A l'inici d'aquest diari, a la ciutat de Buenos Aires, repeteix Pla un parell de vegades que viu amb l'obsessió d'anar-se'n a viure a una illa de les Cíclades. M'agrada llegir-ho i em sento acompanyat també en aquest desig. El record de Folegandros, una altra vegada. I de la vida simple, la vida fàcil. Quin món tan complicat hem arribat a crear!
***
Amb la remissió de la pandèmia, que ja donem tots, potser il·lusòriament, per definitiva, recupero el desig de sortir, de viatjar, de moure'm sense temença. Segurament la llum primaveral també hi ajuda. Vivim la primera primavera relativament normal després de dos anys d'anomalia. La guerra ja la comencem a sentir també llunyana i rutinària; som així d'insensibles o, simplement, tenim la capacitat biològica d'adaptar-nos a tot: consciència acomodatícia en deia la meva mare.
Així que començo de nou a preparar viatges, per la Setmana Santa i per l'estiu, a consultar guies i mapes, a traçar itineraris, a cercar allotjaments, amb una certa il·lusió primigènia. Somio camps verds i cels blaus d'Occitània, pobles arreplegats al voltant d'una església barroca a Sicília o a l'Apúlia, platges i cases blanques a les Cíclades, pinedes que freguen el mar a Mallorca. Són viatges que es faran o potser no, però que hom imagina empès per aquesta descàrrega química primaveral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada