En més d'una ocasió he al·ludit al caràcter simbòlic que tenen encara -i potser més que mai- França i la cultura francesa. Com a mostra evident, només cal pensar en el significat que avui en dia encara té La Marsellesa i que transcendeix allò que habitualment representa un himne nacional. Si bé és cert que la literalitat de l'himne pot resultar esgarrifosa (Qu'un sang impur abreuve nos sillons), el que preval és el símbol, que té una força commovedora enorme. Només cal recordar la memorable escena de Casablanca, l'emotivitat de la qual m'ha inspirat el trist i gramaticalment lamentable joc de paraules que dóna títol a aquest text.
Una altra pel·lícula, La vie en rose, fa ús també de la capacitat d'emocionar de La Marsellesa en una altra bella escena:
I l'altra cara de la moneda, alguns tristos episodis a Saint-Denis:
27.1.12
25.1.12
Manhattan Transfer
Porto uns dies deambulant pels carrers d'una ciutat inhòspita, la Nova York de Manhattan Transfer, on regna l'individualisme més desfermat, l'afany de fer diners, la lluita per la vida. L'opulència i la misèria. És un llibre fascinant, incòmode, febril, que casa a la perfecció amb la meva febre d'aquests dies.
Si alguna cosa admiro d'un escriptor és la capacitat de retratar una ciutat i un període de temps. Curiosament en aquesta època -la segona i tercera dècada del segle XX- coincideixen grans retrats de ciutats. Ho fa Joyce amb Dublín, Isherwood amb Berlín, Sagarra amb la Barcelona de Vida privada i, encara que escrits anys més tard, Hemingway amb París i Powell amb Londres. I ho aconsegueix també, d'una forma excepcional, Dos Passos amb Nova York.
Impossible no sentir també en aquesta novel·la l'eco de Scott Fitzgerald, amb personatges que podrien sortir i entrar de Manhattan Transfer i Suau és la nit. Ecos d'una generació que encara no sé perquè es qualifica de perduda. A mi em sembla molt ben aprofitada.
Si alguna cosa admiro d'un escriptor és la capacitat de retratar una ciutat i un període de temps. Curiosament en aquesta època -la segona i tercera dècada del segle XX- coincideixen grans retrats de ciutats. Ho fa Joyce amb Dublín, Isherwood amb Berlín, Sagarra amb la Barcelona de Vida privada i, encara que escrits anys més tard, Hemingway amb París i Powell amb Londres. I ho aconsegueix també, d'una forma excepcional, Dos Passos amb Nova York.
Impossible no sentir també en aquesta novel·la l'eco de Scott Fitzgerald, amb personatges que podrien sortir i entrar de Manhattan Transfer i Suau és la nit. Ecos d'una generació que encara no sé perquè es qualifica de perduda. A mi em sembla molt ben aprofitada.
20.1.12
Presentació de "Cuaderno de Binissaida"
Per motius aliens a l'autor, s'ha hagut de canviar el lloc de la presentació del "Cuaderno de Binissaida". Finalment tindrà lloc a la Llibreria Alibri (C/Balmes, 26 de Barcelona) el mateix dia 31 de gener a les 19:30 hores.
19.1.12
Carlos Pujol
Conec poc la seva obra. Tot just ara començava a seguir-lo, coneixedor de l'admiració que li tenia Andrés Trapiello. El seu llibre sobre Barcelona em va sembla excel·lent, de les millors coses que he llegit sobre la ciutat. I el personatge em resultava també amable, amb el seu to discret, malgrat el seu valor indiscutible.
M'assabento de la seva mort pel correu d'un amic, en el lloc menys adequat per la reflexió i el recolliment que un fet així requeria. Passades unes hores, en arribar a casa, recorro a AT.
Descansi en pau.
M'assabento de la seva mort pel correu d'un amic, en el lloc menys adequat per la reflexió i el recolliment que un fet així requeria. Passades unes hores, en arribar a casa, recorro a AT.
Descansi en pau.
18.1.12
Encore
Una nova pinzellada, d'un moment ple de tendresa i comicitat, que no vaig incloure en l'entrada anterior.
Recorrem els carrers del poble de Banyuls, l'antic nucli de pescadors, buscant la Casa Rosa d'Arístides Maillol. Em quedo enrere, fotografiant la façana d'una casa que, tocada per la llum del sol que comença a caure, em resulta bonica. Quan abaixo la vista em trobo amb una nena d'uns cinc o sis anys, rossa, desdentagada, amb uns ulls d'un blau vivíssim, que em mira somrient. Comença a parlar-me amb francès i em pregunta d'on sóc. Quan sent el nom de Barcelona m'explica que el seu germà hi ha estat i que li agrada molt -ai, las!- el Barça. És llavors quan em pregunta, tota seriosa, si jo sóc un jugador del Barça. Se m'escapa el riure, però la innocència amb què em mira, em fa respondre-li que no, lamentablement. S'acomiada molt educadament i se'n va. Em quedo parat per l'escena i una mica penedit per haver perdut una oportunitat històrica de pronunciar una frase com:
- Oui, je m'appelle Leo Messi
14.1.12
Pinzellades
L'estació de Portbou de nit, immensa, deserta, freda, fantasmagòrica, com l'escenari d'una pel·lícula de ciència ficció. En una de les vies un tren de passatgers parat, buit. Només un home, negre, passeja per l'andana carregat amb una bossa. Tot fa pensar en els escenaris inhòspits que dibuixen certes pel·lícules americanes de les ciutats d'aquell país. Més que la frontera entre dos estats sembla el límit entre dos mons: el real i un d'estrany, inquietant.
Banyuls de la Marenda, de bon matí, ja és ben viva. En les aigües estancades, salinitzades, de la riera hi neda alguna gavina. Per la platja, de pedres grises i fredes, hi passeja una parella amb un gos. El sol encara no escalfa. Al fons de la platja, les arcades per on puja la carretera i les cases del poble. Sobtadament, entre algunes edificacions desgraciades del passeig de mar, apareix la figura serena, suau, confortable, d'una noia esculpida per Maillol. Dibuixa un gest gràcil, elegant, que casa a la perfecció amb el paisatge: el mar - d'una lluentor metàl·lica-, els arcs de pedra negra i les cases cubistes i desordenades.
Aparquem el cotxe al final del recinte portuari de Banyuls. Un home treballa dins d'una barca, traginant amunt i avall. Pilots de pneumàtics vells s'acumulen al final del moll, coberts d'algues i de restes marines. El mar no cessa de respirar, amb el panteix sonor de les onades. S'està fent fosc i comencen a encendre's les llums de la vila, al fons de la badia. Fa fred. Pugem a l'espigó, des d'on es domina la visió d'un mar cada vegada més fosc i petrolífer. Damunt de la roca més alta -quasi una petita illa- el monument als morts de Maillol, d'un bronze verd com el mar, va enfosquint-se també. Amb la subtil entrada de la nit es fa més evident el domini inqüestionable de la natura més inhòspita: el mar i les roques.
***
La carretera surt de Portbou i s'enfila entre giragonses seguint la costa abrupta. És des d'allí d'on resulta més bonic el poble, amb la visió del port geomètric -amb el petit cementiri marí al seu redós- i, al fons, la sorprenent església neogòtica que acompanya la baluerna enorme de l'estació, que ho domina tot, com un vell mandatari moribund però encara poderós. Després, la cinta de la carretera segueix el seu camí passant la frontera -estranya, trista, abandonada- fins arribar a Cerbera, que resulta una vila d'un altre temps, passada per les mans d'un taxidermista.***
Banyuls de la Marenda, de bon matí, ja és ben viva. En les aigües estancades, salinitzades, de la riera hi neda alguna gavina. Per la platja, de pedres grises i fredes, hi passeja una parella amb un gos. El sol encara no escalfa. Al fons de la platja, les arcades per on puja la carretera i les cases del poble. Sobtadament, entre algunes edificacions desgraciades del passeig de mar, apareix la figura serena, suau, confortable, d'una noia esculpida per Maillol. Dibuixa un gest gràcil, elegant, que casa a la perfecció amb el paisatge: el mar - d'una lluentor metàl·lica-, els arcs de pedra negra i les cases cubistes i desordenades.
***
Aparquem el cotxe al final del recinte portuari de Banyuls. Un home treballa dins d'una barca, traginant amunt i avall. Pilots de pneumàtics vells s'acumulen al final del moll, coberts d'algues i de restes marines. El mar no cessa de respirar, amb el panteix sonor de les onades. S'està fent fosc i comencen a encendre's les llums de la vila, al fons de la badia. Fa fred. Pugem a l'espigó, des d'on es domina la visió d'un mar cada vegada més fosc i petrolífer. Damunt de la roca més alta -quasi una petita illa- el monument als morts de Maillol, d'un bronze verd com el mar, va enfosquint-se també. Amb la subtil entrada de la nit es fa més evident el domini inqüestionable de la natura més inhòspita: el mar i les roques.
13.1.12
Egosurfing feliç
Qui no hagi practicat mai l'egosurfing que tiri la primera pedra. Jo en cap cas puc tirar-la, tot i que he de dir que, si algunes vegades he buscat què es pot trobar de mi a internet, ha estat més per curiositat -malsana- o per una certa temença que per narcisisme o egolatria. Darrerament, a més, les cerques s'han centrat més en les criatures -articles, escrits diversos, el Cuaderno- que no pas en el pare.
No cal dir que la majoria d'aquestes recerques han estat decebedores. Potser per fortuna els resultats han estat pocs i coneguts. Ara bé, sempre hi ha alguna excepció. De vegades en aquest exercici de surf, pots trobar-te una onada magnífica, que t'eleva i et fa lliscar sobre les seves aigües, amb els esquitxos i l'aire marí refrescant-te la cara, fins que et diposita amb suavitat sobre la sorra humida. I et sents còmode i feliç, descalç en aquesta platja que no imaginaves. En aquest cas no pots més que donar les gràcies.
No cal dir que la majoria d'aquestes recerques han estat decebedores. Potser per fortuna els resultats han estat pocs i coneguts. Ara bé, sempre hi ha alguna excepció. De vegades en aquest exercici de surf, pots trobar-te una onada magnífica, que t'eleva i et fa lliscar sobre les seves aigües, amb els esquitxos i l'aire marí refrescant-te la cara, fins que et diposita amb suavitat sobre la sorra humida. I et sents còmode i feliç, descalç en aquesta platja que no imaginaves. En aquest cas no pots més que donar les gràcies.
10.1.12
On és el que vas ser?
Dia trist, el d’ahir. Arribo a casa i l’À. em fa l’esperada, però temuda pregunta sobre els Reis. Li han dit a l’escola. Abans d’anar a dormir li explico la realitat i no sé si em sento més mesquí per allunyar-lo del paradís de la seva primera infantesa o per descobrir el que no deixa de ser un engany ordit pel món dels adults. El primer gran engany de la seva vida.
Es queda al llit, tranquil, com si el pes d’aquesta veritat no l’afectés (diu que demà potser ja no se’n recordarà) però a mi em pesa terriblement. Com si s’hagués tancat definitivament una altra porta. Una porta que restava oberta a no sé ben bé què. Al passat, a la pròpia infantesa? I recorro a uns versos que m’entristeixen encara més però alhora m’alleugen. No estem sols, una vegada més ens sentim acompanyats.
No vendrán este año,
ya no hay engaño,
los tres magos de Oriente.
Dejaste de ser niño,
eres ya gente.
Todo el día ha nevado,
cinco de enero,
copos de nieve triste.
¿Dónde quedó el que fuiste
tan verdadero?
(De Cinco de enero, Rama desnuda. Andrés Trapiello, 2001)
Per acabar d’arrodonir el dia, miro a la televisió la pel•lícula sobre la vida d’Édith Piaf. Una vida excessiva, atropellada, plena de contrastos, amb extrems d’alegria i tristesa, de luxe i misèria. Champagne i pústules. Una vida d’artista maleïda que acompanyava aquella veu divina (o potser infernal). I al final: non, je ne regrette rien. C'est payé, balayé, oublié. Je me fous du passé. No lamentar res: sobretot haver viscut.
Es queda al llit, tranquil, com si el pes d’aquesta veritat no l’afectés (diu que demà potser ja no se’n recordarà) però a mi em pesa terriblement. Com si s’hagués tancat definitivament una altra porta. Una porta que restava oberta a no sé ben bé què. Al passat, a la pròpia infantesa? I recorro a uns versos que m’entristeixen encara més però alhora m’alleugen. No estem sols, una vegada més ens sentim acompanyats.
No vendrán este año,
ya no hay engaño,
los tres magos de Oriente.
Dejaste de ser niño,
eres ya gente.
Todo el día ha nevado,
cinco de enero,
copos de nieve triste.
¿Dónde quedó el que fuiste
tan verdadero?
(De Cinco de enero, Rama desnuda. Andrés Trapiello, 2001)
Per acabar d’arrodonir el dia, miro a la televisió la pel•lícula sobre la vida d’Édith Piaf. Una vida excessiva, atropellada, plena de contrastos, amb extrems d’alegria i tristesa, de luxe i misèria. Champagne i pústules. Una vida d’artista maleïda que acompanyava aquella veu divina (o potser infernal). I al final: non, je ne regrette rien. C'est payé, balayé, oublié. Je me fous du passé. No lamentar res: sobretot haver viscut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)