Algun dia caldrà, per cert, teoritzar sobre el que suposa créixer en un territori de frontera, encara que sigui una frontera aparentment tan banal com ho pot ser la comarcal.
***
L'A,, molt amable, m'aconsegueix i em porta a casa la traducció al català de The Paris bookseller, la novel·la que tinc per ressenyar. Ara ho tinc més fàcil que amb l'original. Al mateix temps, em convida a passejar l'endemà per ensenyar-me la font de la Granota, de la qual he sentit parlar, però que mai he vist. Ja és curiós -i potser fins i tot trist- que havent viscut tota la vida a Aiguafreda no la conegui.
És una font bonica, amagada en les fondalades del bosc de la Llobeta, per on anàvem amb el pare a collir molsa i algun bolet (quan se'n feien), gens lluny del camí. Està ben conservada i datada l'any 1913 amb un dibuix de tencadís. El traç de l'aigua està ben marcat en una roca -crec que de tosca- però no raja. Al costat s'hi veu, tanmateix, un petit bassal, on neden un parell de capgrossos, fet que indica que per allà hi corre aigua. Segurament s'ha perdut la canalització o les arrels dels arbres l'han fet malbé. Amb aquest regal que em fa l'A., sento que el dia està ben aprofitat.
-Vigila què escrius!- em diu en broma quan ens acomiadem.
***
He començat Un diàleg imaginari de Lluís Maria Todó. L'X. i l'R. em van portant cap al seu territori. D'entrada és d'aquells llibres inclassificables que m'agraden. Tot i ser un autor acadèmic, Todó fuig de l'academicisme i porta sovint el fil argumental al territori personal. Això m'agrada perquè tots ens alimentem del nostre jo. En l'escriptura, l'asèpsia impersonal, la rigidesa assagística convencional, m'avorreix, em desagrada i em desconcerta.
En un moment del capítol inicial, quan descriu el propòsit del llibre, diu Todó que gira entorn d'uns quants temes: la condició d'escriptor com a problema, els dubtes sobre el propi talent, l'acte de posar-se a escriure viscut com a dificultat, l'art com a transcendència, les relacions entre literatura i la vida, i el valor de la felicitat enmig de tot això.
Em reconforta enormement llegir això perquè sempre he entès la literatura -i l'he practicat, modestament amb totes les limitacions- girant al voltant d'aquestes qüestions, que poden arribar a obsessionar. Trobar una aproximació a aquests temes a partir de l'obra de tres mestres principals -Stendhal, Flaubert, Proust- i d'altres que juguen en el llibre un paper més secundari -Balzac, Gide, Verlaine...- promet extraordinàriament.
***
Precisament sobre Balzac, afirma Todó -i coincideix amb altres autors que esmenta, com Gide o Simon Leys- que escriu bastant malament. I afegeix que, a banda dels aspectes estilístics, els seus textos contenen sentències i pensaments d'una vulgaritat que feia vergonya, ximpleries que proferia el novel·lista omniscient com si fos déu nostro senyor. I ho rebla citant Leys: La prosa de Balzac està plena d'idees estrambòtiques, de metàfores coixes, de tòpics feixucs i de manifestacions diverses d'ingenuïtat i de mal gust. Tot això, que no és contradictori amb mostrar-li una admiració sense reserves, em resulta també reconfortant i balsàmic, perquè sovint he pensat que quan escrivim, cadascú dins del seu registre i nivell, i sense comparacions possibles, sovint se'ns escapen idees primàries, estrafolàries, superficials, infantils, amb poc sentit. Que això li passi, d'una forma tan notòria, a Balzac és un petit consol.
***
M'emporto el llibre de Todó, amb tota la patuleia d'escriptors francesos, per llegir sota el sol gascó de primavera, acompanyat de l'aire fresc i de la pedra eterna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada