La barbàrie llunyana ens afecta menys. És trist i difícilment justificable però és així. En canvi, quan la barbàrie apareix de forma inesperada al costat de casa o en indrets propers a l’ànima d’un, resulta més colpidora. Els crims de l’anomenat Rambo d’Olot en van ser una mostra. I, ara, aquests assassinats a Montauban i a Tolosa de Llenguadoc, país que forma part del meu paradís interior i personal, em frapen d’una forma extrema. La conjunció d’una sèrie d’elements en l’atemptat d’ahir a l’escola jueva de Tolosa resulten especialment dramàtics: l’assassinat de nens indefensos a sang freda, el caràcter racista de l’acció, l’atac al cor de la civilització republicana, el fantasma de l’antisemitisme que aflora de nou, les amargues reminiscències històriques de persecucions al país veí... Tot plegat resulta particularment esfereïdor i trist. I apareix un sentiment de ràbia, que ens obliguem a reconduir cap a una voluntat de justícia. Tenim l’orella parada cap al nord esperant la notícia de la captura del criminal per part de la policia i del seu pas a mans de la justícia francesa.
Escrivíem fa uns mesos un text –sembla que de propera publicació- sobre la ciutat de Tolosa. Descrivíem l’ànima dels carrers i barris d’aquesta estimada ciutat. Aquell esperit ara ens resulta llunyà i extemporani. Tot el que explicàvem ens sembla ara sense sentit. Només ens queda el record d’uns nens.
Nota posterior: No hem hagut d'esperar gaire per a una resolució del cas. Finalment no han estat, com podia semblar, fantasmes del passat, sinó d'un trist present que ja coneixem prou bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada