Passo cada dia, quan vaig a buscar el cotxe, pel jardí d'una clínica. És un jardi preciós, ampli, verd, elegant: una meravella del disseny modern i simple. Té aquest jardí una mena de piscines rectangulars i allargades que acompanyen la façana d'un dels edificis de la clínica. Aquesta façana és l'únic que s'ha conservat de la vella edificació que hi havia abans en aquest indret: un ocult i lúgubre frenopàtic. La façana restaurada conserva els vells finestrals i l'antiga estructura de l'edifici, amb reminiscències mig militars, mig religioses -la silueta central d'una capella actua com a eix de simetria de la baluerna.
El conjunt de la façana indultada, els estanys, la gespa d'una verdor tendra i els arbres plantats aquí i allà és d'una gran harmonia i resulta especialment bell a l'horabaixa, quan la llum tènue del sol es reflexa sobre l'aigua límpida, sempre a recer de l'edifici històric. Resulta agradable passejar per aquest jardí i contemplar com el vell jardiner de faccions andines té cura de l'entorn, o com una mare asseguda en un cub de ciment contempla els seus fills jugar prop de l'aigua.
Avui, però, s'hi ha afegit un regal inesperat. Quan estava a punt d'entrar a l'edifici per anar a buscar el cotxe he vist, just al costat de l'aigua, una cadernera. M'he estat una estona quiet, amb la mà al pom de la porta, mirant-la. L'impuls inicial ha estat de fotografiar-la amb el mòbil, però he preferit estar-me quiet contemplant la seva estrident combinació de colors: negre, groc i vermell. La remor de fons de la ciutat impedia sentir el seu cant, si és que cantava, però m'he acontentat amb veure-la. No és estrany trobar en aquests parcs merles, estornells, tords i, sobretot, les omnipresents i exòtiques cotorres, però mai m'hauria pensat veure-hi una cadernera. Ha estat una autèntica sorpresa.
Al vespre, en arribar a casa, he agafat el llibre que, tan amablement, va enviar-me l'amic M. d'articles inèdits i dispersos de Marià Manent, que va seleccionar i aplegar ell mateix. A l'atzar, he començat llegint el text titulat El cant amagadís i curiosament m'he trobat amb la descripció de l'encontre de Manent, enmig del brogit de Sant Gervasi, amb el cant d'un merlot. Contraposa l'autor la presència i el perfilar del merlot amb el soroll dels motors i de la vida urbana: En un indret d'aquells jardins, quan l'aldarull del carrer era més fort, més frenètic, vaig sentir tot d'una, esborradís, però segur, el tènue perfilar d'un merlot.
I no he pogut deixar de pensar en la coincidència de trobar-me, precisament avui, amb aquest escrit i he estat temptat de traslladar la visió de la cadernera al dia d'ahir, quan el soroll dels helicòpters sobrevolant la ciutat era omnipresent, i d'aquesta manera poder fer més intens el paral·lelisme entre els dos episodis. Però la fidelitat a la realitat s'ha acabat imposant i la cadernera ha quedat retratada avui, lluny dels focus i del rebregat ressò del 29-M.
26.3.12
La línia de l'horitzó
Mentre m'espero que arribi al tren, escoltant la ràdio al cotxe, em sorprèn la notícia de la mort d'Antonio Tabucchi. No tenia edat de morir-se i no sabia que estigués malalt. Els diaris expliquen que patia un càncer.
El cert és que feia anys que no seguia l'escriptor italoportuguès (o lusoitalià). No sé ben bé per què, però, tot i que durant anys fou un dels meus escriptors actuals de capçalera, el meu interès per la seva obra es va anar esvaint.
M'acosto ara a la llibreria i ressegueixo amb el dit els volums grocs d'Anagrama que, durant els anys de joventut, tant van contribuir a regar la meva passió literària. El seu exitós Sostiene Pereira, amb el protagonista lligat ja per sempre més a la figura de Marcello Mastroianni, un altre il·lustre enyorat. El fantàstic i estupefaent Rèquiem, que vàrem veure també en una magnífica adaptació teatral prtoagonitzada per Pep Tosar al vell teatre Atlàntida de Vic, asseguts en quatre cadires dalt l'escenari. Dama de Porto Pim, que va captivar el meu interès per les enigmàtiques illes Açores i també el d'un altre aiguafredenc, Josep Anton Salgot, que va portar l'obra al cinema. La línea del horizonte, que ens trasllada a una Gènova emparentada amb Lisboa, la passió de l'escriptor i ciutat que l'ha vist morir. O els volums de relats com El juego del revés o Pequeños equívocos sin importancia, dels quals no m'avergonyeixo de confessar que vaig copiar l'estil en algun relat escrit fa molts anys.
Diuen que Tabucchi es va sentir atret per Lisboa en llegir un poema de Pessoa: Tabacaria. És aquell que comença amb una declaració d'intencions que sempre m'ha resultat propera: No sóc res. / Mai no seré res. / No puc voler ser res. / A part d'això, tinc en mi tots els somnis del món.
Tinc també a la lleixa dedicada a Tabucchi un assaig sobre Pessoa, Un baúl lleno de gente, que encara no he llegit. Potser ha arribat l'hora de tornar a Tabucchi i començar per aquí. Sóc incapaç d'explicar per què vaig distanciar-me de l'escriptor italià -ni tan sols vaig llegir els seus últims llibres- però avui sento pesar per la mort d'un gran escriptor.
El cert és que feia anys que no seguia l'escriptor italoportuguès (o lusoitalià). No sé ben bé per què, però, tot i que durant anys fou un dels meus escriptors actuals de capçalera, el meu interès per la seva obra es va anar esvaint.
M'acosto ara a la llibreria i ressegueixo amb el dit els volums grocs d'Anagrama que, durant els anys de joventut, tant van contribuir a regar la meva passió literària. El seu exitós Sostiene Pereira, amb el protagonista lligat ja per sempre més a la figura de Marcello Mastroianni, un altre il·lustre enyorat. El fantàstic i estupefaent Rèquiem, que vàrem veure també en una magnífica adaptació teatral prtoagonitzada per Pep Tosar al vell teatre Atlàntida de Vic, asseguts en quatre cadires dalt l'escenari. Dama de Porto Pim, que va captivar el meu interès per les enigmàtiques illes Açores i també el d'un altre aiguafredenc, Josep Anton Salgot, que va portar l'obra al cinema. La línea del horizonte, que ens trasllada a una Gènova emparentada amb Lisboa, la passió de l'escriptor i ciutat que l'ha vist morir. O els volums de relats com El juego del revés o Pequeños equívocos sin importancia, dels quals no m'avergonyeixo de confessar que vaig copiar l'estil en algun relat escrit fa molts anys.
Diuen que Tabucchi es va sentir atret per Lisboa en llegir un poema de Pessoa: Tabacaria. És aquell que comença amb una declaració d'intencions que sempre m'ha resultat propera: No sóc res. / Mai no seré res. / No puc voler ser res. / A part d'això, tinc en mi tots els somnis del món.
Tinc també a la lleixa dedicada a Tabucchi un assaig sobre Pessoa, Un baúl lleno de gente, que encara no he llegit. Potser ha arribat l'hora de tornar a Tabucchi i començar per aquí. Sóc incapaç d'explicar per què vaig distanciar-me de l'escriptor italià -ni tan sols vaig llegir els seus últims llibres- però avui sento pesar per la mort d'un gran escriptor.
25.3.12
A futbol
Mentre esperava, assegut en una taula d'un establiment de menjar ràpid de ressonàncies centreeuropees, que l'À. s'acabés el seu entrepà, vestit amb la samarreta blanc-i-blava, he rebobinat la cinta del temps una generació i he recordat quan el meu pare em portava a veure l'Espanyol al vell Sarrià.
He relacionat ambdós episodis, l'actual i el passat, a través del comú denominador d'un sentiment agredolç. Pensaran de seguida els crítics avantatjats de l'altre costat de la Diagonal -tot i que ara aquesta imatge ja no sigui vàlida-, que l'agror prové de ser seguidor d'un equip com l'Espanyol i possiblement tinguin part de raó. Però no tota.
Sento nostàlgia per aquelles visites esporàdiques a l'estadi de Sarrià amb el meu pare. Perquè ara ell ja no hi és, perquè aquell món ha desaparegut -en tots els sentits- i també per la il·lusió que em feia anar a veure aquells partits. Noms mítics em vénen al cap fàcilment: Lauridsen, Soler, Zúñiga, Pineda, N'Kono... No acabaríem mai. Era feliç en sortir per aquelles escales fosques i trobar-me sobtament amb la verdor encegadora de la gespa, en sentir l'escalfor d'ànimes que, estranyament, sentien els mateixos colors que jo, en poder esclafir a cridar els gols a cor què vols. Però hi havia també en aquell món un costat que, ja llavors, percebia com a trist. Ànimes grises que s'escapaven dues hores a la setmana d'una realitat que s'endevinava difícil i obscura. Il·lusions adultes que se'm dibuixaven ja excessives davant l'atzar d'una pilota. I aquells clarobscurs es traduïen en imatges que encara ara se m'apareixen molt vives: el vell marcador format per bombetes que pampallugejaven formant tres lletres majúscules - G O L- quan l'equip marcava, el so de les trompetes ressonant en el ciment de la grada buida abans de començar els partits, els venedors que oferien refrescos i uns vasets petits de conyac, els curiosos noms comercials del marcador simultani, els transistors que emetien amb veu metàl·lica els resultats d'altres camps.
L'Espanya negra -o potser hauríem de dir grisa- ha canviat. S'ha vestit de colors llampants. L'Espanya més fosca s'inspira avui en dia en Telecinco i ha estès els seus tentacles arreu. Als estadis de futbol, a la prèvia del partit, ja no sonen trompetes desafinades sinó una eixordidora música comercial impedeix les converses. Alguna senyora de mitjana edat es mou al so de Lady Gaga. Les pantalles emeten publicitat a tothora. Ja quasi no hi ha senyors amb traje gastat i faria als llavis. Els silencis de les figures solitàries han deixat pas a les rialles abruptes i les converses a alt volum. Al costat del camp hi ha un centre comercial en comptes d'aquells bars ronyosos, passatges i solars amb pins - improvisats urinaris- que constituïen un ecosistema apart en la zona alta de Barcelona. L'À. és ple d'il·lusió i no para de preguntar sobre les combinacions més rocambolesques de les regles del joc. M'agrada acompanyar-lo i ser fidel a la irracionalitat d'uns colors, d'aquests colors. Però els camps de futbol sempre tindran per a mi aquest regust amarg de disfressa artificial davant la realitat innegable d'un diumenge a la tarda.
He relacionat ambdós episodis, l'actual i el passat, a través del comú denominador d'un sentiment agredolç. Pensaran de seguida els crítics avantatjats de l'altre costat de la Diagonal -tot i que ara aquesta imatge ja no sigui vàlida-, que l'agror prové de ser seguidor d'un equip com l'Espanyol i possiblement tinguin part de raó. Però no tota.
Sento nostàlgia per aquelles visites esporàdiques a l'estadi de Sarrià amb el meu pare. Perquè ara ell ja no hi és, perquè aquell món ha desaparegut -en tots els sentits- i també per la il·lusió que em feia anar a veure aquells partits. Noms mítics em vénen al cap fàcilment: Lauridsen, Soler, Zúñiga, Pineda, N'Kono... No acabaríem mai. Era feliç en sortir per aquelles escales fosques i trobar-me sobtament amb la verdor encegadora de la gespa, en sentir l'escalfor d'ànimes que, estranyament, sentien els mateixos colors que jo, en poder esclafir a cridar els gols a cor què vols. Però hi havia també en aquell món un costat que, ja llavors, percebia com a trist. Ànimes grises que s'escapaven dues hores a la setmana d'una realitat que s'endevinava difícil i obscura. Il·lusions adultes que se'm dibuixaven ja excessives davant l'atzar d'una pilota. I aquells clarobscurs es traduïen en imatges que encara ara se m'apareixen molt vives: el vell marcador format per bombetes que pampallugejaven formant tres lletres majúscules - G O L- quan l'equip marcava, el so de les trompetes ressonant en el ciment de la grada buida abans de començar els partits, els venedors que oferien refrescos i uns vasets petits de conyac, els curiosos noms comercials del marcador simultani, els transistors que emetien amb veu metàl·lica els resultats d'altres camps.
