Infantesa

Ahir vam anar a caminar per l'Avencó. Han desbrossat les ribes de la riera i ara el riu és visible per molts punts on abans no ho era. Les darreres pluges l'han alimentat d'aigua, el punt just per treure'l de la trista sequera dels últims mesos i donar-li així cabal i vida. En passar pel pont de Picamena es veia, just a sota, el gorg ple d'aigua. És on anàvem a pescar, un parell de tardes cada estiu -tampoc més-, amb el meu pare, quan jo era un nen. Tinc un record viu i preciós, com un petit tresor, d'aquelles estones. Primer anàvem als horts de la fàbrica i cavàvem una mica amb l'aixadell per arreplegar, com a esquer, uns quants cucs de terra. Agafar-los amb les mans i notar la seva viscositat i els moviments amb què volien fer-se escàpols provocava una sensació ambivalent de fàstic i fascinació. Les nostres canyes no tenien carret, eren un simple fil de pescar, amb el suro, el plom i l'ham, lligat a una canya llarga. A l'hora de pescar, l'ham havia de cobrir-se bé amb un tros de cuc per amagar del tot el metall. També empràvem unes larves -cuques en dèiem- que trobàvem sota les pedres grosses del riu, embolcallades amb unes pedretes que els feien de casa. D'allà en trèiem l'insecte groc i el clavàvem també a l'ham, sense manies. Allò ens ensenyava que la vida no és una pel·lícula de Disney. Amb aquelles cuques, els peixos picaven més. Poques satisfaccions superaven llavors la felicitat de notar una estrebada al suro, veure'l 'enfonsar-se sobtadament, reaccionar tibant la canya de cop i veure com emergia del riu un peix lluent i viu, cuejant, com una llambregada de plata irisada. Per pescar havíem de fer silenci, però aquells moments anaven sempre acompanyats d'un esclat de joia. Primer, era el pare qui alliberava els peixos de l'ham, però després ja vaig aprendre a fer-ho jo sol. Era una mica desagradable, però alhora una prova de maduresa, de ser gran. Després -això només sabia fer-ho ell- els pasava un jonc, collit allà mateix, pel ganyot i ens endúiem a casa els peixos penjats. Realment, aquells barbs no eren gaire bons, però la mare ens els coïa per sopar, ben salats, enfarinats i fregits a la paella.

Aquest record em fa emergir una inquietud que tinc de forma recurrent. Em pregunto a vegades si he aconseguit fer viure als meus fills moments com aquests. La seva infantesa m'ha passat extraordinàriament de pressa, els he vist fer-se grans com un llampec, i no sé si ells han viscut aquests anys amb la intensitat que cal, ni si jo els he acompanyat prou. No m'atreveixo a preguntar-los-hi, i sé que tampoc em respondrien amb sinceritat. Fins i tot no sé si sabrien respondre'm encara. Crec que ara, amb la conjunció de benestar i tecnologia que defineix els nostres temps, els nens creixen més ràpid del compte. Creixen, això sí, de forma aparent, sense arribar a créixer. La tecnologia els impedeix el necessari avorriment, que és font de creativitat i pensament. Dominique Fortier, a Las ciudades de papel, recrea moments de la infantesa d'Emily Dickinson i il·lustra de manera molt nítida aquests instants de creativitat extrema, o de pensament irrealment profund, propis de la infantesa. Són moments que actuen de combustible per a etapes posteriors de la vida, com l'aigua que dosifiquen els camells en les seves travessies pel desert. Dickinson els emprava per escriure després poesies memorables i a nosaltres ens serveixen per transitar amb menys dificultats per la vida.