Apunts

Quan vaig començar a sentir-me atret pels llibres vells, passava tardes remenant per les llibreries de vell del carrer Aribau, per les casetes de darrera la Universitat -una mena de Cuesta de Moyano que hem deixat perdre- i per una llibreria que hi havia al carrer Mallorca, tocant a Muntaner. Amb les butxaques buides, mirava molt i comprava poc, però vaig començar a familiaritzar-me amb determinats autors i edicions. Recordo que veia força llibres d'autors francesos que trobava démodés: Pierre Loti. Anatole France, Georges Ohnet... Ara, he començat a llegir els diaris de Loti, de qui ho desconeixia gairebé tot, però que em resulta especialment sincer a l'hora d'expressar els seus sentiments. L'edició de Wunderkammer, de format estret i llarg, trencant les proporcions canòniques, i amb un bell disseny i impressió, ajuda a fer atractiva la lectura, en una mostra d'allò que deia Juan Ramón Jiménez que, en edició diferent, els llibres diuen coses diferents.

***

Escolto a la ràdio l'entrevista amb qui fou director d'un diari de prestigi Moltes referències a restaurants, còctels, carrers de Nova York, placetes de Roma... Cites de Talese i Capote. Escoltar-lo resulta entretingut i un podria, fins i tot, sentir-se hipnotitzat per aquest món de sofisticació de manual. Però la impressió que queda és la d'un simple vernís, darrere el qual hi ha poca consistència. Això sí: que le quiten lo bailao.

***

En canvi, em resulta d'especial interès la perspeciva que percebo -i tota la saviesa i coneixement que hi ha al darrere- en Luis Alberto de Cuenca, entrevistat en el mateix programa. Sense coincidir pràcticament en res quant a gustos literaris, Cuenca em sembla, a banda d'un personatge envejable, un home dotat d'una sensibilitat extraordinària per comprendre -i expressar- allò de valor que trobem en la vida; allò que vivim i que després és fugaç i se'ns escapa, però que som capaços de retenir, amb el record o amb la creació. Un home savi i infreqüent, propi ja d'una altra època.

***

Frida Kahlo i allò de l'emperador despullat. Matisse, un bon dissenyador d'estampats per a teixits. Chagall, postals de casament.

***

L'expressió de l'amor, en els diaris de Loti, potser és exagerada però mai artificiosa. I això, en l'escriptura no és gens fàcil.

***

Ouka Leele també se'n va. Què quedarà del nostre món?

***

Sentit al carrer d'una noia molt jove: sí, ya sé que es una mierda de equipo, pero el Espanyol es mi equipo.

Res a objectar ni a afegir.

***

La Rambla ja torna a estar ben plena: turistes, personatges equívocs, badocs, simples passejants... La pandèmia comença a semblar un miratge, un fals passat, una pel·lícula de colors saturats.

***

Escriure en un blog té l'avantatge de la immediatesa: calma a l'instant la coïssor de l'escriptura i permet expulsar les idees en el mateix moment que es produeixen. Però, a diferència de la tradicional publicació postergada de diaris o memòries, el blog limita l'efecte suavitzador del pas del temps. Els anys donen a l'escriptura memorialística el mateix efecte que les onades als cristalls que trobem a la platja: n'arrodoneixen el tall i n'amorteixen la lluïssor excessiva i inelegant.

Així que la crònica de determinats episodis viscuts -la presentació d'un llibre d'un escriptor de dretes en un cercle privat o la reunió de la vella i depauperada gauche divine al voltant d'una altra presentació- hauran d'esperar uns anys per això de les arestes. Que els vidres es puleixin i resultin inermes.

Notes

Parlàvem fa uns dies amb F. de la creixent desafecció -potser seria més ajustat dir desinterès- que sentim envers la novel·la, amb les lògiques excepcions, esclar. La meva atracció envers els diaris, en canvi, és enorme, però això no vol dir que la seva lectura estigui exempta de desenganys, ans el contrari. La lectura dels diaris de Giono, per exemple, m'està resultant, d'entrada, del tot avorrida i exempta d'interès. Això no vol dir, tanmateix, que no es pugui produir un viratge. Avui, he comprat a la Central el diari de Loti, que perseguia feia temps arran d'una recomanació d'X. Aviam. L'edició de Wunderkammer és preciosa, però també ho és la de la Pléiade de Giono.

***

Editorials que evoluciones i canvien. I nosaltres, que canviem també. Desil·lusió i desinterès (o potser mala tria personal) en l'evolució d'Anagrama i Minúscula. Interès creixent, en canvi, en Periférica, Fórcola o Reino de Cordelia.

***

La temptació de buscar excuses o justificacions als fracassos personals. No pertànyer a cap cercle. No encaixar ni amb uns ni amb altres. La independència excessiva. La voluntat d'estar al marge i als marges.

***

La fascinació, gairebé inexplicable, per Grècia. El desig de que passin les setmanes i que arribi el dia de marxar. Tot per una estada que serà més que fugaç. La irracionalitat d'hipotecar setmanes, de cremar-les ràpidament, per la recompensa de només uns dies de felicitat artificial.

***

Mentrestant, la crida -i la incapacitat de trobar la manera- d'escapar a París per veure Maillol. I la seguretat de que em penediré eternament de no haver anat a veure aquesta exposició. Pesa, tanmateix, el conservadurisme de l'austeritat.

***

Recordo que durant anys, a l'estació de Sants, en tornar cap a casa després d'un dia de feina, sentia anunciar el Talgo nocturn en direcció París. I la temptació d'agafar-lo només era superada per l'absoluta certesa de que mai ho faria.

***

Època de sopars i trobades. Xoc entre la voluntat de mantenir vives amistats, d'ocupar una mica el temps i els vespres eterns, i la creixent manca de sociabilitat.

***

Els pòdcasts, com a interessant complement, deconegut fins ara, de lectures. També com a element per copsar la realitat de determinats cenacles de la -diguem-ne- intel·lectualitat.

***

I de la realitat d'aquests cercels, n'extrec una conclusió, que podria ser també una percepció errònia. Penso que fa unes dècades hi havia un enfrontament molt visible entre la intel·lectualitat d'esquerra i la de dreta. Ara, penso que aquesta confrontació s'ha diluït i existeix una major confluència davant l'enemic comú que és la trivialització, la vacuïtat, la indocumentació.

***
La lectura de Proust fa que, de tant en tant, la meva ment divagui en paral·lel al text que estic llegint, fins que m'adono del meu viatge mental, torno a centrar-me i continuo la lectura amb la concentració requerida, sense que aquesta lectura s'hagi vist especialment afectada. Que em disculpin els puristes.

Olot

Tarda ben aprofitada a Olot, malgrat la calor infrahumana que ens acompanya. La verdor d'aquelles terres queda diluïda, matisada, per la llum encegadora que n'atenua la força i la bellesa. La pols sahariana enterenyina el cel; l'aire calent dificulta la respiració. A la plaça de Sant Privat d'en Bas, silenci. Ningú gosa passejar a aquelles hores. La remor del riu, propera, és com un miratge. Entro en una casa mig enrunada, darrere l'església. Belles restes de marcs de porta, amb corbes modernistes iparets pintades de l'època, però els sostres s'aguanten de miracle i decideixo sortir-ne. Quina llàstima tot aquest patrimoni que es perd!

Ja a Olot, tenim el museu per nosaltres sols. L'home que ens ven les entrades sembla estranyar-se de la nostra presència. Al pati del claustre del museu, assagen una desfilada de moda d'uns alumnes de disseny. Sonen músiques tropicals que xoquen amb la tradició comarcal però casen bé amb la temperatura. A la sortida, pares i avis seuen entre el públic, ventant-se, esperant la representació de fills i néts. Penso que alguna àvia caurà desmaiada, fulminada per la climatologia impròpia. Mentrestant, la visita la museu és ben aprofitada. Aprenem que l'escola de dibuix d'Olot no neix d'un estímul estrictament artístic sinó de la necessitat de comptar amb artesans qualificats, capaços de dibuixar els estampats de les indianes: els teixits que començaven a produir-se a la comarca, on es desenvolupava aquella indústria. A partir d'aquí, d'aquest orígen utilitari, van naixent les vocacions artístiques, estimulades sobretot per la presència de grans mestres (en el sentit d'ensenyants). El vell Berga i Boix, per exemple, que, segons conta Pla, situava els alumnes davant d'un paisatge i quan tenien tots els estris de pintar a punt els deia: Apa nois, i ara, emocioneu-vos! Es formen artistes de la burgesia local -els Vayreda, sobretot- però també fills de menestrals: el mateix Berga, fill de camperols, Miquel Blay, fill de paleta, o Josep Clarà, fill d'espardenyer. Això em fa pensar en el valor dels bons mestres i en la importància de l'exigència, la meritocràcia, l'aprenentatge de la feina ben feta. Crec que, malauradament, tot això ha passat avall, que diria l'esmentat Pla. Però quan veig la bellesa d'aquelles escultures de Blay -Els primers freds- o de Clarà, on el marbre arriba a agafar la textura i la vida de la pell femenina, penso en la vàlua d'aquells mestres de l'Escola d'Olot, sense gaires mitjans ni gaire orgues, però capaços de transmetre ofici i sensibilitat, de crear grans artistes.

Tenir durant una estona, només per a nosaltres, els marbres i bronzes de Clarà ens omple la tarda. Després llegeixo en un plafó que acompanya un seu bust, que l'escultor escrivia: Haig d'estendre el màxim possible el límit de la vida a fi de poder fer dir tot el que pugui al meu art, que no té límit. Capacitat creativa, ofici i, també, ambició.

Després, La càrrega de Casas, que per si sola mereix una visita, amb tota la seva història al darrere, algun Sunyer i un parell de retrats de Francesc Vayreda, amb l'empremta de Cézanne. I Casanovas, imponent. De la verdor inicial, humida i barbizonenca, de Berga i la primera generació dels Vayreda, a la visió mediterrània de la nova generació, aquest museu és com un fractal de la història de la pintura catalana. Em fa pensar també en la meva mare i el que vaig aprendre d'ella, en exposicions i museus com aquest. I el recorregut també explica que als inicis de l'Escola, fa cent-cinquanta anys, hi van haver força noies alumnes, mig ocultes sempre per la predominància masculina, i que acabaven deixant el dibuix i la pintura en casar-se. I això em fa pensar també en la mare, en les seves renúncies pròpies de l'època.

Per casualitat, hem aparcat el cotxe davant la majestuosa casa Vayreda. Unes flors roses acompanyen la bella façana, uns aspersors reguen l'herba, sense aconseguir refrescar l'aire. La casa és bonica, sense ostentació, s'hi percep el pas de la història. A l'altre costat del carrer, un bust recorda Joaquim, el pintor més reconegut de la nissaga. Just al costat, el museu d'imatgeria religiosa. Regna el silenci. Penso que es deu viure bé, amb una certa pau, en aquest racó del país.

Dies

Migdia calorós. Tammateix, dino prou bé –i estic prou bé- a la terrassa d’un restaurant de barri sense pretensions. Són quatre taules metàl·liques de bar, a l’ombra dels arbres de carrer. Res és especialment bonic ni notable, però per uns moments experimento la mateixa sensació que podria sentir dinant en una placeta romana. El tracte dels propietaris –napolitans- és amable. La temperatura no és exagerada; queda temperada per l’aire que corre i per l’ombra que ens empara. Caço alguna conversa al vol i miro la gent com passa. Ningú sembla especialment apressat en aquest microcosmos, tangencialment barceloní, que s’acosta més a una ciutat de província que a una gran capital. Parelles d’avis del barri es barregen amb oficinistes que fullegen el diari mentre s'acaben el cafè. De tant en tant, passa algun noi –o noia- jove, fugaç com el vol d’un pardal.

No sé ben bé per què, penso en la deixadesa, que em sembla l’antítesi d’aquest entorn que m'acompanya. Sense ser bonic ni elegant ni opulent, res del que m’envolta és deixat. La deixadesa, crec, és una actitud; no és una conseqüència ni de la pobresa ni de la lletgesa ni de la manca de sentit estètic. He vist patis humils perfectament cuidats per senyores grans i pulcres, que reguen amb cura testos de tots colors a l’hora de la fresca. I he vist també grans jardins, plens de males herbes que no semblen inquietar els seus amos, que jeuen de qualsevol manera empalmant una cervesa darrere una altra. La deixadesa pot ser conseqüència d’un estat d’ànim –i llavors no hi ha res a dir- però acostuma a ser també el fruit de la incúria, d’una actitud renyida amb l’estima a la vida. Sobre el treball gustós escrivia Juan Ramón Jiménez, i podria haver escrit també sobre allò que donem cadascú al nostre petit món. Arrencar una herbota, regar un gerani, dir una frase amable, regalar un somriure, posar-se colònia, ocultar una aixella, sorgir un mitjó, plantar una tomaquera... són maneres, potser una mica franciscanes, d’estimar i estimar-nos.

***

Tarda d’ahir. Converses telefòniques primer amb P. i després amb X. Entremig, intercanvi de missatges amb R. Llibres, lectures, mirades davant la vida. Episodis que han passat i ens han passat. Aquestes converses m’omplen la tarda i el dia. Després acompanyo l’À. a Vic i ho faig amb una certa alegria de veure com el sol baixa, com res de la meva vida és greu i com aquesta monotonia és font d’una certa placidesa. Sento que no hauria de preocupar-me tant i m’hauria de deixar bressolar per aquestes tardes i aquest sol oblic. Inclinado en las tardes tiro mis tristes redes  / a tus ojos oceánicos, escrivia Neruda en l'inici d'un dels seus poemes d’amor més extraordinaris. Però potser a voltes cal inclinar-se en les tardes només pel que són en si mateixes, pel valor de les mateixes tardes, deixant que els ulls oceànics es perdin en el seu propi oceà.

Notes

Un estat, el Marroc, espia, pressumptament, el govern d'un estat veí, Espanya, que a la vegada havia espiat també opositors polítics. No se sap si com a conseqüència d'aquest primer espionatge, Espanya reconeix el Sàhara occidental com un territori autònom del Marroc, en un gest que satisfà una voluntat històrica d'aquest regne. Però aquesta declaració encabrita Algèria, rival històric del Marroc al nord d'Àfrica, aliat dels saharauis, i alhora principal proveïdor de gas d'Espanya, en uns moments en què la guerra d'Ucraïna converteix en vital aquest subministrament. Tampoc se sap si és conseqüència d'aquest nou escenari, però el fet és que Espanya nega l'asil a un dissident algerià, exmilitar, i el retorna al seu país, on és condemnat a mort (no se sap ben bé, si abans o després).

Tot això està escrit a cop de titular, i de les informacions que rebem, segurament superficials, però el cert és que la realpolitik va d'això. Aquí i a la Xina popular, que deia aquell. I sempre ha funcionat així. Però el que és nou - i d'una hipocresia enorme- és intentar envernissar després la realitat amb la política de les emocions. Les pel·lícules de Disney, al cinema i per als nens.

***

Política de les emocions -i disneyització- és, per exemple, veure alts mandataris europeus tuitejant sobre el festival d'Eurovisió.

***

Escriure una ressenya compassiva sobre un llibre horrible, i fer-ho sense trair la sinceritat, és un repte interessant. (Encara que, de fet, aquesta compassió és absurda: l'autora es farà d'or amb les vendes del bestseller i nosaltres seguirem arrossegant-nos per aquí).

***

La calor primerenca i hòrrida ha pansit ràpidament les flors del lilà, tan bellament nascudes en el clima plujós -i ara enyorat- de fa unes setmanes. La florida va coincidir amb la lectura de l'episodi en què el narrador de la Recherche explica els seus passejos pel cantó (què voleu que us digui, m'agrada més la traducció de cantó, que la de costat, escollida pel traductor) de Méséglise, on també floreixen els bells lilàs de Tansonville, la finca de Swann. La lectura s'esqueia a la perfecció amb aquells dies passats, purament primaverals, on la floració es conjurava amb l'humitat del temps en una harmonia perfecta. Si se'm permet la cursileria (que sí que es permet), diré que es gotes d'aigua eren com perles sobre les fulles en forma del cor dels lilàs. Ara, la calor despietada ha trinxat primaveres, lectures, perles i cursileries. L'erm absolut, la barbàrie.

***

Recordo que vaig llegir per primera vegada aquest Combray -i aquí vaig quedar-me- ara fa trenta anys. I recordo perfectament que, igual que ara, el que més va fascinar-me va ser aquesta distinció entre els cantons de Guermantes i Méseglise, que tan bé dibuixa Proust i que tenen una dimensió simbòlica. La literatura lligada a la geografia -més o menys real- acostuma a donar bons resultats. I deixar-se endur per la prosa de Proust i les seves descripcions sobre aquests dos territoris -Méséglise i Guermantes- és una sensació propera a la intemporalitat i a la hipnosi.

***

Entre el narrador sense nom de la Recherche, que tots identifiquem amb Proust, i el narrador de Una dansa per a la música del temps, que potser perquè té un nom -Nicholas Jenkins- no identifiquem tant únivocament amb Powell, em sento, tanmateix, molt més proper al segon, a la seva mirada i a la seva actitud davant la vida. Una actitud que potser és més escèptica i menys implicada, però que em resulta més natural i menys patològica.

***

Afortunadament, els restaurants michelinats són tan cars que això permet distingir-los -i evitar-los- molt fàcilment. Sort d'això, si no encara podríem cometre l'error d'anar-hi.

(A França és una mica més difícil, perquè hi ha algun restaurant d'aquests, que, pèrfidament, elabora algun menú a preu raonable. Sortosament, aquí som un país tan ric que això no passa).

***

Teníem un conegut que quan arribava al poble el primer que feia era passar per una botiga on li guardaven -especialment per a vostè, senyor X- uns bolets, pels quals pagava, no cal dir-ho, una suma considerable. És que el que li agrada és pagar, deia el meu pare, i jo no ho acabava d'entendre.

Però ara començo a veure que aquesta és una realitat molt estesa, en la qual tots acabem caient.

Notes

Es falla, sense èxit, un nou premi de poesia i encara que aquest resultat no hauria de sorprendre'm (mil cinc-cents originals presentats diuen els organitzadors), la sinceritat em fa dir que estic decebut.

***

Per contra, Clarín publica el text sobre el tennis, que és una aproximació personal al paper d'aquest esport en alguns textos literaris. Com passa sempre en aquests casos, tinc ganes de poder veure el text maquetat en la publicació.

***

De l'escriptura a la lectura. Las ciudades de papel, de Dominique Fortier, que és també una aproximació personal, premiada amb el Renaudot d'assaig, a la figura d'Emily Dickinson. Fragmentari, no m'acaba de convèncer. Tot i això, té imatges belles. Personalment, em quedo amb un fragment que evoca les seves companyes d'internat a Mount Holyoke, ara ja unes dones que hasta donde Emily sabe, ninguna ha cumplido su sueño de juventud. Però la imatge més bella és la del record viu d'aquells temps: De repente se le ocurre que las muchachas siguen en Mount Holyoke. Si empujara la puerta del dormitorio, las encontaría sentadas en corro, con los ojos brillantes en el halo dorado de la lámpara. I la lectura d'aquest text coincideix amb què l'N. publica a instagram una fotografia amb les seves amigues en una excursió a Perpinyà. I penso en què aquelles noies assegudes en rotllana podrien ser ben bé aquestes que surten, mig de perfil, a la foto, dalt d'un pont, i que els seus somnis circulen a través dels segles conduïts pel vent del temps.

***

Una altra lectura: l'Album Simenon de la Pléiade. Experimento una fascinació pel personatge i per la seva enorme capacitat creativa (i productiva). Mestre en la creació d'atmosferes i personatges, estic segur que el món simenonià ha influït en la literatura molt més del que es reconeix. I, davant la gran quantitat de palla que ens ofereix a voltes la creació literària, seria bo que el seu model d'escriptura econòmica fos encara més seguit.

***

Els avantatges d'aquesta escriptura de retalls són poder canviar constantment de tema sense donar explicacions. En escriure la paraula palla, referida a la gran quantiat de pàgines sobreres, he recorda -o potser he usat precisament per això aquesta paraula- quan, de nen, jugàvem a la brisca amb la meva àvia i, en guanyar cartes que no sumaven cap punt (vuits, sets, nous...), ella em deia carinyosament: palla pel burro!

***

De la liquidesa dels nostres temps, en què tot flueix, es mimetitza i es transforma vertiginosament, en podríem trobar molts exemples. Un d'ells, d'una certa comicitat, es fa evident en un partit de tennis: els espectadors, d'un perfil social molt determinat i davant la factibilitat d'una proesa d'un jove tennista, coregen ¡Sí, se puede; sí, se puede!

***

He escrit algun cop que les meves primeres lectures havien nascut de nits de febre: l'interès per Josep Pla, per exemple, de la lectura d'una biografia de Xavier Febrés que corria per casa i que vaig arreplegar una nit de mal de queixal. Crec que la febre, i l'insomni que se'n deriva, generen una percepció favorable a la lectura, un cert estat mig d'alerta, mig d'incosciència, que casa bé amb la literatura.

Així que aprofito aquesta nit de malaltia i febre per llançar-me a Proust, un autor de prosa un punt hipnòtica en la qual deixar-me bressolar en les hores petites. I el cert és que, potser per simple casualitat, aprofito més aquesta lectura que en dies anteriors.

***

Tenia una certa reserva als podcast, per concepte, per ser refractari d'entrada a formats nous o a allò que poden semblar modes. Però, certament, sentim diàriament tantes converses insulses en el nostre món i en les ràdios convencionals, que explorar el món dels bons podcast, crec que és un encert.

Apunts

No sé si proustianament arribarà mai a tenir algun valor -o destí- el temps tristament perdut, diàriament, en rutines sense cap valor: xarxes socials, mitjans digitals, programes anodins de ràdio, actualitat esportiva...

***

El temps destinat -i també perdut- en els ls meus desplaçaments diaris en cotxe he decidit deixar d'omplir-lo amb l'escolta de programes de ràdio irritants (o radiofórmules adotzenades). Vaig mirant de substiuir-lo per podcasts que tinguin algun interès que suavitzi l'enervament que provoquen els embussos a les rondes.

D'aquesta manera, he escoltat un parell d'entrevistes a escriptors, més o menys admirats, i he arribat, tanmateix, a la conclusió que el valor de la seva escriptura està força per sobre de l'interès de la figura que hi ha al darrera. Fet, d'altra banda, que no hauria de sorprendre'm.

***

Algun programa de ràdio convencional cau, però, encara. I en un d'aquests, ahir escoltava la crítica a la repetida i mimètica utilització d'una fórmula lingüística, més o menys inadequada, per part dels periodistes a l'hora de formular preguntes a les rodes de premsa. Més enllà d'aquesta qüestió, d'un interès molt tangencial per als qui no som de l'ofici, es van produir algunes crítiques -m'atreviria a dir que encertades- a l'excés d'autocomplaença que demostra part de la classe periodística més jove. També al fet que, a diferència del que succeïa abans, en determinats àmbits mediàtics ara es fa una certa ostentació de la ignorància, la qual cosa provoca una mica de vergonya aliena. Però, Pablo Neruda és viu? vaig sentir que preguntava un radiofonista len directe als companys, després d'explicar que no sabia gairebé qui era. Doncs això.

***

Javier Aznar, en un dels seus programes de podcasts, explicava que moltes persones properes l'havien descoratjat, amb tota la bona intenció, a dur a terme aquesta aventura radiofònica (si se li pot dir així). I ell, amb l'èxit obtingut, es mostrava siní crític, sí estranyat per aquests consells rebuts.

Aquest és un dels grans dilemes que tenim algunes persones i que no deixa de ser llançar una moneda a l'aire: dedicar-nos a allò que ens atreu o ens interessa i que genera dificultats d'índole econòmica, o bé vendre el nostre temps per tenir un coixí que ens permeti, més o menys, dedicar les escorrialles del temps (Lo que queda del día) a allò que ens defineix i ens importa. Aquest és un problema sense solució i sobre el qual cadascú opinarà segons li hagi anat, però jo diria que aquesta moneda, que es pot -o no- llançar a l'aire, té poques cares i moltes creus.

***

La Pléiade de Gallimard: enveja d'un país capaç de crear obres així.

***

Un heroi de ficció: Cyrano de Bergerac. I no gaire més.

I, en un altre ordre, una certa fascinació per Pamela Flitton.

***

Del perfil biogràfic de Simenon contingut a l'Album de la Pléiade, em crida l'atenció una característica del seu pare, Désiré Simenon. Exercia un treball administratiu-comptable en una companyia d'assegurances que aportava pocs recursos a la família i no desitjava projectar-se més enllà. Sembla que no era falta d'ambició, simplement que el que més valorava a la vida era la tranquil·litat. Possiblement, un home savi. En tot cas, Simenon no va heretar aquest tarannà.

Quimet

Alcarràs, de Carla Simón (i sembla que hi hagi una coincidència en el talent de noies joves que porten el cognom Simón). Una pel·lícula que va clarament de menys a més, o que potser requereix un període d'escalfament i aclimatació en el difícil -i per a molts, aliè- escenari on transcorre. Però, finalment, un tros de pel·lícula, de la qual en destacaria especialment l'equilibri. Simón sap posar-nos a la pell dels diferents personatges i fer que els entenguem, a tots ells, sense prendre partit, sense els maniqueismes fàcils i tan habituals en els nostres temps. Els comprenem i els podem estimar a tots, en les seves raons i eleccions. I, en acabat, prendrem partit, però ho farem amb totes les cartes damunt la taula i segons la nostra pròpia elecció.

L'heroi d'aquesta història, per a mi (i això ja m'ha generat alguna divergència familiar) és el Quimet. És un personatge que em reafirma en algunes coses que porto pensant des de fa temps. Quimet és un bou que arrossega la família a costa del seu esforç, de la seva salut, de la seva esquena, de la seva vida. Primari, sense miraments, sense matisos, sense orgues, però és qui lluita i ho dona tot. El Quimet és una caricatura dels nostres pares: sempre treballant, sempre lluitant, potser ocultant sentiments perquè creien que allò era el millor per a les seves famílies. Algú, segurament amb bona intenció, ens ha fet creure a la nostra generació que ser pares és acompanyar els fills a activitats extraescolars. Però ser pare és deixar-se la pell cada dia, és tenir una esquena ample on carregar el que calgui, és ser-hi sempre, encara que potser no sigui físicament, perquè de vegades és més important ser en un altre lloc. El primitivisme del Quimet, els seus renecs eterns, no deixen de ser una metàfora. I el plor del Quimet acaba sent el punt àlgid d'Alcarràs.

Mentre uns planten marihauana, altres maten conills. El món, l'han fet els quimets.

(Curiosament, el meu pare m'acompanyava sempre a activitats extraescolars).