L'Espanya negra -o potser hauríem de dir grisa- ha canviat. S'ha vestit de colors llampants. L'Espanya més fosca s'inspira avui en dia en Telecinco i ha estès els seus tentacles arreu. Als estadis de futbol, a la prèvia del partit, ja no sonen trompetes desafinades sinó una eixordidora música comercial impedeix les converses. Alguna senyora de mitjana edat es mou al so de Lady Gaga. Les pantalles emeten publicitat a tothora. Ja quasi no hi ha senyors amb traje gastat i faria als llavis. Els silencis de les figures solitàries han deixat pas a les rialles abruptes i les converses a alt volum. Al costat del camp hi ha un centre comercial en comptes d'aquells bars ronyosos, passatges i solars amb pins - improvisats urinaris- que constituïen un ecosistema apart en la zona alta de Barcelona. L'À. és ple d'il·lusió i no para de preguntar sobre les combinacions més rocambolesques de les regles del joc. M'agrada acompanyar-lo i ser fidel a la irracionalitat d'uns colors, d'aquests colors. Però els camps de futbol sempre tindran per a mi aquest regust amarg de disfressa artificial davant la realitat innegable d'un diumenge a la tarda.
20.3.12
Llums i ombres (II)
Fa uns mesos vaig escriure un apunt sobre un llibre de fotografia txeca que vaig trobar, casualment, al taulell de l'amic Costa, a la plaça de Vic.
Escrivia llavors que no sabia res d'aquells fotògrafs, però que m'havia captivat el seu treball, les seves llums i ombres que donaven títol al volum.
Segueixo ara sense saber-ne un borrall de fotografia ni, especialment, d'aquests fotògrafs texcoslovacs, però sí que he trobat per la xarxa algunes obres d'aquests artistes. D'altres, magnífics, no n'he trobat absolutament res.
Milon Novotny, El venedor de xampinyons
Vaclav Chochola, La làmpada
Miroslav Hak, Passatge
Tragèdia a Tolosa
La barbàrie llunyana ens afecta menys. És trist i difícilment justificable però és així. En canvi, quan la barbàrie apareix de forma inesperada al costat de casa o en indrets propers a l’ànima d’un, resulta més colpidora. Els crims de l’anomenat Rambo d’Olot en van ser una mostra. I, ara, aquests assassinats a Montauban i a Tolosa de Llenguadoc, país que forma part del meu paradís interior i personal, em frapen d’una forma extrema. La conjunció d’una sèrie d’elements en l’atemptat d’ahir a l’escola jueva de Tolosa resulten especialment dramàtics: l’assassinat de nens indefensos a sang freda, el caràcter racista de l’acció, l’atac al cor de la civilització republicana, el fantasma de l’antisemitisme que aflora de nou, les amargues reminiscències històriques de persecucions al país veí... Tot plegat resulta particularment esfereïdor i trist. I apareix un sentiment de ràbia, que ens obliguem a reconduir cap a una voluntat de justícia. Tenim l’orella parada cap al nord esperant la notícia de la captura del criminal per part de la policia i del seu pas a mans de la justícia francesa.
Escrivíem fa uns mesos un text –sembla que de propera publicació- sobre la ciutat de Tolosa. Descrivíem l’ànima dels carrers i barris d’aquesta estimada ciutat. Aquell esperit ara ens resulta llunyà i extemporani. Tot el que explicàvem ens sembla ara sense sentit. Només ens queda el record d’uns nens.
Nota posterior: No hem hagut d'esperar gaire per a una resolució del cas. Finalment no han estat, com podia semblar, fantasmes del passat, sinó d'un trist present que ja coneixem prou bé.
Escrivíem fa uns mesos un text –sembla que de propera publicació- sobre la ciutat de Tolosa. Descrivíem l’ànima dels carrers i barris d’aquesta estimada ciutat. Aquell esperit ara ens resulta llunyà i extemporani. Tot el que explicàvem ens sembla ara sense sentit. Només ens queda el record d’uns nens.
Nota posterior: No hem hagut d'esperar gaire per a una resolució del cas. Finalment no han estat, com podia semblar, fantasmes del passat, sinó d'un trist present que ja coneixem prou bé.
12.3.12
Senzillesa
Un fragment dels diaris de José Carlos Llop sobre la Victòria de Samotràcia:
Pero en el arte acaba interesando la sencillez, que siempre está del lado de la verdad. Es mejor -y por tanto más arte- la luz de Vermeer o los colores del Giotto que La Victoria.
Pero en el arte acaba interesando la sencillez, que siempre está del lado de la verdad. Es mejor -y por tanto más arte- la luz de Vermeer o los colores del Giotto que La Victoria.
10.3.12
Parking Manhattan
En parlàvem l'altre dia i no vaig poder-me'n estar. Atent a la Guàrdia Urbana (el cotxe parat en una zona -deserta- reservada per motocicletes), en plena hora punta, una petita escapada per fer quatre fotografies.
El resultat és molt pobre però tampoc em puc estar de compartir les imatges. Tot i que no és una justificació -sóc conscient de les meves limitacions com a fotògraf-, cal dir que la llum era del tot inapropiada.
9.3.12
Anotacions
És curiosa la facilitat amb què determinades novel·les em cauen de les mans, mentre tants dietaris exerceixen sobre la meva lectura una atracció quasi magnètica. Impossibilitat, aquests darrers dies, de deixar els diaris de José Carlos Llop.
***
Constatació evident que per viure, per escriure, cal caminar, trepitjar la realitat del món. Els trajectes en cotxe i les hores tancat a l'oficina configuren una bombolla aïllant de poder inquietant. Un curt passeig, aquest matí, des de la sortida del metro fins l'edifici on treballo me'n dóna proves. L'olor d'un parterre acabat de regar -aroma de terra regada, tan diferent de l'olor de pluja-, els ulls blaus, autènticament marins, d'una noia que em creuo i la imatge de la farmacèutica que frega amb total convicció la vorera de la seva farmàcia, m'ensenyen la vida que em perdo quasi diàriament.
(Després d'haver escrit sobre aquells ulls marins -quasi submarins-, buscant uns determinats versos de Neruda, em retrobo curiosament amb aquests: Inclinado en las tardes tiro mis tristes redes a tus ojos oceànicos.)
***
Constatació evident que per viure, per escriure, cal caminar, trepitjar la realitat del món. Els trajectes en cotxe i les hores tancat a l'oficina configuren una bombolla aïllant de poder inquietant. Un curt passeig, aquest matí, des de la sortida del metro fins l'edifici on treballo me'n dóna proves. L'olor d'un parterre acabat de regar -aroma de terra regada, tan diferent de l'olor de pluja-, els ulls blaus, autènticament marins, d'una noia que em creuo i la imatge de la farmacèutica que frega amb total convicció la vorera de la seva farmàcia, m'ensenyen la vida que em perdo quasi diàriament.
(Després d'haver escrit sobre aquells ulls marins -quasi submarins-, buscant uns determinats versos de Neruda, em retrobo curiosament amb aquests: Inclinado en las tardes tiro mis tristes redes a tus ojos oceànicos.)
4.3.12
L'altre dia un amic discutia amb un rival polític a través del twitter. Mentre rumiava una de les respostes, vaig etzibar-li:
- No pensis tant i posa-li "Calla, fill de puta".
Aquesta boutade tenia per objectiu evidenciar i portar a l'extrem la superficialitat d'aquest instrument com a mitjà de debat i argumentació. Ja vaig escriure-ho un dia i no em repetiré, però no deixa de sorprendre'm -i decebre'm- el pes creixent que pren el twitter precisament com a fòrum de discussió.
Seguint amb aquesta mateixa línia, he sentit ja en diverses ocasions crítiques i ironies envers un determinat dirigent polític (amb qui m'unexien ben pocs vincles ideològics) pel to poètic d'algunes de les seves piulades. Sembla que els piulaires -o piuladors- no admeten la literatura. Van per feina. Agit-prop i ben poc més.
- No pensis tant i posa-li "Calla, fill de puta".
Aquesta boutade tenia per objectiu evidenciar i portar a l'extrem la superficialitat d'aquest instrument com a mitjà de debat i argumentació. Ja vaig escriure-ho un dia i no em repetiré, però no deixa de sorprendre'm -i decebre'm- el pes creixent que pren el twitter precisament com a fòrum de discussió.
Seguint amb aquesta mateixa línia, he sentit ja en diverses ocasions crítiques i ironies envers un determinat dirigent polític (amb qui m'unexien ben pocs vincles ideològics) pel to poètic d'algunes de les seves piulades. Sembla que els piulaires -o piuladors- no admeten la literatura. Van per feina. Agit-prop i ben poc més.
1.3.12
Atenció, pregunta
Papa, la paraula diccionari surt al diccionari?
(Suposo que pensa que si estàs utilitzant un diccionari per què dimonis necessites saber què és un diccionari).
(Suposo que pensa que si estàs utilitzant un diccionari per què dimonis necessites saber què és un diccionari).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)