Cançons

Cada moment té una música. Algunes cançons ens porten a èpoques molt determinades de la nostra vida amb un vincle gairebé casual però molt estret. Podríem escriure la història de la nostra joventut amb un seguit de cançons encadenades. Words, 99 red ballons, Roxanne, Cadillac solitario, London calling, New year’s day, Aviones plateados, La casa de la bomba, Boys don’t cry, Heroes... Són les que em vénen ara al cap (n’hi hauria moltes més); sentir-les provoca encara com un reflex, una rememoració intensíssima del passat, una sensació gairebé gustativa.
Però a banda d’aquestes músiques amb efectes emocionals quasi elèctrics –químics, en el fons- n’hi ha d’altres que, sense saber ben bé per què, encaixen perfectament amb determinats moments de la vida. No penso ara en situacions importants, sinó en certs instants que semblen reclamar una música per acompanyar-los, un element poètic que els complementi.
Dilluns a la nit, sortia de sopar amb uns amics i conduïa pels carrers de la ciutat, buits de cotxes. L’afabilitat amical i les converses relaxades havien tingut en mi un efecte balsàmic, que culminava amb l’alliberament de la conducció nocturna per la ciutat. El lliscar de les rodes sobre el quitrà, l’atzar dels llums dels semàfors, la lluminositat dels rètols –absurds-, les històries imaginàries de les figures disperses que veia aquí i allà: tot composava un món suau i agradable, quasi oníric, que requeria alguna cosa més. La ràdio escopia insulsos debats futbolístics sobre un moment que reclamava poesia. I crec que demanava la veu –aparentment tènue però profunda i dura- d’una fràgil poetessa de Nova York. Suzanne Vega, Marlene on the wall.



A mitjans dels anys 80 tenia un vídeo (beta), que havia gravat de no sé quin programa de televisió, amb clips de Suzanne Vega. Crec que no havia tret encara Solitude standing, amb la meravellosa, encara que gastada, Luka. Una cançó que em deixa sempre un nus a l’estómac.