Revenja del destí

Sempre m’han agradat les històries de justícia amb un cert punt venjatiu. Les revenges justes que se serveixen fredes. El temps que acaba posant les coses al seu lloc.
En aquesta història no hi ha ni bons ni dolents, ni blanc ni negre, tot es mou en un món de grisos tirant a foscos però sí que s’acaba fent una certa justícia. El destí, amagat en un revolt, apareix inesperat i esbossa un somriure malèfic.
Tot va començar fa anys però alguns encara ho recordem. Corria l’any 1994. L’aleshores govern socialista espanyol navegava a la deriva en un mar de casos de corrupció que l’afectaven a tort i a dret. Un dels exemples més paradigmàtics d’aquest degoteig d’escàndols era l’afer que implicava el Governador del Banc d’Espanya, Mariano Rubio.
Rubio va haver de comparèixer al Congrés dels Diputats per donar explicacions. La sessió era esperada i va sortir a totes les televisions. Curiosament, l’atac més ferotge que va patir el governador no va venir de l’oposició sinó de les mateixes files socialistes. Sembla que encara ho vegi. Volent-se mostrar com el primer ofès i erigir-se en exemple d’honestedat, el diputat Juan Pedro Hernández Moltó va començar la seva intervenció adreçant-se, desafiant, a Mariano Rubio amb les següents paraules: "Señor Rubio, ¡míreme a la cara! ¡De frente! Me recuerda, ¿no?". I va continuar interpel·lant-lo amb gran duresa, amb un to gairebé de linxament públic. El fins feia poc totpoderós Rubio, àngel caigut, se’l mirava amb expressió mig d’odi, mig de sorpresa, mig de tedi. Sense sentir cap simpatia envers el comportament delictiu de Mariano Rubio, molts vàrem creure excessiva i hipòcrita la crueltat del diputat Moltó.
Doncs bé, quinze anys després tenim al Banc d’Espanya (i, per tant, als hereus de Mariano Rubio) intervenint la Caja de Castilla-La Mancha presidida per... Juan Pedro Hernández Moltó. Gestió nefasta i forat econòmic. Alguns parlen fins i tot de responsabilitats penals del ja expresident i aleshores diputat modèlic.
És un tòpic, però, el món dóna moltes voltes.