Una gran final

Escric aquestes ratlles mentre veig, a la televisió, els jugadors de l’Atlètic de Madrid celebrant la seva classificació per la final de l’Europa League (nova denominació de la tan nostrada i desitjada UEFA). I, des del sofà de casa, em sumo a l’alegria de l’èxit d’aquest club germà.
No entendré mai l’odi que alguns aficionats de l’Espanyol professen pel club petit de Madrid i que els porta a insultar-lo al camp amb epítets que només s’acostumen a dedicar als nostres rivals metropolitans (i no em refereixo al Gavà o a la Gramenet).
Amb l’Atlètic (em nego a escriure Atlético com tampoc escric London) ens uneixen moltes coses. Jo m’identifico plenament amb el protagonista d’aquell espot publicitari a qui el seu fill preguntava amb transcendència: “Papá, ¿por qué somos del Atleti?”.
Recordo també un partit de la Champions League que enfrontava, com ahir, el Liverpool i l’Atlètic a Anfield. També llavors Fernando Torres, la gran estrella que va deixar els matalassers pels reds, estava lesionat i veia el partit des de la llotja. En aquell partit, l’àrbitre va xiular un penal escandalós contra l’Atlètic (als pericos això també ens sona proper) i el niño es va posar a aplaudir. Vaig pensar que sí, que tots hem de tenir clar qui ens paga el sou, però que una cosa és estar jugant al camp i una altra és veure el partit amb la distància de la graderia. I que el cor és sempre el cor. El mercenari em va resultar des de llavors antipàtic.
Ahir, l’equip gran del mercenari va caure eliminat i el seu equip de sempre, acostumat al patiment i a les dificultats, va passar a la final. Me n’alegro enormement.
Ara vindrà la final. Una final que passarà gairebé desapercebuda, oculta darrera el so estrident de les trompetes de l’altra final, la Gran Final. Però per a mi serà especialment atractiva.
L’altre contendent, el Fulham, també és de la meva corda. De fet, amb algú que llegirà això tenim pendent una escapada a Londres per, entre d’altres coses, anar a veure un partit a Craven Cottage. Malgrat la poca simpatia que professo pel propietari de l’equip, Mohamed Al Fayed, el Fulham és darrerament –juntament amb el paracatalà Wigan- el meu referent a la lliga anglesa. Final, doncs, d’equips petits de grans ciutats. Guanyi que guany estaré content, encara que em sàpiga greu per qui perdi. La cita és el 12 de maig.

Revolució tecnològica

La gran revolució tecnològica d'aquest Sant Jordi:

A la benzinera

Acostumo a parar-me a omplir el dipòsit del cotxe a la benzinera que hi ha passat Tagamanent, arribant ja a Aiguafreda. Sorprenentment, és un reducte de pau. Als capvespres de primavera, com el d’ahir, resulta especialment agradable. Només cal dirigir la mirada i l’atenció cap a les boscúries de l’altre costat del riu. Enmig hi ha l’autovia, sí, i la via del tren, però aquestes muntanyes imposen la seva força. Són boscos frondosos d’alzines –selva mediterrània- amb algun caducifoli que destaca amb el seu verd tendre. Al capdamunt sobresurten les roques de la cinglera. És una natura verge i poderosíssima que atreu i s’imposa, fins i tot als quatre carrils de l’autovia. Ahir se sentia olor de riu, que només desapareixia sota els efluvis de la benzina, i l’idíl·lic cant dels ocells ressonava per damunt del brunzit dels cotxes que passaven rabent.

Jocs de nens

- Puc jugar? – pregunta un.
- Sí – responen els altres, i es posen a córrer darrera la pilota amb absoluta despreocupació per tot allò que no sigui el seu joc.
Em fa content veure la seva expressió de felicitat i alhora sento enveja per la plenitud amb què corren, criden i juguen. Tota la seva veritat és allí. Em venen al cap aquells versos de Tabacaria d’Alvaro de Campos, l’heterònim més genial de Pessoa:

Menja xocolata, ninona;
menja xocolata!
...
Tant de bo pogués menjar jo xocolata amb la mateixa veritat amb què tu te la menges!

La plaça Letamendi

Ahir vaig anar a dinar a la plaça Letamendi. És una plaça curiosa, esqueixada per la meitat pel carrer Aragó i habitada per unes palmeres esquàlides. De molt petit, quan vivia a Barcelona, anava a jugar al minúscul parc que hi ha en un dels triangles enjardinats que conformen la plaça. En tinc un record molt vague però sé que la meva mare em comprava sempre una sorpresa en una papereria que allí hi havia. D’aquestes capses sorpresa en sortien ninotets de plàstic, cotxes... Vaja, que eren un precursor dels actuals ous Kinder però sense la xocolata. Sovint, els regals eren uns nens de plàstic sense cap gràcia que, no sé per què, el meu germà batejava amb el nom de Buda. Jo devia tenir llavors uns tres anys.
La plaça Letamendi ha estat sempre denostada. Potser pel tall infernal que li infligeix el carrer Aragó i que trenca d’arrel la seva naturalesa d’àgora. O, tal vegada, perquè l’edifici més important que acull és la seu d’Hisenda. A mi, però, em resulta simpàtica i agradable (la plaça Letamendi, no l’administració d’Hisenda). Per peculiar, curiosa i segurament per nostàlgia d’infantesa.
En general, tot el barri que l’envolta té una personalitat especial, sobretot la part sud, que es diferencia dels carrers septentrionals, més convencionals i burgesos. Ara, el tros d’Enric Granados que va des de la plaça fins al carrer de la Diputació, morint a la paret del jardí de la Universitat s’ha renovat notablement. Tot i ser una àrea una mica bobo, amb galeries d’art i començos trendy, no ha perdut la seva personalitat. Continua sent una zona una mica isolada, al marge de la ciutat, fins i tot desconeguda.
Durant uns anys passava sovint per allí, sobretot pel carrer de la Diputació, on freqüentava les casetes de llibres vells que hi havia. Quan era fosc, la zona feia mitja por. Lamentablement, algunes d’aquestes parades havien deixat de dedicar-se al noble ofici del mercadeig de llibres vells per oferir, fonamentalment, revistes pornogràfiques de segona mà. En certes parts del carrer l’atmosfera era força sòrdida, amb individus dubtosos, passos que ressonaven més del compte, ombres llargues que es projectaven a la tàpia de la universitat i olors de pixats. Ara l’àrea s’ha higienitzat notablement però les casetes que venien llibres han passat, malauradament, a la història. No sé si en queda cap. Crec que a la llarga també aniran desapareixent o traslladant-se les llibreries de vell o de llibres d’ocasió que hi ha a tocar, a la part baixa del carrer Aribau. I serà una llàstima. Contribueixen a enriquir aquest inici del carrer Aribau, que té un aire popular i una mica valencià que l’apropa més al veí barri de Sant Antoni que no pas a les àrees més nobles i circumspectes de l’Eixample.
Crec que les llibreries del carrer Aribau tenen el seu origen en la proximitat de la vella universitat, una institució que, com explica Josep Pla, atreia també cafès i pisos de senyoretes de reputació més que discutible. Segons Pla, eren els estudiants de Lleida els qui més freqüentaven aquestes darrers establiments. No sé si aquesta afirmació està sostinguda en estudis de camp sòlids, però en tot cas resulta divertida. Val molt la pena llegir els textos de Pla, de El quadern gris o de Barcelona, una discussió entranyable, que ens fan viure la ciutat d’aquella època. Barcelona ha canviat enormement però en certs racons resten encara reminiscències de la ciutat dibuixada en aquelles pàgines. Buscar-les resulta un gran plaer.

Belles clarianes

Clariana és una de les paraules en català que més m’agraden. Per la fonètica i també pel significat: ens porta a la ment la imatge del cel blau entre el gris dels núvols. Seria també un bonic nom de noia per qui optés per aquest tipus de noms aliens al santoral. Ara que recordo, la protagonista de Rompepistas, de Kiko Amat, té un nom molt semblant: Clareana.
L’equivalent francès de clariana té també una sonoritat molt bonica: éclaircie. Ara bé, els francesos donen un pas endavant i en les previsions del temps parlen de belles éclaircies. Aquest adjectiu acaba d’arrodonir el terme i dóna un toc de poesia al llenguatge meteorològic.
Quan programem un viatge, és agradable llegir que al cel tindrem belles éclaircies.