Aquella Barcelona

L’altre dia vaig estar dinant amb l’autor de Queviures. Em va recordar una conversa que havíem tingut al voltant de la Avenida de la Luz. Per qüestions d’edat, ell no havia conegut aquest curiós món subterrani i jo vaig explicar-li que, de petit, hi havia passat alguna vegada amb la meva mare. Era a mitjans dels anys setanta i l’aire decadent que havia adquirit ja aquell passatge subterrani feia mitja por. Encara no entenc com hi passàvem. El record que en tinc és molt vague i només puc albirar la imatge d’un cinema tronat, uns comerços anacrònics, uns personatges força dubtosos i una atmosfera gairebé de postguerra. En canvi, sí que li vaig transmetre el record més nítid de la cançó de Loquillo. Avenida de la Luz, el desierto empieza aquí, deia. Una gran veritat.
L’Àlex em va dir que la història d’aquesta galeria comercial –malaguanyat embrió dels avui omnipresents centres comercials- li havia interessat força i que havia estat rastrejant informació per aquest laberint extraordinari que és internet. Allí havia trobat fòrums on s’intercanviaven dades i vivències al voltant de la galeria. Hi havia veritables coneixedors, que havien arribat a aconseguir els permisos per entrar, com autèntics exploradors, a l’antiga avinguda. Aquesta imatge em fa pensar en un fragment de la pel·lícula Roma, de Fellini, on uns arqueòlegs s’introdueixen en una mena de galeries excavades sota terra on troben uns meravellosos mosaics romans que s’acaben esvaint per acció de l’aire i la llum. Però no ens desviem. Va explicar-me també que l’actual botiga Sephora del Triangle ocupa part de la vella Avenida de la Luz i conserva algunes de les antigues columnes. Tot això és pot llegir aquí, aquí i segurament en més llocs. Tota aquesta història em sembla fascinant per fer-ne un documental.
Curiosament, el dia anterior a aquesta conversa vaig haver d’anar a la part baixa del carrer Pau Claris de Barcelona. Buscava un lloc per aparcar i vaig veure el clàssic rètol amb la P blanca emmarcada en un fons blau. Era en un edifici modern, però el lloc coincidia amb l’antic Garatge Subirana. I ara, si això fos una pel·lícula, vindria un flashback.
Durant anys, el meu pare, per motius de feina, destinava un dia a la setmana a baixar a Barcelona, al despatx. Sortia indefectiblement a les set del matí i tornava al migdia. Els familiars i allegats sabien que els dimarts disposaven de transport en cotxe a Barcelona i sempre hi havia algú que s’hi apuntava. Quan coincidia amb període de vacances escolars, jo també formava part del passatge. Després del recorregut per la vella N-152, entràvem per la Meridiana, el Carrer Aragó, baixàvem per l’aleshores Via Laietana i deixàvem el cotxe al Garatge Subirana. Era un indret especial. Una mena de nau vella de grans dimensions, amb sostre de voltes sostingut per columnes de metall, on uns homes vestits amb un mono blau trafiquejaven tot el dia movent cotxes a força de braços. És sorprenent com algunes coses del passat queden profundament adherides a la memòria. Jo encara puc veure la cara d’algun d’aquells homes.
El Garatge Subirana tenia la sortida pel Passeig de Gràcia, per una mena de passatge amb llambordes que, a través d’una bonica reixa de ferro forjat, donava a una de les parts més nobles de la ciutat. En aquest passatge hi havia -i hi ha- una farmàcia.
Doncs bé, quan vaig entrar en aquell pàrquing modern, vaig veure que seguia portant el mateix nom però vaig pensar que, seguint la febre immobiliària, en el lloc de la vella nau s’hi havia construït un edifici d’habitatges o d’oficines. Però no era així. Després de passar per un recinte de nova construcció, vaig anar a parar a la vella nau, que em va semblar -això sí- més petita i amb una activitat menys frenètica que antany. Ja no s’havia de pagar a la finestreta en forma d’U invertida sinó en una màquina i només hi havia un vigilant, però va ser agradable retrobar-me amb aquell indret de Barcelona que jo creia desaparegut. I és que malgrat la tendència a evolucionar cap a una mena de disneilàndia per turistes, és molt difícil esborrar l’esperit de la vella Barcelona, que perviu en molts indrets.
Enllaço un bloc amb imatges de rètols d’aquesta Barcelona anacrònica i encara viva i tanco amb Loquillo, Avenida de la luz.