquests individus que, amb la seva incontinent activitat, tan summament incòmodes resulten en la quotidianitat, cal reconèixer-los el mèrit dels avenços. És llàstima que de cada mil inquiets només un sàpiga canalitzar bé la incontinència, però segurament aquests mil són necessaris perquè pugui existir aquest únic individu imprescindible.

***

Regalo un titular a algun periodista que vulgui escriure sobre la deriva il·liberal i neopuritana de la nova esquerra: De la gauche divine a la gauche Cauvin.

***

Darrerament, viatjo en tren sense bitllet. No causo cap perjudici a la hisenda pública, perquè l'Estat -magnànim- ha decidit que els seus ciutadans puguin viatjar de forma gratuïta. La casa és gran. Així, a més, és més fàcil de justificar un servei pèssim. Així doncs, podria viatjar amb bitllet sense cap despesa, però entre que agafo poc el tren i que sempre vaig amb el temps molt just, no arribo mai a comprar l'abonament. I, en certa manera, m'agrada la imatge, curiosa, d'un individu com jo viatjant sense bitllet i passant els torns subversivament. És un contrast que em fa pensar, no sé per què, en una novel·la de Simenon o en un quadre de Magritte.

***

Tot i que sóc força partidari de la revenja, reconec que la rancúnia és, objectivament, dolenta. Sobretot per qui la sent.

***

Quan era un nen, la meva mare va ensenyar-me a perfilar els contorns dels mapes, que llavors dibuixàvem contínuament. El límit de la península ibèrica, per exemple, el resseguíem amb un color blau fosc, mentre la resta del mar, el pintàvem amb un pastel, difuminat, més pàl·lid.

Aquest matí, mentre anava en cotxe cap a Barcelona, el sol que apuntava darrera la serralada de Marina perfilava la muntanya, encara negra, amb un color taronja intens, que m'ha fer pensar en els contorns d'aquells vells mapes.

***

Res que no es conegui bé es pot estimar, deia Jaume Balmes (la cita és aproximada, de memòria) i, certament, l'aprenentatge no pot obviar aquest fet. La pèrdua de valor dels coneixements, emparada en l'actual disponibilitat immediata de qualsevol informació, comporta també una falta de vincles amb l'entorn, entès en un sentit ampli. ¿Com podem estimar els nostres paisatges, el nostre passat, la nostra cultura, el nostre país, si no en sabem res?

***

França torna a estar en flames (en algun cas, com a Narbona, en sentit literal). Ara són els agricultors, els que, segurament amb bones raons, tallen les carreteres. És una protesta a la francesa, dura, sense cap mirament. El flamant nou primer ministre, Gabriel Attal, amb els seus trenta-quatre anyets, afronta la seva primera gran crisi. Em fa una certa gràcia pensar en la seva imatge impol·luta de becari avantatjat d'una gran consultora enmig d'un grup de pagesos de la França rural i eterna. El contrast, altre cop.

***

Que el món, en general, t'interessi és una gran sort. No m'imagino viure sense interès per les coses, o amb una percepció plana del que ens envolta. Per això, no m'agrada passejar, aïllat, escoltant música i em costa concentrar-me en la lectura en llocs públics: m'interessen massa les converses, els paisatges, les cantonades del món.

***

Més contrastos: la frustració intensa pels llibres guardats al calaix i la il·lusió balsàmica d'algun nou projecte en curs.