Els òscar

Aquests dies els diaris porten pàgines i més pàgines dedicades primer als nominats i després als guanyadors de l’edició dels òscar d’enguany. He de dir que el meu interès envers aquest tema és absolutament nul. Em passo aquestes pàgines com si no existissin, com si fossin fulls en blanc. No és que vulgui adoptar una actitud pretenciosament despectiva, simplement constato el meu absolut desinterès. En primer lloc, perquè –citant Vila-Matas- darrerament Nunca voy al cine i, en segon lloc, perquè penso que en els últims temps la indústria cinematogràfica de Hollywood s’ha convertit d’una forma tan descarada en una cadena de producció de béns de consum immediat que tot plegat –i aquests premis en són la representació més emblemàtica- no és més que una farsa. Els mateixos actors han acabat convertint-se en productes de màrqueting amb una vida mitjana cada vegada més curta per tal d’oferir contínuament cares noves, tot elevant als altars autèntiques mediocritats. Tot això em sembla una ofensa als grans actors –moltes vegades anònims- que corren pel món i al cinema entès com a art i com a expressió de vivències i sentiments.