Retalls

Els aforismes, com gairebé totes les coses boniques, no tenen utilitat pràctica, però sovint els necessitem, com necessitem una melodia, una pintura o una posta de sol.

Dir que el contrari de la corrupció no és la transparència, sinó l'honradesa no sé si és un aforisme però quan ho vaig deixar anar, ja fa uns anys en un cercle reduït, vaig tenir un cert èxit momentani. La utilitat d'aquest pensament és, tanmateix, nul·la perquè la nostra societat avança molt omplint boques de transparència, però no sembla que evolucioni en honradesa.

I els aforismes no deixen de ser, en definitiva, com un foc d'artifici.

***

L'R. em deia un dia que les flors més boniques són les de les estepes -una planta, d'altra banda, vulgar i poc vistosa. Però, certament, no li faltava raó: les flors d'estepa són fràgils, volàtils, efímeres en la seva consistència quasi de paper. Constrasten amb el verd sòlid, discret i una mica empalagós de les fulles de la planta. Al jardí de la Maternitat veig cada dia les flors blanques d'una mena d'estepes ornamentals que han plantat en uns parterres i em vénen ganes de tocar aquests pètals de paper, orientals i voladissos.

***

Fa uns anys, quan treballava a *** algun cop havia anat a dinar amb un grup de persones -tot homes- de la companyia. De seguida em vaig adonar que eren uns dinars que tenien tendència a allargar-se, banyats en vi i alguns esperits. Llavors, tenia els nens petits i el que volia era dinar de pressa per poder tornar a casa aviat, així que em vaig retirar aviat d'aquells dinars on em sentia, també, una mica estrany.

Una colla d'anys després, treballant a ***, era impensable que algú pogués dinar més enllà d'una amanida de tupper i un got d'aigua, en deu minuts i mirant tota l'estona el mòbil. Beure una copa de vi o una cervesa resultava impensable. El neopuritanisme aquell m'exacerbava tant com m'incomodava abans aquella pretèrita masculinitat rància i frívola.

I no sé si això és una metàfora de la meva incapacitat d'encaixar en el món o dels girs pendulars de la societat.

***

Recordo que quan cursava segon de BUP el professor de literatura un dia va preguntar-nos si crèiem viure en una època clàssica o barroca. De seguida, ell mateix va respondre rotundament que la nostra era una època barroca. Només cal veure els pentinats que es porten, va afegir. Eren aquells, anys de crepats, crestes i tinys de coloraines.  Passats més de trenta anys, potser els pentinats han tornat a un cert classicisme però, en general, crec que hem evolucionat encara més cap a la grandiloqüència i l'exageració pròpies d'èpoques barroques.

I és en aquests temps inundats de grans proclames, d'objectius elefantiàsics, d'ambicions majúscules, de suposades grans obres col·lectives que cada dia sóc més partidari del rigor personal en els treballs modestos, de les petites feines ben fetes, del coneixement particular i discret, de la tenacitat en el conreu de les petites finques que ens pertoquen a cadascun de nosaltres. És el bon i modest govern en cadascun dels negociats individuals el que, en tot cas, permet -i autoritza- a plantejar fites més ambicioses.

***

Sovint crítico l'excés d'ambició. Però, després, resulta que sóc de mal conformar. Me n'adono debatent amb l'amic P. sobre la vida que portem. Sense queixar-me'n, expresso determinades insatisfaccions i llavors m'adono que, en ambició, potser visc per sobre de les meves possibilitats. I això és, sense dubte, una contradicció. Però què seria la nostra vida sense contradiccions i incoherències. Alguns dels personatges -escriptors- que més admiro són profundament contradictoris.

***

Em fa pensar en aquestes reflexions sobre l'ambició la notícia que llegeixo sobre la tràgica mort, per sobredosi, del fill de Paul Auster, després de ser acusat d'haver acabat, pressumptament, també amb la vida de la seva filla de deu mesos, igualment a causa de les drogues. I ja sé que és una conclusió fàcil i simplista, però llavors em pregunto de què serveix ser un escpitor dotat, reconegut i exitós, si acabaràs vivint tragèdies com aquesta. I més encara: ¿quina relació pot tenir aquesta desgràcia d'un fill precisament amb els condicionats de la vida d'un pare (i una mare) dedicats amb èxit a la creació artística?

De la mà de Proust

Explica Lluís Maria Todó a Un diàleg imaginari que, per a Proust, els objectes que ens acompanyen porten incrustats fragments del nostre temps passat perdut i que, en determinades circumstàncies, són capaços de retornar-nos, o revelar-nos, aquells moments. És el cas -però no només- de la famosa magdalena.

Dijous a la nit, de retorn a casa després d'haver deixat X. i M. a Vic, poso l'aplicació de música del mòbil. Sona la versió de Camino Soria en directe cantada per Jaime Urrutia i Eva Amaral i es produeix una d'aquestes il·luminacions proustianes. No és un objecte, és una cançó. Quan sona, penso en quan vaig comprar-me aquest disc en una botiga de Vic. Deuria tenir vint-i-un o vint-i-dos anys i estava fascinat llavors -amb la fascinació il·lusa que només es viu de jove- pels escriptors del 98, que evocaven aquella Castella eterna de camps inacabables on caminar en solitud. La meva vida d'estudiant aplicat però desvagat i poc motivat s'allunyava molt de la d'aquells poetes que sentia propers. Aquell dia d'hivern, un dia no festiu de les vacances de Nadal -potser el 29 de desembre o el 3 de gener- vaig agafar el tren fins a Vic. La plana estava lliure de boira i es veien els camps, que a mi em semblaven els que cantava Machado, tocats aquí i allà per algun mas fumejant. El meu vagó em semblava un d'aquells vagons de tercera en què viatjava el poeta, el lloc del qual ocupava jo. La petita ciutat provinciana es va anar fent visible i vaig arribar a l'estació, solitari, enmig del fred. Ja no recordo més, només aquell elegant disseny del disc, d'un blanc immaculat i tipografia clara, que tinc a les mans i ara faré sonar.

***

Ens explica també el llibre de Todó, que és un magnífic acompanyant i estímul a la lectura de Proust, que per a l'autor -o el Narrador- l'amor canvia en el moment en què és correspost. Perquè aquell que estima amb l'obcecació pròpia de l'enamorat no correspost deixa de ser el mateix quan aconsegueix el favor de la persona estimada, i aquell que és estimat tampoc ja no és el mateix quan això succeeix. Aquesta visió de l'amor, potser pessimista o potser fruit d'algú permanentment insatisfet em sembla, potser amb algun matís, encertada i real. Perquè crec el desig és la força més viva i poderosa que mou l'ésser humà, i la possessió sempre desactiva el desig.

***

Bécquer no era idiota ni Machado un ganapán y por los dos sabrás que el olvido del amor se cura en soledad, se cura en soledad.

 

Crims

Curiosament, m’he aficionat a mirar Crims, un programa de televisió dedicat a explicar les investigacions de casos de criminalitat ocorreguts a Catalunya i que han tingut un especial impacte. No vaig veure els programes quan els emetien com a programació establerta, però els veig ara a estones mortes, quan no puc fer altra cosa, per ocupar-les. El programa està ben pensat i confegit, sap atraure i retenir l'espectador amb la intriga de l’avenç de les investigacions policials. El caràcter real de les històries li dóna un valor afegit. És aquesta realitat la que em fa connectar amb el programa: saber que el que expliquen, tan terrible, ha passat realment, em provoca una mescla d'esgarrifança i interès. No es tracta de cap curiositat malsana, sinó més aviat d’una voluntat d’entendre millor els límits del nostre món. És semblant al que succeeix amb la lectura d'algunes novel·les de Simenon.

Vaig escriure fa uns dies que, tristament, començava a inclinar-me cap a una visió hobbesiana del món. Crims em porta cap aquí. Tant és així que hi ha capítols que m’han produït un profund malestar, un seriós decaïment, fins arribar a pensar que potser no havia de mirar-ne més. El mal absolut, sense justificació possible o amb motivacions repugnantment frívoles, em fa perdre la confiança en l’ésser humà, així en abstracte. Potser corro el perill de fer psicologia de cafè –o de tertúlia radiofònica, que ve a ser el mateix-, però en aquesta espiral de l’horror, els crims hòrridament malsans, fruit de desequilibris clínics inescrutables, em resulten potser menys terribles que aquells nascuts de la fredor i del càlcul, del menyspreu absolut per la vida aliena, de la manca total de compassió. Crims explica casos on la planificació freda i mil·limetrada d’assassinats terribles neixen de la voluntat de seguir gaudint d’una vida acompanyada de porsches o louisvuittons, o de l'ambició per apropiar-se de pisos nobles o de la necessitat de fugir, com si fos un joc, de perversos triangles pseudoamorosos en què l’elecció es basava en criteris sobre qui vestia y follaba mejor i on, el fin de semana después (de l'assassinat) podríamos ir a Port Aventura.
Crims porta a l’extrem la capacitat de tenir confiança en la persona –no com a individu sinó com a espècie- i és, en aquest sentit, un exercici profitós i potser necessari, però pot tenir repercussions profundes en l’espectador. La realitat i la mort no entenen de sensibilitats repeteix en cada episodi una veu en off. La meva sensibilitat queda sovint ferida, però potser també es fa més viva davant del patiment. Lluny d’immunitzar-nos del mal, ens fa més sensibles davant qui n’ha patit o en pateix els efectes. I això potser ho podem posar a l'altra balança del camí de Hobbes.

Notes

El nourriquisme, quan arriba a ser càndidament caricaturesc, acaba resultant fins i tot entranyable.

***

Saint-Puy, els seus carrers deserts, les cases de pedra amb finestrals blaus, els omnipresents silenci tranquil·litat, l'aire antic... ens resulten idíl·lics en la nostra vacança temporal. Però, com deu ser viure-hi sempre? No oblidem que el nostre jo quotidià hi seria. Cada dia del món.

***

El llibre de Todó sobre Stendhal, Proust i Flaubert: ben escrit, interessant, motivador. Estic convençut de que deuria ser un excel·lent professor.

Dels tres personatges, el que em resulta més proper, de llarg, és Flaubert. Potser no per l'obsessió envers l'escriptura però sí pel fet de sentir-se alliberat de la vida corrent -ni que fos per malaltia- per poder dedicar-se a allò que omplia la seva vida. L'aparent renúncia no era tal renúncia, era un alleujament.

***

És de Stendhal, en canvi, de qui faig meva, salvant totes les distàncies, una afirmació. Deia: Jo escric en llengua francesa, no en literatura francesa. Doncs simplement, veient les tendències dominants actuals de la literatura catalana, sóc feliç d'escriure només, com Stendhal, en llengua catalana.

***

M'expliquen que Adrià Pujol, per una entrevista publicada la setmana passada a El Punt Avui, va desfermar una tempesta al twitter. És a dir, una tempesta en un bassal força pútrid. El cert és que Pujol diu en l'entrevista veritats valentes i incòmodes. Com ara que el tema no fa bo un llibre i que, per exemple, si sóc na noia que he marxat de ciutat i me’n vaig a viure a bosc i em trobo un pastor.... Si ets la Víctor Català et sortirà un bon llibre, però si no...una noia que he marxat de ciutat i me’n vaig a viure a bosc i em trobo un pastor.... Si ets la Víctor Català et sortirà un bon llibre, però si no...

Doncs això.

***

Per cert, truco avui a T. pel manuscrit. No em respon. M'impaciento enormement.

***

El blog dóna a qui l'escriu la recompensa de la publicació immediata. Aquesta satisfacció en la immediatesa és profundament moderna, pròpia dels nostres temps. Renunciar a aquest avantatge resulta pràcticament impossible. Tanmateix, la publicació immediata limita la sinceritat i imposa l'autocensura. És com una llima que arrodoneix allò que d'altra manera seria més tallant.

***

Extraordinàriament tallant seria la meva opinió, si valgués la pena dedicar temps a escriure-la, sobre una sèrie de moda que se m'ha acudit posar per entretenir-me mentre recollia la cuina. Anatomía de un escándalo, es titula, ho dic perquè en quedi constància.

***

Les alternatives a seguir mirant la sèrie eren venir a escriure aquestes notes, buscar llibres a ebay, continuar llegint el llibre de Todó, exercir la disciplina de retrobar-me amb Proust o posar-me a fer abdominals. Ho faré tot.

***

X (no en sé el nom), estudiant d'història i periodisme a Toulouse, ens fa de guia al castell de Gramont. A nosaltres tres i a tres nens francesos a qui els seus pares deixen, amb una certa barra, fent una mena de joc de pistes (cal reconèixer, però, que el seu comportament -el dels nens- és excel·lent).  D'uns vint anys, alt, prim, guapo, simpàtic, té aquesta deixadesa mínima i una mica buscada, pròpia de qui se sap charmant. Es posa una jaqueta de pell sobre la camisa negra que li surt dels pantalons, es pentina els cabells amb una mà i es disposa a acompanyar-nos. Ens dóna les explicacions en francès, intercalant alguna frase en castellà rudimentari, que l'ajudem a acabar de construir. Se li nota la il·lusió amb què fa la feina, segurament la primera que té. Un cop acabada la ruta ens explicarà que estudia a Toulouse i que està molt content d'haver trobat aquest lloc. S'embolica amb la pantalla de l'ordinador igual que amb la llengua espanyola, però no en les explicacions sobre les característiques que defineixen les façanes d'estil renaixement. Mentre acabem la visita passejant-nos sols pels jardins del bell castell, ell fuma una cigarreta a l'entrada. M'agradaria saber com continuarà la novel·la de la vida d'un personatge que m'imagino stendhalià i del qual ja no en sabrem mai més res.

***

En aquest país nostre -i potser en aquest món nostre- tinc la sensació de que ja no n'hi ha prou amb confrontar -ni que sigui amb vehemència- les idees amb qui pensa diferent. Ara, si pot ser, cal enfonsar l'oponent, treure'l del tauler de joc, arraconar-lo.

***

Fa deu anys Sant Jordi m'il·lusionava enormement. Ara és un full més del calendari.

***

En canvi, la il·lusió que percebo en els nous propietaris de la casa d'hostes de Saint-Puy és també la meva.

***

A voltes, tinc la sensació d'haver dedicat molts esforços a sembrar i, en canvi, d'haver recollit ben poc. Potser encara sóc a temps de ser més cigala (em refereixo a l'insecte) i menys formiga.

Notes

M'envia un missatge l'R. per dir-me que els barbs picaven embogits amb un esquer de polpa vermella de figa. Ho desconeixia totalment, però aquest missatge serveix per iniciar una conversa telemàtica, que caldrà reprendre en viu, sobre la fascinació infantil que generava la pesca de riu, a Tortosa i en aquesta vall on visc, ni carn ni peix, entre el Vallès i la Plana de Vic.

Algun dia caldrà, per cert, teoritzar sobre el que suposa créixer en un territori de frontera, encara que sigui una frontera aparentment tan banal com ho pot ser la comarcal.

***

L'A,, molt amable, m'aconsegueix i em porta a casa la traducció al català de The Paris bookseller, la novel·la que tinc per ressenyar. Ara ho tinc més fàcil que amb l'original. Al mateix temps, em convida a passejar l'endemà per ensenyar-me la font de la Granota, de la qual he sentit parlar, però que mai he vist. Ja és curiós -i potser fins i tot trist- que havent viscut tota la vida a Aiguafreda no la conegui.

És una font bonica, amagada en les fondalades del bosc de la Llobeta, per on anàvem amb el pare a collir molsa i algun bolet (quan se'n feien), gens lluny del camí. Està ben conservada i datada l'any 1913 amb un dibuix de tencadís. El traç de l'aigua està ben marcat en una roca -crec que de tosca- però no raja. Al costat s'hi veu, tanmateix, un petit bassal, on neden un parell de capgrossos, fet que indica que per allà hi corre aigua. Segurament s'ha perdut la canalització o les arrels dels arbres l'han fet malbé. Amb aquest regal que em fa l'A., sento que el dia està ben aprofitat.

-Vigila què escrius!- em diu en broma quan ens acomiadem.

***

He començat Un diàleg imaginari de Lluís Maria Todó. L'X. i l'R. em van portant cap al seu territori. D'entrada és d'aquells llibres inclassificables que m'agraden. Tot i ser un autor acadèmic, Todó fuig de l'academicisme i porta sovint el fil argumental al territori personal. Això m'agrada perquè tots ens alimentem del nostre jo. En l'escriptura, l'asèpsia impersonal, la rigidesa assagística convencional, m'avorreix, em desagrada i em desconcerta.

En un moment del capítol inicial, quan descriu el propòsit del llibre, diu Todó que gira entorn d'uns quants temes: la condició d'escriptor com a problema, els dubtes sobre el propi talent, l'acte de posar-se a escriure viscut com a dificultat, l'art com a transcendència, les relacions entre literatura i la vida, i el valor de la felicitat enmig de tot això.

Em reconforta enormement llegir això perquè sempre he entès la literatura -i l'he practicat, modestament amb totes les limitacions- girant al voltant d'aquestes qüestions, que poden arribar a obsessionar. Trobar una aproximació a aquests temes a partir de l'obra de tres mestres principals -Stendhal, Flaubert, Proust- i d'altres que juguen en el llibre un paper més secundari -Balzac, Gide, Verlaine...- promet extraordinàriament.

***

Precisament sobre Balzac, afirma Todó -i coincideix amb altres autors que esmenta, com Gide o Simon Leys- que escriu bastant malament. I afegeix que, a banda dels aspectes estilístics, els seus textos contenen sentències i pensaments d'una vulgaritat que feia vergonya, ximpleries que proferia el novel·lista omniscient com si fos déu nostro senyor. I ho rebla citant Leys: La prosa de Balzac està plena d'idees estrambòtiques, de metàfores coixes, de tòpics feixucs i de manifestacions diverses d'ingenuïtat i de mal gust. Tot això, que no és contradictori amb mostrar-li una admiració sense reserves, em resulta també reconfortant i balsàmic, perquè sovint he pensat que quan escrivim, cadascú dins del seu registre i nivell, i sense comparacions possibles, sovint se'ns escapen idees primàries, estrafolàries, superficials, infantils, amb poc sentit. Que això li passi, d'una forma tan notòria, a Balzac és un petit consol.

***

M'emporto el llibre de Todó, amb tota la patuleia d'escriptors francesos, per llegir sota el sol gascó de primavera, acompanyat de l'aire fresc i de la pedra eterna.

Infantesa

Ahir vam anar a caminar per l'Avencó. Han desbrossat les ribes de la riera i ara el riu és visible per molts punts on abans no ho era. Les darreres pluges l'han alimentat d'aigua, el punt just per treure'l de la trista sequera dels últims mesos i donar-li així cabal i vida. En passar pel pont de Picamena es veia, just a sota, el gorg ple d'aigua. És on anàvem a pescar, un parell de tardes cada estiu -tampoc més-, amb el meu pare, quan jo era un nen. Tinc un record viu i preciós, com un petit tresor, d'aquelles estones. Primer anàvem als horts de la fàbrica i cavàvem una mica amb l'aixadell per arreplegar, com a esquer, uns quants cucs de terra. Agafar-los amb les mans i notar la seva viscositat i els moviments amb què volien fer-se escàpols provocava una sensació ambivalent de fàstic i fascinació. Les nostres canyes no tenien carret, eren un simple fil de pescar, amb el suro, el plom i l'ham, lligat a una canya llarga. A l'hora de pescar, l'ham havia de cobrir-se bé amb un tros de cuc per amagar del tot el metall. També empràvem unes larves -cuques en dèiem- que trobàvem sota les pedres grosses del riu, embolcallades amb unes pedretes que els feien de casa. D'allà en trèiem l'insecte groc i el clavàvem també a l'ham, sense manies. Allò ens ensenyava que la vida no és una pel·lícula de Disney. Amb aquelles cuques, els peixos picaven més. Poques satisfaccions superaven llavors la felicitat de notar una estrebada al suro, veure'l 'enfonsar-se sobtadament, reaccionar tibant la canya de cop i veure com emergia del riu un peix lluent i viu, cuejant, com una llambregada de plata irisada. Per pescar havíem de fer silenci, però aquells moments anaven sempre acompanyats d'un esclat de joia. Primer, era el pare qui alliberava els peixos de l'ham, però després ja vaig aprendre a fer-ho jo sol. Era una mica desagradable, però alhora una prova de maduresa, de ser gran. Després -això només sabia fer-ho ell- els pasava un jonc, collit allà mateix, pel ganyot i ens endúiem a casa els peixos penjats. Realment, aquells barbs no eren gaire bons, però la mare ens els coïa per sopar, ben salats, enfarinats i fregits a la paella.

Aquest record em fa emergir una inquietud que tinc de forma recurrent. Em pregunto a vegades si he aconseguit fer viure als meus fills moments com aquests. La seva infantesa m'ha passat extraordinàriament de pressa, els he vist fer-se grans com un llampec, i no sé si ells han viscut aquests anys amb la intensitat que cal, ni si jo els he acompanyat prou. No m'atreveixo a preguntar-los-hi, i sé que tampoc em respondrien amb sinceritat. Fins i tot no sé si sabrien respondre'm encara. Crec que ara, amb la conjunció de benestar i tecnologia que defineix els nostres temps, els nens creixen més ràpid del compte. Creixen, això sí, de forma aparent, sense arribar a créixer. La tecnologia els impedeix el necessari avorriment, que és font de creativitat i pensament. Dominique Fortier, a Las ciudades de papel, recrea moments de la infantesa d'Emily Dickinson i il·lustra de manera molt nítida aquests instants de creativitat extrema, o de pensament irrealment profund, propis de la infantesa. Són moments que actuen de combustible per a etapes posteriors de la vida, com l'aigua que dosifiquen els camells en les seves travessies pel desert. Dickinson els emprava per escriure després poesies memorables i a nosaltres ens serveixen per transitar amb menys dificultats per la vida.

Dissabte

Dissabte al matí. He dormit molt malament: tinc una contractura al coll, però ara estic millor que al llit, on he donat voltes tota la nit. La família ha sortit a comprar i a casa regna un silenci majestuós. Fa un dia primaveral gris, sense el sol ni la calor d'ahir. Ja va bé. Llegeixo Pla, Notes per a un diari (El viatge s'acaba, OC 39) i percebo que se m'encomana la manera d'escriure, telegràfica, d'aquest dietari. Els bons llibres (o simplement aquells dels quals en sentim propers) generen necessitat d'escriure, tanmateix. Constato també que no val la pena perdre el temps amb determinats llibres, que, d'entrada, ja veiem que ens faran anar pel pedregar, que ens són aliens. Sempre hem d'acabar tornant al redós dels autors de sempre.

A l'inici d'aquest diari, a la ciutat de Buenos Aires, repeteix Pla un parell de vegades que viu amb l'obsessió d'anar-se'n a viure a una illa de les Cíclades. M'agrada llegir-ho i em sento acompanyat també en aquest desig. El record de Folegandros, una altra vegada. I de la vida simple, la vida fàcil. Quin món tan complicat hem arribat a crear!

***

Amb la remissió de la pandèmia, que ja donem tots, potser il·lusòriament, per definitiva, recupero el desig de sortir, de viatjar, de moure'm sense temença. Segurament la llum primaveral també hi ajuda. Vivim la primera primavera relativament normal després de dos anys d'anomalia. La guerra ja la comencem a sentir també llunyana i rutinària; som així d'insensibles o, simplement, tenim la capacitat biològica d'adaptar-nos a tot: consciència acomodatícia en deia la meva mare.

Així que començo de nou a preparar viatges, per la Setmana Santa i per l'estiu, a consultar guies i mapes, a traçar itineraris, a cercar allotjaments, amb una certa il·lusió primigènia. Somio camps verds i cels blaus d'Occitània, pobles arreplegats al voltant d'una església barroca a Sicília o a l'Apúlia, platges i cases blanques a les Cíclades, pinedes que freguen el mar a Mallorca. Són viatges que es faran o potser no, però que hom imagina empès per aquesta descàrrega química primaveral.

Dogma o dubte

Hi ha persones que transcorren per la vida des del dogma. Aquest dogma pot ser religiós, ideològic, corporatiu o, fins i tot, individual (una autocomplaença que a vegades arribo a envejar i que fa creure que un mateix viu en l'encert permanent). Curiosament, la perspectiva dogmàtica no és inversament proporcional a la intel·ligència, encara que segurament sí que ho sigui a allò que coneixem con sentit comú. I també ho és a allò que anomenem empatia, és a dir, a la capacitat de posar-se simplement en la pell dels altres. Aquesta visió dogmàtica fa que sigui imprescindible deformar la realitat, que sempre és complexa, per tal que encaixi en la visió pròpia de la vida. Depenent de la rigidesa del dogma (en això també hi ha escales) aquesta deformació de la realitat -i dins de la realitat hi va inclosa la veritat- pot ser lleu o profundament accentuada. Fins a límits que poden arribar a ser irrisoris i grotescs.

Una altra característica dels seguidors dels dogmes acostuma a ser la necessitat de fer proselitisme, és a dir, la incapacitat de quedar-se'ls per a un mateix.

Desafortunadament, la nostra vida és curta i només transcorre en uns temps, per la qual cosa difícilment podem conèixer la realitat d'altres èpoques en qüestions com aquesta. A això cal sumar-hi el que que necessitem una certa maduresa per adonar-nos d'aquestes realitats i veure-les amb perspectiva. Per això, difícilment podria comparar els nostres temps amb èpoques pretèrites, però diria que el nostre món tendeix a ser vist des de visions dogmàtiques i ens trobem, cada dia més, davant la confrontació de dogmes, polítics, socials o d'altra índole. I les xarxes socials, again, ajuden molt a la transmissió del dogma, al proselitisme, a l'autoconvenciment de que la raó és nostra.

Sovint penso que viure en el dogma deu ser més còmode que viure en el dubte, que és l'altre plat de la balança. El dubte no és l'absència de creences o valors, però sí que fa qüestionar la validesa d'allò en què creiem. Dalí deia, en una de les seves boutades, que odiava la llibertat perquè t'obligava a escollir. Certament, deixar-se portar és més còmode. I segurament també deu ser més còmode deixar-se endur pel dogma, i més quan des del twitter ens donen contínuament consignes sobre cap on hem de deformar la realitat com si fos plastilina.