Notes

Si l'escriptura de diaris es basa en la sinceritat i en l'absència d'autocensura, no hi ha dubte que Guillem Simó n'és el campió. Cal reconèixer-li que supera tots aquells obstacles que Pla esmentava com a barreres d'una escriptura que expressi una intimitat absoluta: els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. En Simó tots aquests detritus apareixen de forma reiterada i sense filtres, de forma que no condicionen en absolut el que acaba escrivint. Ara bé, aquest exercici de lliberta absoluta, de despullament total i reiteratiu, acaba sent, al meu parer, un llast per als seus dietaris. El focus de l'escriptura se situa així en els aspectes més foscos de la vida de l'autor i els il·lumina en excés, de manera que el lector queda enlluernat i perd la capacitat de centrar-se en altres zones de penombra que els dietaris ofereixen.

Dit això, és un diari que difícilment cau de les mans, del qual cal valorar especialment l'encert premonitori de l'autor en moltes de les seves visions -negatives- sobre el món que s'ha configurat i que fa vint-i-cinc o trenta anys no eren tan fàcils de veure.

***

De totes formes, entre la visió descarnadament negra i pessimista que Simó ofereix sobre algunes qüestions de la vida (sobre l'ensenyament, per exemple, al qual va dedicar-se professionalment tota la vida) i el cinisme que critica en els seus companys (que s'adapten a la situació i fan veure que tot és perfecte) hi deu haver-hi també una escala de grisos.

***

Mentre estic parat en un semàfor, esperant de creuar el carrer, em ve al cap una afirmació: el luxe, en el fons, resulta sòrdid. És un pas més en la direcció de l'asseveració de Pla, que va escriure que el luxe el deprimia. Després penso que la sordidesa la relaciono sobretot amb el luxe contemporani, el clàssic, el de fa cent o dos-cents anys, revestit en la nostàlgia, no m'ho sembla. Després, creuat el carrer i arribat al meu destí -una oficina de correus- el panorama que hi trobo em fa canviar d'opinió. Enyoro llavors un entorn de luxe. Ni que sigui contemporani. Ni que sigui bling-bling.

***

No sé si és el canvi d'hora, però avui he sortit de la feina acompanyat d'una felicitat notòria i sense explicació aparent. Potser era aquesta llum de la tarda, que se sap ja guanyadora, qui sap. Després he anat supermercat i m'he vist empès a comprar una caixa de bombons. Al mateix pàrquing me n'he menjat tres.

***

Al paquet de correus, vingut de Mallorca, hi venien, impecables, un exemplar de Finestrals, de Philip Larkin, i un d'Asimetría, de Zagajewski. Dosi de poesia per uns quants dies.

***

Sóc feliç mirant els vols que van a Kalamata. Podria continuar escrivint el que seguia a aquesta afirmació, però penso que m'ha sortit, sense voler, el primer vers d'un poema. Així que guardarem aquest vers seminal en un pot de vidre i farem uns quants forats a la tapa, perquè respiri i no es mori, com fèiem amb els insectes que agafàvem de petits.

(Molts acabaven morint, tanmateix).

***

A banda dels versos de Larkin i Zagajewski, tinc l'última novel·la de Knausgård i un volum dels diaris de Valentí Puig, esperant a que acabi els de Simó. Així que estic tranquil, sabedor de que no hi haurà sorpreses desagradables en les lectures de les pròximes setmanes.

(Les lectures fallides, tan sovintejades darrerament, em provoquen un malestar notable, tant si les acabo com si les abandono).

***

Hi ha moltes disfresses per amagar el primitivisme inherent a l'ésser humà. La més efectista, però alhora la més detestable, és la hipocresia.