Satie

Sento cada dia, des del despatx, els músics de carrer que, amb més o menys talent, despleguen amb entusiasme el seu repertori, més o menys repetitiu. I si hi ha casos que poden arribar a ser fins i tot molestos, alguns dies em trobo amb sorpreses realment agradables: melodies que embolcallen les tardes, mentre el cel s'obscureix darrere les agulles de la catedral. Com avui, amb la Gymnopédie núm. 1, d'Erik Satie, que a youtube trobo amb aquesta bella interpretació.

Els Arnolfini

Jan Van Eyck, El matrimoni Arnolfini (1434)

Sortim de l’hotel amb els trolleys –rac, rac, rac- i és una llàstima trencar el silenci dels carrers de Bloomsbury amb el seu soroll insolent. Però no sembla que hi hagi ningú a qui això preocupi. Ni a qui no li preocupi, de fet, ja que els carrers són deserts. Fa fred, el cel és clar i els arbres ens recorden, amb la seva nuesa, que l’hivern és ben viu. Fem el recorregut fins a Tottenham Court Road, deixant enrere l’imponent Museu Britànic i les seves reixes tancades, amb la recança de no saber quan trigarem a tornar a passejar-nos per aquests meravellosos squares de Bloomsbury. Però ens acompanya encara la darrera il·lusió d’una visita que no sabem fins a quin punt resultarà especial.

Després de passejar-nos una estona per Trafalgar Square, entre els lleons, l’immens i blau cock – amb perdó-, gaudint del festiu i inacabable toc de les campanes de St. Martin-in-the-Fields, ens situem en una posició privilegiada de la cua per accedir a la National Gallery a través de l’ala més moderna, la Sainsbury wing. A les deu en punt s’obren les portes i després de desfer-nos dels equipatges, pugem escales amunt decidits cap a les sales dels primitius flamencs. I és en aquest moment que ens adonem que estem ben sols.  Només els vigilants ens acompanyen en aquesta àrea del museu. I així, amb la reverència que requereix una ocasió com aquesta, entrem a la sala que presideix el matrimoni Arnolfini. I allí, i en la cambra següent, gaudim del luxe extrem d’acompanyar amb la calma, el silenci i la solitud, la contemplació de les obres de Memling, Van der Weyden, Bouts i, per damunt de tot, de Van Eyck. I quasi ens veiem reflectits en el mirall convex del fons de la cambra dels Arnolfini de tan pura com és l’atmosfera del quadre i, per extensió, de la sala. I així passen els minuts fins que sentim unes veus i uns passos que, suaus i respectuosos, es van aproximant. I decidim deixar l’habitació a aquests nous visitants per no sentir-nos incòmodes amb l’exclusivitat d’aquest luxe.

Video Games

Literatura del jo

Quan arribo a casa l'N. m'ensenya orgullosa un conte que ha escrit. El transcric aquí, corregit i afegint-hi alguna lletra que hi falta:

Un dia una nena va haver d'anar al metge perquè estava malalta. Li van fer un frotis i quasi l'escanyen.

No hi ha dubte que l'experiència acaba marcant l'obra d'un escriptor, per incipient que sigui, especialment si es tenen cinc anys i es tracta d'un diagnòstic recent per esbrinar l'origen d'unes angines.

La noia de l'abric verd

Se’ns acosta a l’andana del metro de Holborn i ens demana si va bé per anar a Oxford Circus. La pregunta és prou senzilla com perquè li puguem respondre, però no deixa de ser sorprenent que una anglesa ens demani indicacions a uns guiris. Vesteix un abric verd, faldilla i botes planes, i s’acaba d’abrigar amb una mena de boina i una bufanda vermella penjada al coll. Quan pugem al tren, ella roman dreta a la plataforma mentre nosaltres seiem. La seva pell és d’una blancor extrema, que contrasta amb la majoria de rostres foscos que poblen el vagó.  Deu tenir uns vint-i-cinc anys però la seva pal·lidesa extrema, les pigues que se li concentren prop del nas i la seva mirada de nena obstinada la fan semblar molt més jove. També el seu posat una mica hieràtic, que denota timidesa i una certa inadaptació. Les seves faccions precises i, sobretot, la seva pell blanquíssima segresten i fascinen les nostres mirades. La G. em diu –i té raó- que sembla una nena sortida d’un conte rural decimonònic abandonada a la sort d’una metròpoli contemporània. I mentre assenteixo, arribem a Oxford Circus, on baixa del vagó i se’n va amb la seva història, que malauradament mai coneixerem.

London's burning

Érem joves i no ens cansàvem d’escoltar aquest himne punk dels Clash: London’s burning. Han passat més de vint-i-cinc anys i Londres segueix cremant. Els caps de setmana, els carrers del Soho són plens a vessar de gent que crema els diners com si aquella nit fos l’última. Davant del número 26 de Dean Street, van parant taxis que descarreguen noies amb vestit curt i plomes al cap i homes amb vestit creuat i barret, que emulen amb elegància l’estètica dels anys 20. Entren al restaurant Quo Vadis. Per què les festes a què no estem convidats ens semblen tan interessants? Al costat, un local de striptease deixa la porta oberta de bat a bat. Els caminants miren de reüll les noies que es passegen entre els joves que beuen amb jovialitat. Seguim el camí fins a Romily Street i truquem el timbre daurat de Gauthier, on les moquetes ens escalfen i atemperen els sorolls exteriors. Però quan sortim, al cap d’un parell d’hores, continuen les cues davant dels locals i els caixers automàtics, que no donen l’abast a servir bitllets per a tothom. El plugim no espanta els grups que beuen al carrer. L’aigua negra dels bassals reflexa  somriures i crits. Una parella es besa –i alguna cosa més- en un racó. Uns carrers més enllà, a Charing Cross Road, unes figures dormen a terra, sota uns cartrons, però això no impedeix la felicitat dels qui saben que, en aquell món, la moneda pot caure d’una cara o de l’altra.

Un cinc i mig

Sovint explica el meu germà l'anècdota d'un alumne no massa avantatjat del seu col·legi que un dia va decidir tirar pel dret i, en un examen de literatura espanyola, copiar íntegrament parts del llibre del text. L'exercici de còpia no devia ser massa reeixit perquè l'alumne en qüestió va rebre només un cinc i mig com a nota de l'examen. En veure el resultat inesperat, el noi, estupefacte, no va poder contenir-se i li va etzibar al professor, encomanant-se a la figura de l'il·lustre acadèmic autor de tants llibres de text:
-¡Acaba usted de ponerle un cinco y medio a Lázaro Carreter!
Un dia, quan X. cursava secundària i jo ja era força més ganàpia, vam decidir emular aquesta facècia. Havia de presentar ell una composició poètica pròpia per a un exercici de literatura i vam tirar mà d'un poema de Fernando Pessoa. La nota rebuda va ser més alta -un set- i l'X. no va arribar a dir-li al seu professor que li acabava de posar un notable baix a l'eminent poeta portuguès, però encara ara riem quan ho recordem.
Tot això m'ha vingut al cap en veure la mania d'alguns professors de música d'avaluar els seus alumnes pel to o l'entonació de la seva veu. Em vindria de gust preguntar quina nota li posarien a Tom Waits o a Bruce Springsteen.  

Als cingles

 

 

A sobre dels cingles que, omnipresents, dominen la vida del poble, hi ha un altre món, del qual som aliens. Feia anys que no trepitjava aquestes planes altes, pacifiques i de cels amplis. Hi hem pujat avui amb els nens. De tots és sabut que, pocs dies abans de l'arribada dels Reis, els patges instal·len el seu campament dalt la cinglera, des d'on comencen a preparar la logística reial i alhora controlen, des del seu emplaçament privilegiat a les alçades, el comportament dels petits. Així que hem decidit arribar-nos-hi, per veure si l'avançada oriental ja s'hi havia acomodat.

Tot i que ara s'hi arriba en cotxe, hem fet la darrera part del recorregut a peu, pel vell corriol que passa per la font i s'atansa, per entre les roques, a la casa de Can Tres Quarts. Realment imposa emergir de cop damunt la cinglera i trobar-se en un altre món; un món que justament s'acaba en aquell penya-segat damunt la vall. Als qui ens sentim  una mica ofegats en les estretors del Congost, l'amplitud d'aquests cels majestuosos ens revitalitza. Avui, quan hem arribat, el temps era rúfol i ventós, però ràpidament els núvols han deixat sortir un sol d'hivern, tímid i oblicu, però lluminós. Hem seguit el camí que voreja els camps, amb les masies plantades aquí i allà -el Montpart, el Febrer, el Presseguer-, noms que em porten al cap treballs de camp de l'adolescència, temps perduts per sempre. I, després, ens hem desviat per un corriol cap als repetidors de televisió -les antenes, que diuen els nens- on hauria d'establir-se el campament. Mentre l''À. s'avançava, l'N., la petita, m'ha deixat caure:

- Jo crec que els Reis són uns senyors disfressats.

I s'ha quedat tan panxa i ha continuat parlant de les seves coses. Al camp que vorejàvem, i que ens ha semblat immens -molt més gran que un camp de futbol, deia l'À.- els cereals començaven a despuntar, dibuixant en la distancia com un borrissol verd i elegant sobre la terra vermella. Les gralles rondinaven sobre els nostres caps i tot caminant anàvem trobant pedres amb formes especials i cares esculpides, mentre qui trepitjava el fang era tonto. Quan hem arribat -sense rastre encara de patges- hem pogut veure la nostra casa -minúscula- enganxada a la resta de casetes del poble, insignificant. Contrastava l'abigarrat nucli urbà al fons de la vall amb les cases de pagès aïllades que fumejaven en el pla. Era aquest un món distint, una mica arcaic i que m'ha fet pensar, amb totes les distàncies, amb el Yorkshire de James Herriot a Todas las cosas brillantes y hermosas. Un llibre senzill, sense grans ambicions, que m'ocupa aquestes tardes nadalenques excessivament llargues i indigestes, i que em porta també a un món perdut, auster i dur, però alhora càlid i serè.