Dogma o dubte

Hi ha persones que transcorren per la vida des del dogma. Aquest dogma pot ser religiós, ideològic, corporatiu o, fins i tot, individual (una autocomplaença que a vegades arribo a envejar i que fa creure que un mateix viu en l'encert permanent). Curiosament, la perspectiva dogmàtica no és inversament proporcional a la intel·ligència, encara que segurament sí que ho sigui a allò que coneixem con sentit comú. I també ho és a allò que anomenem empatia, és a dir, a la capacitat de posar-se simplement en la pell dels altres. Aquesta visió dogmàtica fa que sigui imprescindible deformar la realitat, que sempre és complexa, per tal que encaixi en la visió pròpia de la vida. Depenent de la rigidesa del dogma (en això també hi ha escales) aquesta deformació de la realitat -i dins de la realitat hi va inclosa la veritat- pot ser lleu o profundament accentuada. Fins a límits que poden arribar a ser irrisoris i grotescs.

Una altra característica dels seguidors dels dogmes acostuma a ser la necessitat de fer proselitisme, és a dir, la incapacitat de quedar-se'ls per a un mateix.

Desafortunadament, la nostra vida és curta i només transcorre en uns temps, per la qual cosa difícilment podem conèixer la realitat d'altres èpoques en qüestions com aquesta. A això cal sumar-hi el que que necessitem una certa maduresa per adonar-nos d'aquestes realitats i veure-les amb perspectiva. Per això, difícilment podria comparar els nostres temps amb èpoques pretèrites, però diria que el nostre món tendeix a ser vist des de visions dogmàtiques i ens trobem, cada dia més, davant la confrontació de dogmes, polítics, socials o d'altra índole. I les xarxes socials, again, ajuden molt a la transmissió del dogma, al proselitisme, a l'autoconvenciment de que la raó és nostra.

Sovint penso que viure en el dogma deu ser més còmode que viure en el dubte, que és l'altre plat de la balança. El dubte no és l'absència de creences o valors, però sí que fa qüestionar la validesa d'allò en què creiem. Dalí deia, en una de les seves boutades, que odiava la llibertat perquè t'obligava a escollir. Certament, deixar-se portar és més còmode. I segurament també deu ser més còmode deixar-se endur pel dogma, i més quan des del twitter ens donen contínuament consignes sobre cap on hem de deformar la realitat com si fos plastilina.