Notes disperses

Llegeixo aquests dies les Falses memòries de Salvador Orlan de Llorenç Villalonga. Retorno a Villalonga, molts anys després, i no me’n penedeixo gens. Intel·ligència, sensibilitat, nostàlgia, humor, enginy –encara que considero aquesta virtud sobrevalorada- i també una buscada frivolitat emergeixen contínuament en el text.
Hi ha fragments meravellosos, que descriuen la ingenuïtat de formes de vida –insulars, aristocràtiques- ja perdudes. Com quan explica els bombardejos de l’aviació republicana sobre Palma, durant la Guerra Civil:

Per altra part, els avions –o “s’avió”, com deia la gent, perquè sols en solia venir un- arribava devers les onze del matí, tirava la càrrega de qualsevol manera i se’n tornava. “Bona hora”, comentaven les senyores. Es podia anar a missa de nou, tornar a casa i estar-s’hi fins que “s’avió” hagués passat.

Hom té nostàlgia de vegades de mons com aquest que Villalonga dibuixa tan bé, naïf i despreocupat, que se’ns fa estrany però alhora sembla més amable i habitable que el nostre.

***

He rebut avui uns elogis d’X al quadernet que he preparat amb textos de Menorca i que vaig enviar-li. Venint d’X, aquests comentaris elogiosos em resulten extraordinàriament valuosos i em fan feliç.
Però aquesta felicitat porta intrínseca el dubte. M’emmetzina el dubte recurrent sobre el camí a seguir, la responsabilitat o el coratge, un o els altres. Res de nou, els ingredients de sempre.

***
Mentre escric aquestes ratlles en una llibreta, al tren, un noi em pregunta si falta molt per arribar a Granollers. Li responc i, seguidament, em demana si l’estació cau a prop de la fàbrica de sabons Camp. És al costat- li dic.
M’explica que es el primer dia que utilitza el tren i que l’autobús el deixava molt lluny. Soy andaluz, y sólo hace seis días que estoy aquí- es justifica. M’explica que esto, los trenes de cercanías, allí no existe. Bueno, tal vez en Málaga, pero no en mi pueblo. Llavors, em detalla les combinacions estranyíssimes que ha fet de tren i metro, i li indico com fer-ho més fàcil. No te preocupes, ya verás como lo cogerás rápido –li dic. No, si yo aprendo las cosas en seguida- em diu ingènuament, i comença a explicar-me nosequè de quan va fer la mili a Figueres i Girona, i que ahora, desde que está aquí, aún no ha salido ni un día por la noche, a tomar algo. El seu accent és tan tancat que em costa entendre’l. Em sembla molt jove per haver fet la mili, ara que és un anacronisme de generacions passades. M’agradaria preguntar-li, però li sona el mòbil i, mentre parla, arribem a Granollers i ell baixa, emportant-se la seva història.