Revival

Acaba de publicar-se Rompepistas, una nova novel·la de Kiko Amat. N'he llegit la crítica a Cultura/s i ja la tinc a la llista de futures lectures. Plena de referents musicals, la novel·la transcorre durants els anys 80 i la protagonitzen un grup de joves de Sant Boi. Abans de llegir-la – i sempre és perillós fixar-se expectatives apriorístiques- jo el que espero trobar-hi són complicitats. Després d’aguantar n vegades (i usant el llenguatge matemàtic, n tendeix a infinit) les batalletes de la generació del 68 i del seu ditxós maig parisí (allà no hi devien cabre, no hi faltava ningú), ja tinc ganes de trobar referents literaris de la nostra generació. Una generació més materialista, egoïsta i amb un punt de nihilisme, però alhora amb menys dosi d’hipocresia que la precedent. Només cal remetre’s a l’extraordinari gap existent entre les ideologies que pregonaven els soixantehuitards i la forma com han actuat quan els ha tocat dirigir la societat (i ja sé que no es pot generalitzar, però permeteu-me la llicència). Al costat de l’esperançador La imaginació al poder, el No future dels punks és com una dutxa d’aigua glaçada però no em negareu que resulta més sincer i menys enganyós.
Espero, doncs, el revival de n’Amat i aprofito per fer-ne una mica de propi. Recordo que durant una època volíem ser mods. Seguíem conservant l’apreci pel punk dels Sex Pistols i The Clash, i per la seva evolució més fosca i desenganyada de Siouxsie, Joy Division o els primers Cure, però volíem anar més enllà. Escoltàvem llavors The Who, The Jam, Los Negativos, Sex Museum i, sobretot, Brighton 64. Recordo que vaig comprar-me unes ulleres rodones i vaig intentar, sense èxit, reproduir el pentinat dels components de Los Negativos. Anàvem a la fira del disc del Born i intentàvem formar un grup sense tenir cap idea de música. El grup ja tenia nom però prefereixo guardar-me’l. Sota els efectes de la pel·lícula Quadrophenia vaig provar de col·locar retrovisors addicionals a una vespino de color taronja que tenia el meu germà i que, tot i no fer-la servir mai, em deixava només ocasionalment (això encara no s'ha perdonat).
Això devia ser l’any 86. Era una rebel·lia absolutament naïf. En un número de la revista Rock de luxe van regalar un flexi-disc que contenia una cançó de Los Negativos, Moscas y arañas. Encara deu córrer per casa. Com a banda sonora d’aquest post, he estat dubtant entre aquesta cançó i La casa de la bomba de Brighton 64, però al final m’he decantat per aquesta darrera. Silenci i respecte.