Raducanu, on ets?

Diumenge passat un bon amic culé em reptava a escriure també al bloc després de la derrota amb el Madrid. Vaig contestar-li amb un pujolià “avui això no toca”. Era l’única opció que em quedava. I bé, una setmana després, segueix sense tocar però...
Fa una colla d’anys, amb Luis Fernández a la banqueta, l’Espanyol -always walking on the wild side- estava a nou punts de la salvació. Tocava partit a Vila-Real i Raducanu, un d’aquells jugadors fugaços que caracteritzen el nostre equip, va marcar un gol històric que ens va donar els tres punts. Recordo que en la celebració es va enfonsar una tanca i hi va haver algun ferit.
Dissabte passat no hi va haver miracle a la Plana, tot i l’apel a l’esperit de Raducanu i el suport massiu de tres mil pericos. Resulta increïble veure tres mil persones desplaçant-se per animar un equip que va penúltim (ara últim) i cridant Espanyol alè al pas d’uns jugadors que s’han passat mitja temporada a la lluna (per utilitzar una expressió benèvola) i que ara que volen no tenen la fortuna necessària.
Ara estem a menys set. No és la nostra mínima històrica i arriba la primavera, però tinc poques esperances que comenci el desglaç i ens situem en temperatures positives. Efectivament, hay demasiados corazones sin consuelo.