Escriure

Mor Martin Amis. Déu n'hi do els mesos que portem. El tòpic aquell de que se'n van els millors sembla complir-se últimament. Llegeixo alguna necrològica (Borja Martínez a El Independiente) que parla de la seva amistat amb Christopher Hitchens i em crida especialment l'atenció allò que declarava Amis amb relació amb l'assagista britànic: Christopher era demasiado inteligente para ser novelista. Necesitas un poco de estupidez y de inocencia para escribir ficción. Si no, te cuestionarás cada frase y no saldrás de ahí. Por eso, si no empiezas a escribir pronto ficción, cuando eres joven, osado y un poco idiota, probablemente no lo harás nunca, porque tus objeciones se multiplicarán con la edad.

Així que, si no ho hem fet fins ara, difícilment escriurem ja ficció. I no ho dic, lògicament, pel vessant de la intel·ligència (això d'haver de ser una mica idiota no deixa de ser una boutade) sinó pel de l'edat. La ficció em cansa enormement. Sempre hi ha excepcions, esclar: les ficcions tan ben travades que no sembla que ho siguin. Però, generalment, quan enceto una novel·la o començo una pel·lícula experimento una mandra espantosa, un sentiment que podria traduir-se per la frase però què diantre m'esteu explicant.

***

Intentava escriure l'altre dia sobre la veu poètica del meu amic P. i potser no ho acabava d'aconseguir. Me n'adono ara llegint la presentació del seu llibre que ha escrit Juan Marqués i que defineix perfectament el que és la seva poesia:

Si damos por bueno aquello que dijo alguien de que la palabra poética es esa palabra que está a punto de ser silencio, que limita con el silencio, que acaba de nacer desde el silencio…, entonces Francisco Sánchez Bellón es un maestro, pues sus versos, o a veces sus versículos, o incluso sus poemas en prosa, son siempre un suspiro, casi nada, pero un suspiro poderoso, una nada inmensamente locuaz, felizmente inclusiva.

És exactament així, i per això la seva poesia té un doble valor: la seva vàlua intrínseca i alhora aquesta discreció, aquest quasi silenci que contrasta amb el soroll insuportable que ens acompanya, lesivament, en el nostre dia. Però en llegir les paraules de Marqués m'adono també d'una altra cosa, més personal. En un altre temps aspirava a escriure amb aquesta veu apagada, o potser no era un objectiu, simplement l'escriptura sortia així. Ara, en canvi, sento la necessitat de ser més combatiu, més sorollós, valgui la paradoxa. Perquè de vegades és tanta la tonteria -ja sé que no és el mot més correcte ni el més elaborat, però sí el més escaient i il·lustratiu- que ens envolta que no puc tenir altra actitud, fins i tot en l'escriptura més íntima. I no deixo de preguntar-me tampoc, en línia amb el que escrivia Amis, si això no deu ser conseqüència de l'edat, que ens fa portar unes ulleres dotades de lents d'escepticisme i sentit crític, o si, per contra, realment la involució de l'espècie és tan aclaparadora com la percebo, fins al punt que resulta inevitable contribuir-hi, perquè la natació contracorrent també té un límit.