Fèiem l’altre dia un petit revival d’un llunyà 23 de febrer de 1981. Reviu aquests dies un altre personatge histriònic –i tant de bo només fos histriònic- que ens recorda altres èpoques. Es tracta de Muammar el-Gaddafi.
A mitjans dels anys 80, Gaddafi era un clàssic dels telenotícies, fins que un bombardeig selectiu de l’exèrcit dels Estats Units de Ronald Reagan va apaivagar les seves expansions públiques. Des de llavors, les seves aparicions en el món occidental es van anar espaiant i fent-se més folklòriques que altra cosa. Ara bé, no hem d’oblidar que la seva llarguíssima permanència en el poder, així com la tolerància davant els seus crims i excentricitats, posa en evidència totes les mancances i hipocresia de la diplomàcia occidental. Ni tampoc hauríem d’oblidar que els visibles resultats de la seva tirania podrien fer envermellir aquells qui, a les acaballes de la Guerra Freda, es decantaven per règims com els de Gaddafi abans que pel dimoni ianqui. Los niños yanquis juegan al béisbol en las calles, los niños libios corren entre bombas y escombros: així començava una cancó d’un grup punk de l’època, que continuava amb crítiques sagnants als Estats Units i amb al·legats revolucionaris.
Però l’objectiu d’aquest nou escrit de revival no és criticar els posicionaments polítics o geopolítics de ningú, sinó immergir-nos en uns temps estranys en què al món hi havia dos blocs. Frankie goes to Hollywood cantava allò de Two tribes, que il·lustrava amb un videoclip on els dos líders mundials s’enfrontaven en un ring. Eren els temps de l’aparició d’aquests vídeos musicals o videoclips, que marcaven tendència. Si eres afortunat, podies gravar-los en un Betamax, mentre descansaves d’utilitzar el Spectrum. A Internet no se l’esperava. Els treballs de l’escola els fèiem amb màquina d’escriure, corregint les errades amb tipp-ex. No existien llavors els treballs de recerca de secundària però a nosaltres ens en van encomanar un sobre les tensions Estat-Generalitat. Guardàvem les notícies dels diaris en un calaix i segurament ara ens sorprendria, per proper, el seu contingut. L’NBA començava a popularitzar-se i -ara seria impensable -seguíem més la lliga de bàsquet que la de futbol. Alguns teníem Larry Bird d'ídol mentre d'altres es decantaven incromprensiblement per Abdul Jabbar o Magic Johnson. I enmig de tot aquest món, Gaddafi era un personatge repetitiu. Amb aquest àlies anomenàvem a un dels conductors d’autocar que ens portava al col·le, a causa d’unes impactants ulleres de sol de mirall que portava i que l’agermanaven amb el líder libi. Per cert, llavors cursàvem BUP, que també ha passat a la història.
Gaddafi reapareix ara a Occident amb tota la seva crueltat. Llàstima, preferiríem reviure les seves ulleres que els seus crims. I si l’havíem de reveure, preferiríem que fos camí de La Haia. Per cert, els governs occidentals diuen que sí, que és molt dolent, però fins fa dos dies Líbia formava part de la Consell de Drets Humans de l'ONU.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada