Podem passar-nos l'any entretinguts amb el futbol i les seves misèries. Podem parlar de les grandeses innegables de l'atletisme, que cada vegada treuen menys el cap als mitjans. Però quan arriba el juliol constatem que hi ha Wimblendon i el Tour. I la resta es fa petita, per molts megàfons que ens hi posin. Xecs milionaris que canvien de mans pel caprici futbolístic de la temporada? Cotxes que donen voltes i més voltes a l'hora de la migdiada? Connais pas.
L'amic R. m'envia aquest article de Manuel Jabois a El País. Li agraeixo i constato que l'autor té raó. Mirem el Tour i hi veiem la vida. La caiguda d'Ocaña, l'escapada d'Indurain i Chiapucci. Perico perdut a Luxemburg i Pantani perdut a la vida. Les rampes d'Hautacam de què parlen els Manel. No miris el dit, mira la lluna. No miris la bicicleta, mira la carretera que passa. Com el temps.
I mira un revés de Federer i veuràs que la poesia existeix. O que lluitant es pot ser el millor (oi, Rafa?), encara que sigui un tòpic de pel·lícula americana. I recorda Leconte i tindràs una raó més per pensar que França és un gran país. La terra i l'herba: París i Londres. L'asfalt i les corbes: els Pirineus i els Alps.
(Per cert, molts ànims a Garbiñe Muguruza i encara més a les televisions. A veure si a banda de bombardejar-nos amb futbol i motor tot el sant dia són capaces d'oferir-nos aquesta final. Yes, you can!).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada