Estampa italiana: Don Vincenzo

Era a mitjans d’agost de l’any 2003. Un estiu terriblement calorós. Havíem fet el viatge fins a la Toscana amb el Volkswagen Polo de la Gemma, que va arribar exhaust. Però va valer la pena. Els cinc primers dies els vam passar hostatjats en un indret meravellós enmig dels turons del Chianti. Era una casa de camp restaurada, aïllada entre els boscos. S’hi arribava per un camí pedregós i ple de sotracs que ens feia patir per l’embaràs de la Gemma. Però tenia una recompensa. La casa gaudia d'una de les vistes més boniques que hagi vist mai: les cases i l’església de l’aldea de Volpaia, retallades damunt d’una carena i acabades amb una filera de xiprers. Camps de vinyes i, a la llunyania, Radda in Chianti.
El territori del Chianti és més agrest que el típic paisatge toscà de les postals, camps ondulats de cereals i ara una capella, ara un xiprer. Aquestes terres suaus es troben més al sud, a la banda de Pienza i de la Val d’Orcia. Però el Chianti, més incòmode de recórrer, té també una gran bellesa.
Sopàvem a la mateixa casa i des de la terrassa, sota l'emparrat, vèiem com la llum s’anava fonent i com s’enfosquia la silueta de Volpaia. Apareixien els estels, l’aire es refrescava i les converses s’escalfaven. Guido, l’amfitrió, treia la grappa i el limoncello i l’anglès començava a fluir amb més facilitat. Guido havia treballat a la banca i havia canviat Milà per la Toscana.
L’últim dia, quan la recança de deixar un lloc on has estat feliç ens començava a vèncer, el vam veure arribar. Vell i taciturn, amb unes ulleres anacròniques de pasta, semblava un autèntic capo. Els italians quan són seriosos tenen un aire especialment transcendent. Ell el tenia. Anava acompanyat d’algunes dones, que estaven sempre per ell. Una era gran i semblava la dona, les altres una mena d’ajudants. No parlaven gaire.
Guido ens ho va explicar. Cada any, a mitjans d’agost, els propietaris del castell i de mig poble de Volpaia, productors de vi, organitzaven la Festa di San Lorenzo. Convidaven amics que hostatjaven aquí i allà i per això la mateixa casa on estàvem restava ocupada a partir d’aquella data. Era una celebració molt exclusiva, amb un castell de focs d’artifici, però al final, amb el Chianti rajant a dojo, s’acabava barrejant amb la festa popular de la gent de Volpaia. Guido era un amant d’aquesta revetlla popular.
L’home de les ulleres i el posat recte era l’encarregat d’organitzar la festa selecta. Ara sóc incapaç de recordar-ne el nom i això em fa una certa ràbia. Diguem-li Don Vincenzo. Sembla que Don Vincenzo era un autèntic mestre en l’organització d’aquest tipus de cerimònies i ell fou l’artífex de les noces de Carolina de Mònaco i el malaguanyat Stefano Casiraghi. Puc imaginar-me a Don Vincenzo –discret, impecable, impertèrrit- donant indicacions i controlant-ho absolutament tot. El veig.

I així vam marxar cap a Pienza, deixant a Don Vicenzo amb els seus treballs i fent el propòsit de tornar algun dia i, qui ho sap, potser poder viure la nit de San Lorenzo a Volpaia. Per mi, aquesta festa ha adquirit dimensions mítiques.