He estat llegint aquests últims dies Las huellas dispersas, un volum que recull un conjunt de textos d'índole i procedència diversa relacionats (alguns molt indirectament) amb l'anomenat Cicle d'Oxford de Javier Marías. Alguns textos m'han servit per refrescar històries oblidades que havia gaudit fa anys durant la lectura d'aquestes novel·les (Todas las almas segueix sent un referent per a mi), d'altres m'han resultat de menys interès. Curiosament, el que a priori em semblava menys atractiu del volum, ha resultat, de llarg, el més enriquidor: les dues entrevistes que s'inclouen al final del llibre. La primera és la traducció de l'entrevista que Sarah Fay va fer a Marías l'any 2006 per a The Paris Review i la segona és de Juan Gabriel Vásquez per a Letras Libres, de l'any 2011.
D'especial interès em resulta la primera perquè ha de situar l'autor per a un públic no espanyol que, d'entrada, el coneix menys i obliga l'escriptor, d'alguna manera, a partir de més avall. També perquè entra amb més detall en qüestions com el seu mètode d'escriptura i, sobretot, en reflexions al voltant del paper de la literatura, i de la novel·la en particular, com a instruments que ens ajuden a veure el món d'una altra manera, a entendre'l més bé i, fins i tot, a comprendre'ns millor a nosaltres mateixos. Així, a propòsit de l'obra de Proust diu Marías:
Hay quien ha dicho que la escritura es una forma de conocimiento, pero lo que sí que es, es una forma única de reconocimiento. Esto ocurre muy a menudo en Proust, en particular. Lees algo y te dices: Sí, es verdad, esto es algo que yo he experimentado, que he visto, que he sentido, pero nunca hubiera sido capaz de expresarlo como él, y es ahora cuando lo entiendo de veras. Esto es lo que, en mi opinión, hace la novela mejor que ningún otro género literario, o que ningún otro arte.
Té valor aquesta reflexió sobre la novel·la, perquè alguna vegada s'ha arribat a considerar un gènere fins i tot lleuger (per exemple, aquella boutade de Pla sobre llegir novel·les amb més de quaranta anys). Però Marías -i coincideixo molt en aquesta apreciació- busca en la novel·la molt més que un bon argument. Una buena historia no me basta- diu, i afegeix: Prefiero los libros que son algo más que divertidos, o ingeniosos. Prefiero los que dejan una resonancia, un ambiente tras de si.
A vegades em passa que sóc incapaç de recordar els arguments de llibres que he llegit i m'han agradat, però, en canvi, em quedo amb les atmosferes, amb això que ell anomena ressonàncies i que és el que els confereix més valor. Afegeix Marías:
Eso es lo que yo siento al leer a Shakespeare y a Proust. Se producen iluminaciones, destellos de cosas, que transmiten una forma de pensar completamente distinta. Recurro a palabras que tienen que ver con la luz porque a veces, como dice Faulkner, me parece, encender una cerilla en plena noche no te permite ver nada con más claridad, pero sí ver claramente la oscuridad que te rodea. Eso es lo que la literatura, por encima de todo. No es que ilumine las cosas, pero al igual que la cerilla, permite ver cuánta oscuridad hay.
Moltes vegades ens preguntem per què llegim a un determinat autor o per què combreguem més amb un tipus de literatura que amb un altre. Crec que té a veure precisament amb això: amb aquestes ressonàncies i amb la capacitat d'obrir-nos formes de pensar diferents o, potser millor encara, amb la capacitat d'aprofundir en les nostres pròpies formes de pensar. Entrant en el camp de la física podríem dir que hi ha autors que vibren ressonen en la mateixa longitud d'una que la nostra. I això ens ajuda a viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada