Des de la finestra del nostre pis veiem les rengleres de
cases baixes, de color groc, d’aspecte decimonònic. Googlejant, descobrim
fàcilment que es tracta de cases construïdes per a les famílies dels mariners
de l’armada danesa i que el seu origen és més llunyà, es remunta al segle XVII.
Aquestes fileres de cases tenen un nom: el Nyboder. I sembla que el seu color
groc característic –fosc, tirant una mica a ocre- es coneix també entre els
entesos com a groc Nyboder.
Són cases baixes, de teulada aguda, amb finestrals verds i
vermells. Semblen una mica cases de conte, d’Andersen, per descomptat. Ara han
perdut la vinculació amb la marina i jo me les imagino habitades per famílies
modèliques: pares que llegeixen el diari amb ulleres rodones i que no aixequen
mai la veu, mares dolces neohippies
amb el cabell ros i llis, vestides amb un davantal de flors, nens amb ulls d’un
blau cristal·lí, obedients i estudiosos. En fi.
Però no aconsegueixo veure-hi ningú, mentre camino,
xafardejant al voltant de les. Val la pena passejar-s’hi a l’horabaixa, amb la
llum més bonica d’aquests dies, que aquí són quasi inacabables. Faig fotos, per
endur-me algun record d’aquest indret i d’aquestes vides que m’imagino
idíl·liques. Capto detalls: un finestral, una bicicleta recolzada a la paret,
una regadora de zinc a l’ampit d’una finestra...
Finalment m’assec en un dels bancs que envolten l’església
del barri, Sant Pau. El silenci aquí és ostentós. Mentre el món està pendent d’un
esdeveniment esportiu, jo passo els minuts aquí, enmig d’aquesta llum dolça i
càlida i d’aquest silenci tan valuós. El groc Nyboder es va tornant cada cop
més daurat, passa una bicicleta que retruny sobre les llambordes, sona la
campana de l’església, escric quatre ratlles en aquest bloc.
Saber preservar llocs com aquest forma part de la
civilització. La fresca i el silenci, també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada