Un mètode envejable

Zweig sobre els escriptors francesos de la seva època:

La majoria ocupava un petit càrrec oficial que donava molt poca feina; la gran consideració envers el treball intel·lectual, que a França anava des de les posicions inferiors a les més altes, havia generat ja des de feia anys el savi mètode d'atorgar sinecures discretes a poetes i escriptors que no treien prou beneficis de la seva feina; els nomenaven, per exemple, bibliotecaris del ministeri de Marina o del Senat. Això els proporcionava un petit sou i molt poca feina, perquè els senadors rares vegades demanaven llibres i així l'afortunat posseïdor d'una canongia d'aquestes podia escriure versos amb tranquil·litat i comoditat durant les hores de feina al refinat palau del Senat i amb els jardins de Luxemburg davant la finestra, sense haver de pensar en els honoraris. I amb aquesta modesta seguretat en tenien prou.

Stefan Zweig, El món d'ahir: Memòries d'un europeu.

Amstrong

El personatge, força arrogant, no em queia gaire bé. Com a ciclista, era d'una solidesa inqüestionable, però el seu estil em resultava poc vistós. Tanmateix, s'imposava amb una superioritat absoluta i no hi ha dubte de que qui pujava els ports alpins i pirinencs com una fletxa era ell. Per tant, els lapidadors professionals haurien de reflexionar una mica.
I una pregunta final: als qui dirigien les agències antidopatge i no van detectar-li ni un sol positiu en centenars de controls, els sancionaran per incompetents?

Belfast, Derry

Quan era petit, una de les coses que més m’agradava era asseure’m a terra a mirar els llibres il·lustrats que corrien per casa. M’entusiasmaven els atles i també alguns llibres plens de fotografies que acostumaven a regalar les caixes d’estalvis. Recordo especialment els titulats Maravillas del mundo i 25.000 kilómetros de rallye fotográfico. Aquest darrer va arribar a tenir per a mi més interès que el primer, ja que era menys previsible i comercial. Recorria, amb imatges fotogràfiques que transcendien la simple il·lustració turística i descriptiva, una sèrie de ciutats europees que no eren capitals d’estat (crec que eren tot ciutats portuàries). Així vaig descobrir que, més enllà de les famoses capitals que tant coneixíem i estudiàvem, hi havia altres ciutats que teníem noms com Turku, Malmö, Rotterdam, Anvers, Le Havre, Varna, Constanza o també Belfast. D'aquesta darrera ciutat em va quedar molt gravada una fotografia on es veia a dos nens, pèl-rojos i pigats, davant d’una paret de totxos. Devia ser per pura intuïció infantil que en la fotografia d’aquells nens hi veiés alguna cosa estranya. No recordo haver llegit en aquell llibre res d’especial sobre Belfast –de fet, em sembla que només mirava els sants- però encara ara tinc ben present l’expressió d’un d’aquells nens.

Vam veure aquest divendres Bloody Sunday, la pel·lícula de Paul Greengrass que descriu amb detall els fets d’aquell desgraciat 30 de gener de 1972 a Derry. Malgrat els guardons rebuts, personalment no em va semblar un film massa reeixit, més enllà del seu valor com a document històric i d’algunes escenes de gran emotivitat, com la declaració final a la premsa dels organitzadors de la manifestació. En canvi, sí que em va semblar magnífica la interpretació de James Nesbitt del personatge d’Ivan Cooper. I així mateix, em va interessar la recuperació d’aquest personatge, absolutament desconegut per als qui som aliens a la política nord-irlandesa. La pel·lícula el descriu com un honrat i apassionat defensor dels drets civils dels catòlics, malgrat ser ell protestant, i una cerca ràpida per la xarxa corrobora aquesta visió. El meu record, doncs, per Ivan Cooper –que va pronosticar amb encert dècades de sang i dolor com a conseqüència d'aquella matança- i per aquells nens pèl-rojos que se’n deuen anar ara a la cinquantena i que segurament veuen amb aquells ulls tan blaus com va sedimentant una construcció del seu país tan fràgil com irrevocable.
 

Van Rysselberghe a Lodève

Fa temps ja vaig escriure sobre Lodève i el seu museu, però no puc estar-me de tornar-ho a fer. Bàsicament perquè no deixarà de sorprendre'm que una població d'uns sis mil habitants compti amb un museu capaç d'organitzar exposicions d'un nivell tan alt.
En aquell moment era Bonnard, ara és Van Rysselberghe, però hi han passat també Berthe Morisot, Vlaminck, Derain, Braque, Utrillo, Gauguin i els nabís... Val la pena seguir la programació d'aquest petit museu que, a només tres hores de cotxe, ens va dibuixant sense escarafalls el panorama de la pintura francesa dels últims segles.
Ara, però, es tracta d'un belga. Poc sabia de Van Rysselberghe més enllà del que havia llegit dels seus lligams amb l'asturià Darío de Regoyos i del seu paper destacat en l'avantguarda belga del moment. A les sales quasi buides del Museu de Lodève he tingut l'oportunitat de conèixer la solidesa de la seva obra i la regularitat dels seus resultats, ja sigui en les fases més acadèmiques com en les més experimentals del neoimpressionisme puntillista. Van Rysselberghe és un tros de dibuixant i de pintor, que potser de vegades no acaba d'arriscar però que quasi mai decep.

Malauradament l'exposició s'acaba aquest cap de setmana (ho dic per si havia convençut algú), però hi haurà oportunitats per tornar a Lodève, perdre's pels seus carrerons estrets de cases belles però una mica rònegues i de visitar les sales d'aquest petit museu que no cansa amb ínfules ni amb excessos. I a la sortida de l'exposició caldrà complir el ritual d'asseure's a prendre el sol a les hamaques que el mateix museu posa a disposició dels visitants en el seu pati exterior. Cultura del Midi.

Imatges:
Van Rysselberghe, Retrat d'Alice Sèthe
Van Rysselberghe, L'entrada del port de Roscoff
Exterior del Museu de Lodève

Flaixos de Montpeller

 

Després d'una hora i mitja de cua, entrem a l'exposició Caravaggio i el caravagisme europeu al Museu Fabre. Al costat d'alguna figura humana extraordinària del mateix Caravaggio, d'un magnífic  Judith i la seva servent d'Orazio Gentilleschi, del blanc de Zurbarán en l'hàbit d'un monjo i d'un parell d'escenes amb la inigualable llum de les flames de Georges de la Tour, molta parafernàlia mitòlogica i bíblica amb davids, goliats, salomés, danaes, caps tallats i fletxes travessant santsebastians. Un univers aliè i llunyà que acaba definint l'N. amb una inapelable sentència infantil: quadres de sang i gent morta.

***

Passejant pels carrers del nucli antic, entre façanes ennegrides de vells hôtels i edificis neoclàssics més modestos, ens topem amb -manllevant Modiano- una botiga obscura on es fan tatuatges. Amb la seva evident manca de salubritat sembla ben bé un reclam per agafar malalties transmissibles encara no descobertes. Just al davant, un cau igual de llòbrec anuncia piercings i-subliminalment- evoca infeccions complementàries. Més avall una perruqueria més inofensiva i enjogassada promet pentinats que posen en dubte les lleis de Newton. Ara és l'À. qui, avesat ja a segons quins argots, defineix el carrer com el barri dels frikis.

***

Mentre a una banda de la ciutat, al parc de Peyrou, es manifesten engabiats els ultres, a la plaça de la Comédie un grup propalestí teatralitza una història amb israelians diabòlics executant a sang freda palestins indefensos amb els ulls embenats. No lluny d'allí, per tot el centre històric, hi campen individus inquietants que, amb gos o sense, passegen borratxos pels carrers i pixen a qualsevol racó. Un d'ells, quan passem pel seu costat i els nens el miren de reüll, ens llença, a mitja micció, un crit esfereïdor. Tot plegat són bocins d'una història sobre els límits de la tolerància.

***

No lluny d'allí contrasten amb aquestes escenes les cues heterogènies per entrar el Museu Fabre, la notable concurrència a la magnífica llibreria Sauramps o l'admirable treball dels luthiers del barri de Saint-Anne, que es materialitza en els exercicis disciplinats als conservatoris i escoles de música. Fruits, també, de la République.

Olor de ferro

De vegades em faig creus pensant com puc arribar a ser de reiteratiu en aquestes pàgines. Però, poc o molt, tots ho som amb les nostres manies i un dietari, a la manera clàssica o d'aquest tipus, no deixa de ser un mirall que no pot amagar els nostres defectes. Així que seguirem amb les obsessions i les reiteracions. Dic això perquè aquesta anotació tracta sobre el treball manual i les càmeres Fed, qüestions que ja han anat sortint a les pàgines d'aquesta mena de quadern irregular i una mica desenquadernat.
Qui em coneix sap que sóc una persona absolutament negada per als treballs que requereixen destresa manual. Segurament per oposició als meus oficis sedentaris, experimento una certa sensació de recompensa i alliberament davant de determinades feines que demanen un esforç manual: segar amb la falç (molt recomenable per alliberar tensions), cavar l'hort, traginar llenya, arrencar males herbes... Són sempre feines de tipus físic, sotmeses a un ritme propi i que exigeixen poques habilitats. En canvi, em sento absolutament incapacitat davant les feines en què es necessita destresa manual i/o paciència. És una tara escrita en les profunditats del meu codi genètic.
No obstant això, de vegades es produeix alguna excepció. Ara no fa gaire, per exemple. Amb els nens dormint i la casa en silenci, he buscat pels calaixos per si trobava algun rodet de fotografies per carregar la Fed. N'he trobat un, en blanc i negre, que m'ha semblat perfecte per Montpeller i he tret la càmera de l'armari. L'he oberta i he descobert que, com ja va passar una altra vegada, algun engranatge fallava i el disparador no es carregava. He mirat l'interior de la càmera sense treure'n l'entrallat. He buscat llavors la Zorki i he mirat si, per comparació, sabia veure què fallava a la Fed. He estat incapaç de veure-hi res. Però he anat remenant rodetes i disparadors fins que, sorprenentment, el problema s'ha esvaït. He agafat aleshores el rodet, he estret un tros de pel·lícula, n'he tallat longitudinalment un fragment de deu centímetres amb unes tisores petites de cosir per tal de poder posar-lo en aquest tipus de càmera -evitant que quedés cap cantonada punxeguda que pogués malmentre la cortina de l'obturador- l'he posat dins la càmera i l'he fet córrer. Tot seguit he disparat tres vegades, sentint aquell clec tan meravellós, he col·locat la tapa del cos de la càmera i l'he desada a la vella i gastada funda de pell, tan soviètica.
Quan he acabat, m'he olorat les mans, que feien -fan encara- una olor intensa de ferro i m'he sentit satisfet d'aquesta minúscula obra manual, d'haver preparat per funcionar un artilugi totalment mecànic que no requereix ni energia ni processos informàtics ni connexions a xarxes. I que amagarà els seus resultats fins que un procediment químic els tregui a la llum (i mai més ben dit). I penso ara també -mai m'havia aturat a fer-ho- en l'encert del verb revelar. Revelar un secret, una cosa oculta i amagada en una caixa fosca, en el cor d'un instrument mecànic, en la superfície sensible d'una pel·lícula de cel·luloide. I aquest procés, aquesta combinació de mecànica, òptica i química, em sembla avui en dia més màgic, més inexplicable que tota la parafernàlia d'aquest món de la tecnologia que s'ha inserit a les nostres vides sense misteri ni permís, gairebé com una obligació. I torno a olorar-me les mans i penso que ni el teclat de l'ordinador japonès amb què escric aquestes línies s'ha pogut endur encara l'olor de ferro rus -o ucraïnès- de la vella Fed.

Píndoles d'actualitat

Acostumo a evitar aquí els temes d'actualitat però avui faré una petita excepció.

Començo per l'estimat esport de la pilota. Aquesta setmana la directiva -o consell d'administració- del nostre club ha aconseguit quelcom inimaginable: eclipsar un Barça-Madrid. Val a dir que estem acostumats als papers galdosos dels màxims representants de la nostra entitat -els clans i els enfrontaments caïnites han estat sempre a l'ordre del dia-, però aquesta setmana han assolit el seu zenit. Realment s'ha de fer molt grossa per passar a davant del Barça i del Madrid la setmana d'aquest clàssic. Si no estigués tan fastiguejat els felicitaria.

Sento per la ràdio que un jutge de l'Audiencia Nacional ha emès una interlocutòria en la qual considera circumstància atenuant de l'intent de bloqueig del Congrés dels Diputats per part dels autoanomenats indignats la decadència de la classe política. No entraré a valorar si el jutge té o no té raó, però aquesta valoració em fa pensar en aquelles senyores que assenyalen l'envelliment evident de les seves companyes de generació però no saben -o no volen- veure les seves pròpies arrugues. S'ha mirat al mirall la judicatura?

Arran d'aquestes manifestacions dels indignats i de la cantallera del Que no nos representan no puc deixar de preguntar-me precisament qui els ha donat a ells la representativitat per assenyalar els càrrecs electes com a no representatius.

Cançons

Cada moment té una música. Algunes cançons ens porten a èpoques molt determinades de la nostra vida amb un vincle gairebé casual però molt estret. Podríem escriure la història de la nostra joventut amb un seguit de cançons encadenades. Words, 99 red ballons, Roxanne, Cadillac solitario, London calling, New year’s day, Aviones plateados, La casa de la bomba, Boys don’t cry, Heroes... Són les que em vénen ara al cap (n’hi hauria moltes més); sentir-les provoca encara com un reflex, una rememoració intensíssima del passat, una sensació gairebé gustativa.
Però a banda d’aquestes músiques amb efectes emocionals quasi elèctrics –químics, en el fons- n’hi ha d’altres que, sense saber ben bé per què, encaixen perfectament amb determinats moments de la vida. No penso ara en situacions importants, sinó en certs instants que semblen reclamar una música per acompanyar-los, un element poètic que els complementi.
Dilluns a la nit, sortia de sopar amb uns amics i conduïa pels carrers de la ciutat, buits de cotxes. L’afabilitat amical i les converses relaxades havien tingut en mi un efecte balsàmic, que culminava amb l’alliberament de la conducció nocturna per la ciutat. El lliscar de les rodes sobre el quitrà, l’atzar dels llums dels semàfors, la lluminositat dels rètols –absurds-, les històries imaginàries de les figures disperses que veia aquí i allà: tot composava un món suau i agradable, quasi oníric, que requeria alguna cosa més. La ràdio escopia insulsos debats futbolístics sobre un moment que reclamava poesia. I crec que demanava la veu –aparentment tènue però profunda i dura- d’una fràgil poetessa de Nova York. Suzanne Vega, Marlene on the wall.



A mitjans dels anys 80 tenia un vídeo (beta), que havia gravat de no sé quin programa de televisió, amb clips de Suzanne Vega. Crec que no havia tret encara Solitude standing, amb la meravellosa, encara que gastada, Luka. Una cançó que em deixa sempre un nus a l’estómac.