Article publicat a El Punt:
Màrius i Marià
Àlex Figueras
L'un va morir molt jove –als 32 anys– i l'altre molt gran –tres dies abans de fer-ne 90–. L'obra de l'un fou pòstuma mentre que l'altre va publicar en vida poesia, assaig, traducció, memorialística... Van ser dos grandíssims poetes, però cap dels dos no s'ha situat mai en el primer pla de la nostra literatura. I el cert és que, lamentablement, la seva presència és testimonial, quan no nul·la, a les llibreries del país.
Quan va morir Marià Manent, l'escriptor Andrés Trapiello va publicar un text, de lectura més que recomanable, a la revista literària Renacimiento, en què comparava el poeta amb una església buida –elegant i de bellesa reconeguda, però buida al capdavall–, amb molt pocs feligresos. I així continua l'església, segurament perquè la seva estructura noble, clàssica i sòbria encaixa poc en els nostres temps barrocs. El seu amic Jaume Bofill i Ferro qualificava la seva poesia de clos regalat i delitós, soledat perfumada, boscatge secret. Jo compararia també Marià Manent amb una font; una font de versos clars, límpids i precisos com aquelles fonts del Montseny, solitàries, ombrívoles i d'aigües cristal·lines que tant va recórrer el poeta durant els anys de la Guerra Civil passats a Viladrau.
Màrius Torres no va viure la guerra gaire lluny d'aquests paratges; va passar-la a l'altra banda de la vall del Congost. Internat a causa de la tuberculosi, aquest metge que fa versos –com li agradava definir-se– va viure des de l'any 1935 fins a la seva mort el 1942 al sanatori de Puig d'Olena i al veí Mas Blanc. El seu repòs, com la pau de Manent al Montseny descrita a El vel de maia, fou també fictici, amb el seu germà al front i tota la família fugint finalment a l'exili. Però la poesia de Torres està plena també de serenor i calma (no podem acostar les nostres vides calmes, escrivia en una de les Cançons a Mahalta) a l'hora d'afrontar la terrible malaltia que se l'acabaria emportant. Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara, escriuria en un dels seus poemes més cèlebres.
Amb totes les diferències existents entre l'obra de l'un i de l'altre, Màrius Torres i Marià Manent coincideixen en la creació d'una poesia d'expressió de sentiments sincers, amb una certa contenció, sense soroll ni estridències. Segurament per això, i malgrat els reconeixements innegables que han rebut i l'impuls que el centenari de Torres ha suposat a l'hora de rellançar l'obra del lleidatà, segueixen encara en una posició discreta en la nostra literatura. Com aquells personatges que, a les fotografies, treuen el cap en un racó i dibuixen un tímid somriure darrere d'aquells altres que, ufanosos, contents i un punt fatxendes, han ocupat les posicions centrals.
29.11.10
25.11.10
A Bruges
M’agrada més A que B. Aquesta afirmació només assenyala una preferència relativa cap a A respecte B però això no implica que no t’agradi B.
Aclarit això, i perquè ningú es posi les mans al cap, afirmaré que –de forma general- prefereixo la pintura del nord d’Europa a la del sud. Les escoles flamenca i holandesa a la italiana o espanyola. Connecto millor amb l’atmosfera realista de la pintura dels Països Baixos que amb l’entorn més irreal o místic dels ambients italianitzants i espanyols. Sigui dit això amb totes les reserves que calgui envers les generalitzacions tan agosarades com aquesta.
I entre la pintura del nord, em quedo amb el segle XV flamenc i el XVII holandès. Van Eyck, Memling o Van der Weyden, per un costat, Vermeer, Franz Hals o de Hooch, per l’altre. I Peter Brueghel navegant entremig.
I enlloc com els petits museus, de dimensions discretes i mig amagats dels destins més turístics, per gaudir d’aquests grans mestres. És el cas del Mauritshuis de La Haia i el museu Franz Hals de Haarlem, per a la pintura holandesa, o el Groeningemuseum i l’Hospital de Sant Joan de Bruges, per als primitius flamencs.
Només per un quadre val la pena visitar Bruges i el seu museu: la Mare de Déu del canonge Van der Paele, de Jan Van Eyck. Sóc incapaç d’expressar la bellesa d’aquesta taula i la seva poderosa capacitat d’atracció. Un fenomen que es produeix amb altres obres d’aquest gran mestre i dels seus seguidors. Perfecció tècnica, realisme, atmosfera, expressivitat, sentiment, excel·lència en l’elecció del color: tots aquests ingredients estan en moltes altres pintures que no aconsegueixen un resultat tan sublim. Una meravella que excel·leix entre moltes altres.
Aquesta vegada, però, la visita al museu de Bruges tenia un al·licient especial. Els habituals primitius flamencs estaven acompanyats d’altres quadres del nord d’Europa, fonamentalment alemanys, en l’exposició titulada De Van Eyck a Dürer. Els meus coneixements artístics són molt elementals, però m’atreveixo a afirmar que des del meu modest punt de vista els neerlandesos guanyaven per golejada als alemanys, malgrat els meravellosos gravats de Dürer i Schongauer. Allà on apareixia un Memling, un Bouts, un Van der Weyden, per no parlar ja de Van Eyck, el resultat era aclaparador.
I una anècdota final: s’exposava un petit gravat de Martin Schongauer amb Crist, la Verge i Sant Joan Baptista, procedent de la Galeria Albertina de Viena. Fa uns anys vaig comprar-ne un d’igual en un mercat a Montpeller per cinc o deu euros. Desconeixia llavors Schongauer i el monograma amb què firmava, però el gravat em va semblar bonic, el paper era antic i em recordava Dürer, i la intuïció em va fer comprar-lo. Caldria acabar de saber de quin tiratge es tracta –segurament posterior a l’època de Schongauer-, però, en veure’l allí al museu, per una vegada vaig poder intuir en els ulls de la G. un cert reconeixement cap a la bogeria d’acaparar paper vell del seu marit. Un reconeixement que vaig dilapidar la mateixa tarda regirant llibres escrits en flamenc en més d'una llibreria de vell de la ciutat dels canals.
Aclarit això, i perquè ningú es posi les mans al cap, afirmaré que –de forma general- prefereixo la pintura del nord d’Europa a la del sud. Les escoles flamenca i holandesa a la italiana o espanyola. Connecto millor amb l’atmosfera realista de la pintura dels Països Baixos que amb l’entorn més irreal o místic dels ambients italianitzants i espanyols. Sigui dit això amb totes les reserves que calgui envers les generalitzacions tan agosarades com aquesta.
I entre la pintura del nord, em quedo amb el segle XV flamenc i el XVII holandès. Van Eyck, Memling o Van der Weyden, per un costat, Vermeer, Franz Hals o de Hooch, per l’altre. I Peter Brueghel navegant entremig.
I enlloc com els petits museus, de dimensions discretes i mig amagats dels destins més turístics, per gaudir d’aquests grans mestres. És el cas del Mauritshuis de La Haia i el museu Franz Hals de Haarlem, per a la pintura holandesa, o el Groeningemuseum i l’Hospital de Sant Joan de Bruges, per als primitius flamencs.
Només per un quadre val la pena visitar Bruges i el seu museu: la Mare de Déu del canonge Van der Paele, de Jan Van Eyck. Sóc incapaç d’expressar la bellesa d’aquesta taula i la seva poderosa capacitat d’atracció. Un fenomen que es produeix amb altres obres d’aquest gran mestre i dels seus seguidors. Perfecció tècnica, realisme, atmosfera, expressivitat, sentiment, excel·lència en l’elecció del color: tots aquests ingredients estan en moltes altres pintures que no aconsegueixen un resultat tan sublim. Una meravella que excel·leix entre moltes altres.
Aquesta vegada, però, la visita al museu de Bruges tenia un al·licient especial. Els habituals primitius flamencs estaven acompanyats d’altres quadres del nord d’Europa, fonamentalment alemanys, en l’exposició titulada De Van Eyck a Dürer. Els meus coneixements artístics són molt elementals, però m’atreveixo a afirmar que des del meu modest punt de vista els neerlandesos guanyaven per golejada als alemanys, malgrat els meravellosos gravats de Dürer i Schongauer. Allà on apareixia un Memling, un Bouts, un Van der Weyden, per no parlar ja de Van Eyck, el resultat era aclaparador.
I una anècdota final: s’exposava un petit gravat de Martin Schongauer amb Crist, la Verge i Sant Joan Baptista, procedent de la Galeria Albertina de Viena. Fa uns anys vaig comprar-ne un d’igual en un mercat a Montpeller per cinc o deu euros. Desconeixia llavors Schongauer i el monograma amb què firmava, però el gravat em va semblar bonic, el paper era antic i em recordava Dürer, i la intuïció em va fer comprar-lo. Caldria acabar de saber de quin tiratge es tracta –segurament posterior a l’època de Schongauer-, però, en veure’l allí al museu, per una vegada vaig poder intuir en els ulls de la G. un cert reconeixement cap a la bogeria d’acaparar paper vell del seu marit. Un reconeixement que vaig dilapidar la mateixa tarda regirant llibres escrits en flamenc en més d'una llibreria de vell de la ciutat dels canals.
24.11.10
18.11.10
L'infinit
És molt interessant observar com va evolucionant la curiositat dels nens pel món que els envolta. Si, a sobre es tracta dels teus fills, l’amor fa que magnifiquis tots els seus avenços i sortides, plenes d’enginy i ingenuïtat a parts iguals.
Ara, l’À. té un gran interès pel número infinit, que ell no veu com a concepte d’il·limitat, sinó simplement com el número més gran de tots. Aquest matí s’ha llevat molt d’hora i mentre jo em vestia m’ha començat a preguntar per l’infinit: com s’escrivia (li agradat això del vuit estirat) i quan es triga a arribar a l’infinit comptant. Jo li he dit que no s’hi arribava mai, perquè era inabastable, i que ni passant-nos tota una vida comptant hi arribaríem.
S’ha quedat pensant i m’ha dit: -Tinc una idea. I ha començat a comptar de deu en deu.
Ara, l’À. té un gran interès pel número infinit, que ell no veu com a concepte d’il·limitat, sinó simplement com el número més gran de tots. Aquest matí s’ha llevat molt d’hora i mentre jo em vestia m’ha començat a preguntar per l’infinit: com s’escrivia (li agradat això del vuit estirat) i quan es triga a arribar a l’infinit comptant. Jo li he dit que no s’hi arribava mai, perquè era inabastable, i que ni passant-nos tota una vida comptant hi arribaríem.
S’ha quedat pensant i m’ha dit: -Tinc una idea. I ha començat a comptar de deu en deu.
14.11.10
Picasso i Degas
Dissabte anem amb els nens a veure l'exposició de Picasso i Degas al Museu Picasso de Barcelona. Li prometem a l'N que veurà ballarines.
En una de les sales conviuen un bronze d'una ballarina de Degas amb un quadre d'una figura femenina, de colors molt vius, de Picasso. L'N ho té clar, li agrada la ballarina de ferro, l'altra sembla un pallasso.
Cal recordar que fou un nen el primer que es va adonar que l'emperador anava despullat.
En una de les sales conviuen un bronze d'una ballarina de Degas amb un quadre d'una figura femenina, de colors molt vius, de Picasso. L'N ho té clar, li agrada la ballarina de ferro, l'altra sembla un pallasso.
Cal recordar que fou un nen el primer que es va adonar que l'emperador anava despullat.
11.11.10
Notas de Binissaida (y X)
Té y naranjas
She feeds you tea and oranges canta Leonard Cohen en su bella canción Suzanne. Esta extraña combinación de té y naranjas siempre me ha resultado muy evocativa. Tiene para mí un gran lirismo y a la vez define perfectamente al personaje. Alguien capaz de invitarte a té y naranjas junto al río tiene que ser muy especial.
Té y naranjas: se me aparece en la mente una taza de té, muy suave, de color esclarecido por el sol que entra por los ventanales. Un té color de miel servido en porcelana blanca mientras el gran río fluye tras el cristal. El olor de las naranjas impregna el aire y los dedos, mezclándose con el aroma vaporoso y cálido, evanescente, del té.
Té y naranjas: una mezcla también de culturas. El té anglosajón y las naranjas mediterráneas, ambos con un poso oriental, que se conjugan a la perfección, cambiando naranja por bergamota, en la sabia mezcla del conde Grey.
Esta poética combinación de té y naranjas me sirve también de imagen de esta isla. El té de los ingleses y las naranjas de los locales. No cuesta imaginarse a los gobernadores, militares, funcionarios del imperio británico tomándose sus tazas de té allí donde iban. También por estos lares. Por el contrario, parece que hay pocos naranjos en Menorca, aunque al visitante ocasional no le resultaría extraña su presencia en el paisaje de la isla. Con una pizca de ficción veo grandes huertos de naranjos, con sus hojas de un verde punzante, y al fondo el mar y el cielo límpido.
Un paisaje simbólico que podríamos haber contemplado perfectamente desde la galería de Binissaida con una taza de té, que algunos sí tomamos, en la mano.
Leonard Cohen canta Suzanne:
She feeds you tea and oranges canta Leonard Cohen en su bella canción Suzanne. Esta extraña combinación de té y naranjas siempre me ha resultado muy evocativa. Tiene para mí un gran lirismo y a la vez define perfectamente al personaje. Alguien capaz de invitarte a té y naranjas junto al río tiene que ser muy especial.
Té y naranjas: se me aparece en la mente una taza de té, muy suave, de color esclarecido por el sol que entra por los ventanales. Un té color de miel servido en porcelana blanca mientras el gran río fluye tras el cristal. El olor de las naranjas impregna el aire y los dedos, mezclándose con el aroma vaporoso y cálido, evanescente, del té.
Té y naranjas: una mezcla también de culturas. El té anglosajón y las naranjas mediterráneas, ambos con un poso oriental, que se conjugan a la perfección, cambiando naranja por bergamota, en la sabia mezcla del conde Grey.
Esta poética combinación de té y naranjas me sirve también de imagen de esta isla. El té de los ingleses y las naranjas de los locales. No cuesta imaginarse a los gobernadores, militares, funcionarios del imperio británico tomándose sus tazas de té allí donde iban. También por estos lares. Por el contrario, parece que hay pocos naranjos en Menorca, aunque al visitante ocasional no le resultaría extraña su presencia en el paisaje de la isla. Con una pizca de ficción veo grandes huertos de naranjos, con sus hojas de un verde punzante, y al fondo el mar y el cielo límpido.
Un paisaje simbólico que podríamos haber contemplado perfectamente desde la galería de Binissaida con una taza de té, que algunos sí tomamos, en la mano.
Leonard Cohen canta Suzanne:
7.11.10
Dubte
Ahir fou un dia de lectura de poesia i malgrat el meu escàs sentit de la mètrica, el ritme (les beceroles de la poesia), vaig atrevir-me a escriure això:
Dubte
Aquesta tarda de dissabte
-boirosa, pàl·lida, humida-
tinc un dubte.
Què faré aquest capvespre?
M’empasso cent quilòmetres
de cotxe
-llums, autopistes, cues-
una caminada per carrers inhòspits
i la fredor incòmode de la nit
per cridar
amb trenta mil il·lusos més
a Cornellà (sí, a Cornellà)
per una causa que sabem perduda
vestida de blanc i de blau?
O em quedo a recer
d’aquesta llum càl·lida
de les d’abans (gens ecològica)
llegint poemes promesos
acabats d’arribar
en un paquet de correus
-Abel Feu, García-Máiquez-
mentre espero el sopar dels dissabtes
al teu costat
-els nostres formatges i l’ampolla de vi-
i l’escalf dels teus braços
mentre els nens ja dormen?
(Em sembla que ja he triat).
Dubte
Aquesta tarda de dissabte
-boirosa, pàl·lida, humida-
tinc un dubte.
Què faré aquest capvespre?
M’empasso cent quilòmetres
de cotxe
-llums, autopistes, cues-
una caminada per carrers inhòspits
i la fredor incòmode de la nit
per cridar
amb trenta mil il·lusos més
a Cornellà (sí, a Cornellà)
per una causa que sabem perduda
vestida de blanc i de blau?
O em quedo a recer
d’aquesta llum càl·lida
de les d’abans (gens ecològica)
llegint poemes promesos
acabats d’arribar
en un paquet de correus
-Abel Feu, García-Máiquez-
mentre espero el sopar dels dissabtes
al teu costat
-els nostres formatges i l’ampolla de vi-
i l’escalf dels teus braços
mentre els nens ja dormen?
(Em sembla que ja he triat).
4.11.10
Coses importants
Arribo a casa de treballar, al vespre. Pujo les escales i saludo. Em responen la G i l'À. Veig que hi ha llum a l'habitació de l'N. Entro. Està mirant un conte.
- Hola, N.
- Ves-te'n, estic fent una cosa molt important.
(L'N té dos anys).
- Hola, N.
- Ves-te'n, estic fent una cosa molt important.
(L'N té dos anys).
2.11.10
Notas de Binissaida (IX)
La galería Galería, terraza, eixida, porche, soportal. No sé cuál es el nombre más adecuado para definir esta estancia donde todo ocurre. Tres arcos, tres, la abren a un mundo de luz y aire, un paisaje de jardín, campos y mar, como un decorado teatral con tres niveles.
Al alba, el sol aparece ocultando su luz bajo un disfraz japonés de disco anaranjado. La fortuna sonríe a los madrugadores que ven como el sol va regalando esa luz escondida a la isla, que despierta así de su suave sueño.
La larga mesa, desnuda a esa hora, descansa del ajetreo de palabras de que es testigo callado durante el día. El mármol cándido duerme aún como un niño. No perturbemos su descanso.
Las puertas verdes, con sus vidrios antiguos e imperfectos que aprisionan pequeñas burbujas de aire de otros siglos, permanecen todavía cerradas. Sólo las hormigas han iniciado su actividad, formando sus filas paramilitares. Las cigarras aún duermen.
Las piedras que descansan en las blancas estanterías de obra parecen más inmóviles que nunca. Fósiles, prismas minerales, rocas marinas de formas caprichosas son la sobria y a la vez caprichosa decoración de esta estancia. Al mismo tiempo que las palabras vayan fluyendo valdrá la pena evadirse en algún momento observando sus formas y vericuetos, en una huida mental que llegará a confundirse con el discurso oral.
Pronto la casa empezará a despertar. Aromas de café y tostadas, tintineo de tazas, saludos matutinos, murmullos que acabarán siendo carcajadas y trajín de sillas. La mesa de mármol acogerá de nuevo libros y papeles, testimonios literarios. Mientras, los tres arcos de la elegante galería enmarcarán la vida.
Al alba, el sol aparece ocultando su luz bajo un disfraz japonés de disco anaranjado. La fortuna sonríe a los madrugadores que ven como el sol va regalando esa luz escondida a la isla, que despierta así de su suave sueño.
La larga mesa, desnuda a esa hora, descansa del ajetreo de palabras de que es testigo callado durante el día. El mármol cándido duerme aún como un niño. No perturbemos su descanso.
Las puertas verdes, con sus vidrios antiguos e imperfectos que aprisionan pequeñas burbujas de aire de otros siglos, permanecen todavía cerradas. Sólo las hormigas han iniciado su actividad, formando sus filas paramilitares. Las cigarras aún duermen.
Las piedras que descansan en las blancas estanterías de obra parecen más inmóviles que nunca. Fósiles, prismas minerales, rocas marinas de formas caprichosas son la sobria y a la vez caprichosa decoración de esta estancia. Al mismo tiempo que las palabras vayan fluyendo valdrá la pena evadirse en algún momento observando sus formas y vericuetos, en una huida mental que llegará a confundirse con el discurso oral.
Pronto la casa empezará a despertar. Aromas de café y tostadas, tintineo de tazas, saludos matutinos, murmullos que acabarán siendo carcajadas y trajín de sillas. La mesa de mármol acogerá de nuevo libros y papeles, testimonios literarios. Mientras, los tres arcos de la elegante galería enmarcarán la vida.
1.11.10
El dia que Gauguin va dir prou
Llegeixo al Babelia un text de Manuel Vicent sobre Paul Gauguin. És un pintor que no m'ha interessat mai gaire. El trobo decoratiu i poca cosa més. I reconec que sé molt poc de la seva vida, més enllà de la seva pertinença a l'escola de Pont-Aven, la seva aventura provençal amb Van Gogh o la seva fugida cap als mars del sud, que fou definitiva en la seva obra.
No sabia que hagués treballat a la banca, sent inicialment una mena de pintor de diumenge a la tarda. Fins que un dia de gener de 1833, segons ens explica Vicent, va dir: "Mai més tornaré a treballar al banc. He presentat la dimissió al director. A partir d'avui seré només pintor". Ara m'agrada més Gauguin.
No sabia que hagués treballat a la banca, sent inicialment una mena de pintor de diumenge a la tarda. Fins que un dia de gener de 1833, segons ens explica Vicent, va dir: "Mai més tornaré a treballar al banc. He presentat la dimissió al director. A partir d'avui seré només pintor". Ara m'agrada més Gauguin.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)