***
És curiós com evolucionem. Dels diaris, ara, el que menys m'interessa són els articles d'opinió. Sempre hi ha excepcions, és clar, com els articles que escriu el meu amic D. Potser perquè s'emmotllen ben poc al que acostumem a entendre com articles d'opinió.
***
Després de vint-i-cinc anys, el que més m'agrada llegir de la literatura contemporània segueixen sent els diaris d'Andrés Trapiello.
***
Sempre em queixo del soroll, però la realitat és que al jardí de casa visc molts moments de tranquil·litat i silenci, sobretot havent dinat, quan la gent fa la migdiada o el que sigui que fa, però no circula pels carrers. A més, aquells veïns sorollosos, els de les barbacoes musicals, sembla que han marxat. La casa es veu tancada i les patxangues han cessat. Quin gran guany!
Aviat arribarà la calor, però aquest cap de setmana, al sol, s'hi estava molt bé. M'hi he passat unes bones estones llegint. Quan passava un núvol, cosa que succeïa sovint, fins i tot m'havia de posar un jersei de llana. El cel era d'un blau meravellós, com en una estampa, però de tant en tant circulaven uns núvols negres com l'esquena d'un capellà. No se sentia res, només els ocells, que de tant en tant venien a fer-me companyia, ara una parella de tórtores turques, ara una merla gràcil, ara una garsa grossa, ben alimentada. Sembla que la gespa ara els agrada més, des que l'hem adobat i replantat. Té un verd tan viu que enlluerna. Quan l'acabo de tallar, hom es diria a Anglaterra. Em venen ganes de vestir-me de blanc, amb suèter i pantaló curt, agafar una raqueta de fusta i posar-me a jugar com si fos Björn Borg, als anys setanta. Però aviat arribarà la canícula i hom es creurà més aviat Lawrence d'Aràbia. Ara, però, encara mana la primavera. Amb la humitat de la nit, surten a passejar uns llimacs escarransits i algun cargol solitari. Quan plou apareix també algun cuc de terra obès, que sembla mitja serp. Tota aquesta fauna la veig quan surto a treure les escombraries i he de mirar de no trepitjar-ne els integrants. Al matí en queda algun de mort i ressec, suposo que els ocells venen a menjar-se aquests cadàvers. Contra gustos gastronòmics, no hi ha res a dir.
***
De vegades, quan has d'emplenar algun formulari a través d'internet, et demanen la nacionalitat. Se t'obre llavors un desplegable, on has de triar la teva opció. En un d'aquests formularis, vaig veure que existia la possibilitat d'escollir apàtrida. Segons com, no estaria malament.
Després, en els diaris de Trapiello, vaig llegir que el tipògraf i dissenyador Mauricio Amster tenia aquesta condició, no sé en virtut de què. Amster era un jueu nascut a Lvov, ciutat que ha pertanyut a diferents nacions (Imperi Austrohongarès, Polònia, la URSS, Ucraïna) i que sembla haver centrifugat artistes per tot Europa, com el gran poeta Zagajewski. La bella i malaurada Lvov (o Lviv o Leòpolis o Lwów o Lemberg), actualement bombardejada pels russos, que sembla haver nascut per ser escenari de guerres i prògroms.
***
En la pel·lícula A real pain dos cosins jueus americans emprenen un viatge per Polònia a la recerca dels seus orígens, especialment dels de la seva àvia. Gran part de l'acció transcorre a la ciutat de Lublin, a l'est del país, prop de la frontera amb Ucraïna, no gaire lluny de Lvov. Pel seu valor cultural, a Lublin se l'anomenava l'Oxford jueva. D'això, per raons òbvies, ja no en queda res. Als afores de la ciutat hi havia el camp d'extermini de Majdanek, el primer alliberat per l'exèrcit roig. Als nazis no els va donar temps de desmantellar-lo i és un dels més ben conservats, si és que aquest adjectiu es pot usar sense avergonyir-se. Fa un parell d'anys vam ser a Lublin i a Majdanek. Ara tinc la sensació de no haver aprofitat prou bé la visita, que va ser massa breu. La impressió del camp fou, tanmateix, esfereïdora. Dins de les càmeres de gas hom percebia encara una olor estranya. Potser era autosuggestió. Entre els que érem allí s'imposava el silenci. I els caps cots. Res més. Aquest film, recomanable, em va fer reviure aquella experiència transcendent, estranya, incòmoda. Tinc els meus dubtes sobre si aquests llocs s'haurien de poder visitar.
***
Fullejo el diari mentre prenc un cafè. Veig un llarg article de l'ínclit X sobre l'actualitat política. Quina mandra, penso. Quants articles no haurà escrit aquest X al llarg de la seva llarga vida periodística, perfilant tots els matisos de cada moment com els detalls d'un quadre pompier, vestint-los d'una suposada intel·ligència, falsa i carnavalesca, i envernissant-los sempre amb la pàtina d'algun interès ocult. Si de tot aquest paper se'n fes una foguera tindria un gran volum però de seguida s'apagaria, com un autèntic foc d'encenalls. En quedarien unes cendres minces però tòxiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada