Arribo a casa i em trobo damunt la taula del menjador una cartolina plena de taques de pintura i regalims de colors. Em penso que es tracta d'un treball de l'N. però quan arribo a dalt, l'À. em pregunta si conec un pintor americà que es deia Jackson Pollock. M'explica que a l'escola, a l'English day, els han parlat d'ell i han experimentat la seva tècnica pictòrica. Em pregunta si he vist el quadre estil Pollock que ha fet i que està a sobre la taula.Recordo de seguida el concurs que va plantejar fa uns mesos l'amic Andrés Trapiello a Hemeroflexia arran de pollocks autèntics i falsos, i la polèmica que generen sempre aquestes qüestions. Així que baixem, ens mirem el pollock de l'À., li dic que m'agrada i decideixo penjar-me'l al despatx. Ara, a més del duchamp que tots tenim al lavabo, tindré un pollock al despatx.
2 comentaris:
Oh, sí, que comentario tan ingenioso. Muchas gracias. No me había dado cuenta del parecido entre... el huevo y la castaña. Afectuosamente,
Per fer un ou, calen uns requisits especials; no és tan fàcil. Fer una castanya, en canvi (amb l'excepció dels magnífics fruits que produeixen els castanyers i que tant vesteixen les nostres tardors), és més senzill. L'art contemporani, per exemple, és ple de castanyes. Assenyalar-les continua sent una blasfèmia, vist el nerviosime -afectuós, això sí-que genera aquest petit i inocu episodi familiar.
És ben cert allò de que pintar uns bigotis a la Gioconda resulta molt guai i trencador, però pobre d'aquell que gosi pintar-li uns bigotis a Duchamp!
Publica un comentari a l'entrada