És curiosa la facilitat amb què determinades novel·les em cauen de les mans, mentre tants dietaris exerceixen sobre la meva lectura una atracció quasi magnètica. Impossibilitat, aquests darrers dies, de deixar els diaris de José Carlos Llop.
***
Constatació evident que per viure, per escriure, cal caminar, trepitjar la realitat del món. Els trajectes en cotxe i les hores tancat a l'oficina configuren una bombolla aïllant de poder inquietant. Un curt passeig, aquest matí, des de la sortida del metro fins l'edifici on treballo me'n dóna proves. L'olor d'un parterre acabat de regar -aroma de terra regada, tan diferent de l'olor de pluja-, els ulls blaus, autènticament marins, d'una noia que em creuo i la imatge de la farmacèutica que frega amb total convicció la vorera de la seva farmàcia, m'ensenyen la vida que em perdo quasi diàriament.
(Després d'haver escrit sobre aquells ulls marins -quasi submarins-, buscant uns determinats versos de Neruda, em retrobo curiosament amb aquests: Inclinado en las tardes tiro mis tristes redes a tus ojos oceànicos.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada