M'he estat mirant el vell Atlas geogràfic del curs elemental, editat per Vedel Bauer de Saint-Etienne i venut per la Librairie Papeterie Vve. E. Icard d'Auch, que vaig comprar a Tolosa.
Té la bellesa de les coses simples. Explica els accidents geogràfics, descriu els països del món, les regions i els departaments de França, enumera els rius, les muntanyes... La geografia és potser la matèria de l'ensenyament bàsic per la qual he sentit sempre més atracció. Crec que els coneixements de geografia són fonamentals per situar-nos en el món i per entendre'l.
Però tornem a l'atlas Vedel Bauer. En la descripció dels països europeus, quan li toca el torn a França, entre d'altres coses, diu el següent:
Sa capitale PARIS (2.763.000 hab.), sur les deux rives de la Seine, est la plus belle ville du monde.
Un exemple de xovinisme sense complexos i amb fonament.
I una reivindicació patriòtica apareix també quan enumera els estats que conformen l'imperi alemany i esmenta:
L'Alsace-Lorraine, arrachée à la France, avec Strasbourg et Metz.
Era evident que les coses no podien quedar així. I això ens va costar un parell de guerres mundials que potser es podien haver evitat amb negociacions i tractes més equilibrats. Però això s'escapa a de les matèries del curs elemental.
26.11.08
25.11.08
Sobre trens i escopinades
Recordo perfectament els trens de la meva infantesa. Eren verds i tenien uns seients d’escai vermell que, a mesura que passava el temps, s’anaven ennegrint per la brutícia. A l’estiu, amb la calor, la falsa pell vermella s’adheria amb gran facilitat a les camises suades. Llavors, els bitllets eren de cartró groc i el revisor els marcava amb una perforació de formes capricioses. El viatge a Barcelona durava el mateix que ara.
En canvi, tinc un record més vague dels vells correus. Només endevino la imatge d’uns compartiments tancats amb unes portes corredisses. És una llàstima, perquè m’agradaria poder tenir una experiència més sòlida d’aquests trens anacrònics i matxadians.
El que sí que recordo bé són alguns dels accessoris que hi havia en els vagons d’aquells vells trens verds. Uns cendrers metàl·lics, sempre plens de cendra i burilles, desprenent una olor desagradable de tabac consumit. Una mena de cortines de goma opaca que s’abaixaven per evitar l’impacte de la llum del sol. Les bombetes del sostre, foses al cinquanta per cent. Aquelles reixetes de la calefacció que desprenien a l’hivern un aire tòrrid que ofegava. I les plaques que avisaven sobre determinades prohibicions. Com ara un pictograma que mostrava un signe de prohibició sobre una ampolla llançada per la finestra. O la llegenda “Prohibido escupir en los vagones”. Llavors –estem parlant dels anys 70- aquestes prohibicions es veien ja com una cosa superada i anacrònica, un vestigi de la postguerra. A l’Espanya de Suárez no s’escopia als vagons dels trens.
I bé, han passat trenta anys i potser caldrà recuperar algun d’aquests avisos. L’altre dia estava assegut al tren i a pocs metres un individu va escopir un gargall majestuós sobre el sòl del vagó. Després va trepitjar-lo per contribuir a estendre’l homogèniament. Lamento transmetre als lectors un fet tan poc agradable però aquest bloc té pretensions stendhalianes de ser un mirall a la vora del camí. I aquesta és la realitat que reflexa el mirall. També s’hi veu que l’individu era d’origen nordafricà, però penso –jo, el mirall no pot- que hauria pogut ser perfectament autòcton.
En canvi, tinc un record més vague dels vells correus. Només endevino la imatge d’uns compartiments tancats amb unes portes corredisses. És una llàstima, perquè m’agradaria poder tenir una experiència més sòlida d’aquests trens anacrònics i matxadians.
El que sí que recordo bé són alguns dels accessoris que hi havia en els vagons d’aquells vells trens verds. Uns cendrers metàl·lics, sempre plens de cendra i burilles, desprenent una olor desagradable de tabac consumit. Una mena de cortines de goma opaca que s’abaixaven per evitar l’impacte de la llum del sol. Les bombetes del sostre, foses al cinquanta per cent. Aquelles reixetes de la calefacció que desprenien a l’hivern un aire tòrrid que ofegava. I les plaques que avisaven sobre determinades prohibicions. Com ara un pictograma que mostrava un signe de prohibició sobre una ampolla llançada per la finestra. O la llegenda “Prohibido escupir en los vagones”. Llavors –estem parlant dels anys 70- aquestes prohibicions es veien ja com una cosa superada i anacrònica, un vestigi de la postguerra. A l’Espanya de Suárez no s’escopia als vagons dels trens.
I bé, han passat trenta anys i potser caldrà recuperar algun d’aquests avisos. L’altre dia estava assegut al tren i a pocs metres un individu va escopir un gargall majestuós sobre el sòl del vagó. Després va trepitjar-lo per contribuir a estendre’l homogèniament. Lamento transmetre als lectors un fet tan poc agradable però aquest bloc té pretensions stendhalianes de ser un mirall a la vora del camí. I aquesta és la realitat que reflexa el mirall. També s’hi veu que l’individu era d’origen nordafricà, però penso –jo, el mirall no pot- que hauria pogut ser perfectament autòcton.
20.11.08
Tabacaria
Avui tenia ganes de posar algun fragment del poema Tabacaria de l'heterònim de Pessoa Álvaro de Campos. He pensat que potser calia buscar alguna excusa i n'he trobat dues.En primer lloc, podria dir que quan tornava de Barcelona he posat un cassette (sí sí, cassette, què passa?) de Dulce Pontes en què musica el poema O Infante de Pessoa. I automàticament m'han vingut ganes de rellegir el més bell, trist, profund, emotiu, sincer (no acabo de trobar l'adjectiu) poema del geni portuguès. Podria recordar també que Pessoa va escriure Tabacaria el 1928 i, per tant, enguany fa vuitanta anys.
És igual, crec que no calen excuses per citar un poema que, segons vaig llegir en algun lloc, va fer que l'escriptor italià Antonio Tabucchi se sentís tan poderosament atret que decidís anar-se'n a viure a Portugal. Una bonica història.
I bé, se'm fa difícil triar alguna part, però el primers quatre versos ja són decisius:
No sóc res.
Mai no seré res.
No puc voler ser res.
A part d'això, tinc en mi tots els somnis del món
o aquests altres:
Geni? En aquest moment
cent mil cervells es concebeixen en somnis tan genis com jo
i la història no n'ungirà, qui pot saber-ho?, ni un
O aquests, en què s'adreça a una nena:
Tant de bo jo pogués menjar xocolata amb la mateixa veritat
amb què tu te la menges!
Però jo penso, i, en llevar el paper de plata, que és de full d'estany,
ho tiro tot per terra, igual que hi vaig tirar la vida.
I, per acabar, aquesta gran veritat:
El món és de qui neix per conquerir-lo
i no pas de qui somia que pot conquerir-lo, encara que tingui raó.
(La versió catalana citada és de Joaquim Sala-Sanahuja, editada per Lllibres del Mall)
19.11.08
La cúpula d'en Barceló
ONU. 20 milions d’euros. Fons d’Ajuda al Desenvolupament. Aliança de civilitzacions. Diner públic. Crisi. Finançament de grans empreses. Inauguració reial. Pintura que regalima. Fundació ONUART. Sala dels Drets Humans.Ho sento, però a mi tot això no em quadra.
18.11.08
Estampes franceses: Toulouse
Dissabte. El dia s’aixeca gris a Tolosa de Llenguadoc. La Garona té un color verd negrós i petrolífer. Encara no són les vuit i només alguns vianants creuen, apressats i abrigats, el Pont Nou.
Quan sortim de l’hotel comencen a obrir-se clarianes. Les botigues són tancades i hi poca gent pels carrers. Esmorzem en un cafè de la plaça del Capitoli. És aquella atmosfera tan tòpica de cafè francès, gairebé parisenc. En sortir enfilem cap a la basílica de Saint Sernin. Al carrer de Taur trobem un parell de llibreries de vell, malauradament (encara que no tothom pensa el mateix) tancades. Entro, però, en una llibreria occitana. El meu desconeixement d’aquesta cultura tan propera és absolut i això m’apena.
Al voltant de Saint Sernin –església romànica magnífica, sòbria i enorme- hi ha uns encants. Això que els francesos anomenen marché aux puces. Tot i que el lloc és ombrívol i fa un aire desagradable, ens hi passem una bona estona, mirant i remenant. Comprem un petit atlas escolar de principis del segle XX, naïf, bonic i tronat. Quatre euros.
Tornem cap al centre i caminem cap a la plaça de Saint Georges. És potser el barri més glamourós de la ciutat. Toulouse, Montpellier són ciutats que han experimentat un cert canvi en els últims anys. No fa gaire tenien un punt decadent, amb una certa brutícia als carrers. Ara tenen un aire puixant, amb barris que recorden el París més chic. Me’n vaig una estona a la Llibreria Privat mentre la Gemma passeja per les botigues. Compro un Modiano.
Ens retrobem per anar cap a la plaça Saint Etienne. La Gemma entra a la catedral mentre jo vagarejo per les quatre parades de llibres vells que hi ha al bell mig de la plaça. El sol, tímid, lluminós i agradable, no pot competir amb l’aire gèlid, arrogant i victoriós. Caminem una estona pel barri dels Carmes. Els edificis de la ciutat són realment bells, amb el clàssic maó vermell tolosà i les reixes dels balcons de ferro treballat. No et cansaries de passejar-t’hi. Definitivament m'agraden aquest tipus de ciutats i ja planejo una futura escapada a Bordeus.
Al final, tornem a la plaça Saint Georges i entrem a dinar en una mena de saló de te. Té una decoració falsa molt segle XVIII i el públic és majoritàriament femení. És ple a vessar. De fet, tota la plaça, terrasses incloses, és plena de gent dinant o prenent alguna cosa. Hi trobo a faltar el vell carroussel que hi havia al mig, girant i girant cap al passat.
Havent dinat, passegem una estona més pels carrers del centre i ens dirigim a l’Hotel d’Assézat, un curiós palau d’estil una mica flamenc que alberga la Fundació Bemberg. La col·lecció de pintura és magnífica, amb uns quants canalettos i guardis, una colla de retrats de Cranach i Clouet, un de Hooch, impressionistes, fauvistes i tota una sala de Bonnard. M’agraden aquests museus petits, que no arriben a embafar.
Cap a les cinc, deixem Toulouse i agafem el cotxe cap a Gaillac i Castelnau de Montmiral. Farem nit a Mayragues.
M'ha agradat aquest bonic fotoblog sobre la ciutat de Toulouse.
Quan sortim de l’hotel comencen a obrir-se clarianes. Les botigues són tancades i hi poca gent pels carrers. Esmorzem en un cafè de la plaça del Capitoli. És aquella atmosfera tan tòpica de cafè francès, gairebé parisenc. En sortir enfilem cap a la basílica de Saint Sernin. Al carrer de Taur trobem un parell de llibreries de vell, malauradament (encara que no tothom pensa el mateix) tancades. Entro, però, en una llibreria occitana. El meu desconeixement d’aquesta cultura tan propera és absolut i això m’apena.
Al voltant de Saint Sernin –església romànica magnífica, sòbria i enorme- hi ha uns encants. Això que els francesos anomenen marché aux puces. Tot i que el lloc és ombrívol i fa un aire desagradable, ens hi passem una bona estona, mirant i remenant. Comprem un petit atlas escolar de principis del segle XX, naïf, bonic i tronat. Quatre euros.
Tornem cap al centre i caminem cap a la plaça de Saint Georges. És potser el barri més glamourós de la ciutat. Toulouse, Montpellier són ciutats que han experimentat un cert canvi en els últims anys. No fa gaire tenien un punt decadent, amb una certa brutícia als carrers. Ara tenen un aire puixant, amb barris que recorden el París més chic. Me’n vaig una estona a la Llibreria Privat mentre la Gemma passeja per les botigues. Compro un Modiano.
Ens retrobem per anar cap a la plaça Saint Etienne. La Gemma entra a la catedral mentre jo vagarejo per les quatre parades de llibres vells que hi ha al bell mig de la plaça. El sol, tímid, lluminós i agradable, no pot competir amb l’aire gèlid, arrogant i victoriós. Caminem una estona pel barri dels Carmes. Els edificis de la ciutat són realment bells, amb el clàssic maó vermell tolosà i les reixes dels balcons de ferro treballat. No et cansaries de passejar-t’hi. Definitivament m'agraden aquest tipus de ciutats i ja planejo una futura escapada a Bordeus.
Al final, tornem a la plaça Saint Georges i entrem a dinar en una mena de saló de te. Té una decoració falsa molt segle XVIII i el públic és majoritàriament femení. És ple a vessar. De fet, tota la plaça, terrasses incloses, és plena de gent dinant o prenent alguna cosa. Hi trobo a faltar el vell carroussel que hi havia al mig, girant i girant cap al passat.
Havent dinat, passegem una estona més pels carrers del centre i ens dirigim a l’Hotel d’Assézat, un curiós palau d’estil una mica flamenc que alberga la Fundació Bemberg. La col·lecció de pintura és magnífica, amb uns quants canalettos i guardis, una colla de retrats de Cranach i Clouet, un de Hooch, impressionistes, fauvistes i tota una sala de Bonnard. M’agraden aquests museus petits, que no arriben a embafar.
Cap a les cinc, deixem Toulouse i agafem el cotxe cap a Gaillac i Castelnau de Montmiral. Farem nit a Mayragues.
M'ha agradat aquest bonic fotoblog sobre la ciutat de Toulouse.
17.11.08
Estampes franceses: capvespre a Mayragues
El dissabte a la tarda, quan el dia mor, arribem al castell de Mayragues. Fa temps vaig escriure una entrada sobre aquest lloc extraordinari.
Malauradament, el sol ja s’ha post i el daurat de les fulles de les vinyes desapareix per moments en la foscor. Som en aquell moment que no és nit ni dia i la mola grisa del castell amb prou feines s’endevina. Fa un fred que talla la pell. El celler desprèn una olor de vi molt agradable que recorda la de les velles bodegues que no sé si encara queden a Barcelona.
Ens rep, amablement, la propietària. Calça katiuskes perquè -ens diu- ha d’anar a veure els ases (inicialment, dubtem sobre si l’hem entès, però efectivament té uns burros). Abans, però, ens acompanya a la cambra. Ens informa que va encendre els radiadors el dia abans perquè l’habitació estigués calenta. D’això se’n diu cuidar els hostes.
L'atmosfera de la cambra és extraordinàriament càl·lida, amb el terra de parquet, les bigues de fusta, les parets de fang i palla i la llum de les bombetes esmorteïda per les pantalles. Aixequem les cortines per gaudir dels últims instants de mínima llum del dia. Amb prou feines es veuen els arbres dels boscos que envolten Mayragues. Aviat és plena nit i sentim que la nostra és l’única llum en aquell indret. Callem voluntàriament per sentir el silenci. Sense sabates i asseguts en els sillons orellers fullegem algun llibre que hem comprat a Toulouse. Deixem córrer el temps. Fins i tot llegir fa una certa mandra.
Quan són dos quarts de vuit ens abriguem per sortir. És negra nit. Aquella lluna immensa del dia abans a Toulouse ha desaparegut. Conduïm fins la petita aldea de Vieux. Aparquem a la plaça, al costat de l’església romànica tancada. No hi ha ni una ànima. Una noia ens espia ostensiblement des d’una finestra. Devem resultar sospitosos passejant per aquells carrers deserts. Busquem, sense èxit, una casa vella en venda que hem vist per internet. A canvi, en trobem una altra –preciosa- que també es ven. La seva façana de pedra clara dóna a la mateixa plaça. Té uns finestrals grans, amb uns porticons blancs, oberts. No s’hi veu cap llum. Ens acostem a la finestra per xafardejar l’interior però els lladrucs d’un gos ens dissuadeixen. El poble és preciós, per viure d’una altra manera.
Agafem el cotxe, passem Cahuzac i conduïm fins a Cestayrols. El poble també és desert però aquí hi ha un restaurant. Veiem per la finestra una llar de foc encesa i decidim immediatament que ens hi quedarem a sopar. A fora fa fred. Passegem pels carrers que envolten l’església, imponent. Les cases són totes molt boniques. Sòbries, de pedra i fusta però amb petits detalls d’una gran noblesa. Curiosament, també n’hi ha un parell en venda. Decidim que algun dia vindrem a viure aquí.
El sopar ens és amenitzat pels integrants -anglesos, francesos i americans- d’una taula veïna. La noia que porta la veu cantant parla molt de Londres. Diu que vol tenir fills, anar a viure al camp i en un moment donat deixa caure que és actriu. Es diu Jessica. El seu egocentrisme sincer i una mica càndid la fa propera.
Quan tornem a Mayragues els propietaris són fora, a sopar. Ens han donat la combinació secreta per entrar. Passem per la sala gran de baix, amb la llar de foc immensa i pugem l’escala cap a l’habitació. El castell és tot nostre.
Malauradament, el sol ja s’ha post i el daurat de les fulles de les vinyes desapareix per moments en la foscor. Som en aquell moment que no és nit ni dia i la mola grisa del castell amb prou feines s’endevina. Fa un fred que talla la pell. El celler desprèn una olor de vi molt agradable que recorda la de les velles bodegues que no sé si encara queden a Barcelona.
Ens rep, amablement, la propietària. Calça katiuskes perquè -ens diu- ha d’anar a veure els ases (inicialment, dubtem sobre si l’hem entès, però efectivament té uns burros). Abans, però, ens acompanya a la cambra. Ens informa que va encendre els radiadors el dia abans perquè l’habitació estigués calenta. D’això se’n diu cuidar els hostes.
L'atmosfera de la cambra és extraordinàriament càl·lida, amb el terra de parquet, les bigues de fusta, les parets de fang i palla i la llum de les bombetes esmorteïda per les pantalles. Aixequem les cortines per gaudir dels últims instants de mínima llum del dia. Amb prou feines es veuen els arbres dels boscos que envolten Mayragues. Aviat és plena nit i sentim que la nostra és l’única llum en aquell indret. Callem voluntàriament per sentir el silenci. Sense sabates i asseguts en els sillons orellers fullegem algun llibre que hem comprat a Toulouse. Deixem córrer el temps. Fins i tot llegir fa una certa mandra.
Quan són dos quarts de vuit ens abriguem per sortir. És negra nit. Aquella lluna immensa del dia abans a Toulouse ha desaparegut. Conduïm fins la petita aldea de Vieux. Aparquem a la plaça, al costat de l’església romànica tancada. No hi ha ni una ànima. Una noia ens espia ostensiblement des d’una finestra. Devem resultar sospitosos passejant per aquells carrers deserts. Busquem, sense èxit, una casa vella en venda que hem vist per internet. A canvi, en trobem una altra –preciosa- que també es ven. La seva façana de pedra clara dóna a la mateixa plaça. Té uns finestrals grans, amb uns porticons blancs, oberts. No s’hi veu cap llum. Ens acostem a la finestra per xafardejar l’interior però els lladrucs d’un gos ens dissuadeixen. El poble és preciós, per viure d’una altra manera.
Agafem el cotxe, passem Cahuzac i conduïm fins a Cestayrols. El poble també és desert però aquí hi ha un restaurant. Veiem per la finestra una llar de foc encesa i decidim immediatament que ens hi quedarem a sopar. A fora fa fred. Passegem pels carrers que envolten l’església, imponent. Les cases són totes molt boniques. Sòbries, de pedra i fusta però amb petits detalls d’una gran noblesa. Curiosament, també n’hi ha un parell en venda. Decidim que algun dia vindrem a viure aquí.
El sopar ens és amenitzat pels integrants -anglesos, francesos i americans- d’una taula veïna. La noia que porta la veu cantant parla molt de Londres. Diu que vol tenir fills, anar a viure al camp i en un moment donat deixa caure que és actriu. Es diu Jessica. El seu egocentrisme sincer i una mica càndid la fa propera.
Quan tornem a Mayragues els propietaris són fora, a sopar. Ens han donat la combinació secreta per entrar. Passem per la sala gran de baix, amb la llar de foc immensa i pugem l’escala cap a l’habitació. El castell és tot nostre.
Motius per no tornar
Queda pendent la crònica d'un cap de setmana passat al migdia francès, a Toulouse i a aquella regió tan estimada de l'Albigeois, amb poblets, masos i casalots disseminats entre vinyes, camps de cultiu i petits boscos de caducifolis. Descriuré només la sensació viscuda, tornant d'aquest món de calma, en creuar la frontera.
Després de conduir una bona estona per autopista sense cap altra molèstia que les ratxes de mestral de les Corberes, abans d'arribar a Girona el volum de trànsit comença a intensificar-se. La tensió en la conducció augmenta pels constants creuaments de cotxes i canvis de carril innecessaris. Circular pel carril de la dreta, curiosament buit, és una quimera si no vols avançar contínuament per la dreta els cotxes que discorren pausadament pel carril del mig. Prop de Maçanet el trànsit es fa insufrible. A Hostalric comença la retenció per un accident. Mitja hora parats. Algun cotxe intenta avançar tothom pel carril d'emergència. És el país dels llestos. Sensació de viure en un país on hi ha massa gent. Un cert ofegament. A la ràdio sento com l'Espanyol encaixa dos gols en deu minuts (l'últim al 93) i acaba perdent 3-4 a casa amb el poderosíssim Numancia. En arribar a casa, un cotxe em tapa mig gual i m'impedeix entrar al garatge.
Fa unes hores que l'he deixat i ja enyoro el món idíl·lic i idealitzat de Castelnau de Montmiral: sense cotxes, sense notícies, sense gent, sense compatriotes*, sense llestos, sense Espanyol.
* L'À.P. afirma que, a Hay-on-Wye, les úniques persones que va sentir pels carrers cridant eren una parella d'espanyols que s'adreçaven al seu fill Borja Mari. Assegura que és veritat.
Després de conduir una bona estona per autopista sense cap altra molèstia que les ratxes de mestral de les Corberes, abans d'arribar a Girona el volum de trànsit comença a intensificar-se. La tensió en la conducció augmenta pels constants creuaments de cotxes i canvis de carril innecessaris. Circular pel carril de la dreta, curiosament buit, és una quimera si no vols avançar contínuament per la dreta els cotxes que discorren pausadament pel carril del mig. Prop de Maçanet el trànsit es fa insufrible. A Hostalric comença la retenció per un accident. Mitja hora parats. Algun cotxe intenta avançar tothom pel carril d'emergència. És el país dels llestos. Sensació de viure en un país on hi ha massa gent. Un cert ofegament. A la ràdio sento com l'Espanyol encaixa dos gols en deu minuts (l'últim al 93) i acaba perdent 3-4 a casa amb el poderosíssim Numancia. En arribar a casa, un cotxe em tapa mig gual i m'impedeix entrar al garatge.
Fa unes hores que l'he deixat i ja enyoro el món idíl·lic i idealitzat de Castelnau de Montmiral: sense cotxes, sense notícies, sense gent, sense compatriotes*, sense llestos, sense Espanyol.
* L'À.P. afirma que, a Hay-on-Wye, les úniques persones que va sentir pels carrers cridant eren una parella d'espanyols que s'adreçaven al seu fill Borja Mari. Assegura que és veritat.
13.11.08
Rudy can't fail
Aquest era el títol d'una mítica cançó dels Clash. I bé, és una realitat. Ahir 25 punts del gran Rudy Fernández, decisius en la victòria del seu equip.
Aquest any tindré el cor dividit entre els campions de Boston i els Trail Blazers de l'exjugador de la Penya. Endavant, Rudy, molts èxits a l'NBA i esperem no veure't mai vestit de blaugrana.
Aquest any tindré el cor dividit entre els campions de Boston i els Trail Blazers de l'exjugador de la Penya. Endavant, Rudy, molts èxits a l'NBA i esperem no veure't mai vestit de blaugrana.
10.11.08
Primum non nocere
Primum non nocere. El primer és no fer mal. Aquesta expressió llatina, atribuïda a Hipòcrates, és considerada el principi bàsic de la medicina. Encara que no pot ser entesa des d'un punt de vista estricte, ja que molts tractaments mèdics tenen efectes secundaris danyosos, és una màxima plenament vàlida ja que incideix en la necessitat de valorar les conseqüències de qualsevol acte mèdic.
Personalment, intento aplicar aquest principi a l'escriptura. La paraula escrita també pot fer mal. Pot ofendre, ferir, alarmar, ser indiscreta. L'escriptura desbocada té una tendència a la incontinència i després cal passar-hi el filtre de l'autocensura. Moltes vegades, alguns escrits se'm queden per sempre a la recambra en aplicació d'aquest principi. Òbviament, com en el cas de la medicina, el seguiment d'aquest postulat ha de tenir una certa laxitud. En cas contrari, no podríem escriure res.
Segurament l'escriptor de raça, el creador, no pot fer-se seva aquesta màxima. L'obra per damunt de tot. I és bo que així sigui (i nosaltres ben lluny dels seus egos). Però per als qui no posem l'escriptura per davant de tot, aquest principi és elemental.
Personalment, intento aplicar aquest principi a l'escriptura. La paraula escrita també pot fer mal. Pot ofendre, ferir, alarmar, ser indiscreta. L'escriptura desbocada té una tendència a la incontinència i després cal passar-hi el filtre de l'autocensura. Moltes vegades, alguns escrits se'm queden per sempre a la recambra en aplicació d'aquest principi. Òbviament, com en el cas de la medicina, el seguiment d'aquest postulat ha de tenir una certa laxitud. En cas contrari, no podríem escriure res.
Segurament l'escriptor de raça, el creador, no pot fer-se seva aquesta màxima. L'obra per damunt de tot. I és bo que així sigui (i nosaltres ben lluny dels seus egos). Però per als qui no posem l'escriptura per davant de tot, aquest principi és elemental.
7.11.08
La descripció perfecta
Ara que està tan de moda refundar, repensar, redefinir, redissenyar, redescobrir -potser perquè ja no queden idees i no som capaços de fundar, pensar, definir, dissenyar, descobrir- l'autor d'aquest bloc està rellegint Pla, i perquè no, redescobrint-lo. I el cert és que estic gaudint com mai de la seva escriptura. Corrent el risc de convertir en monotemàtic aquest espai, no puc deixar de reproduir-ne alguns textos. El que segueix és una breu descripció que, en la meva modesta opinió, frega la perfecció. Pertany a la narració Un viatge frustrat, inclosa al volum segon, Aigua de mar, de l'Obra completa:
Hem passat el dia a l’Escala sense pena ni glòria. La tardor va avançant lentament, com una convalescència. Tot es torna més fi. Ha fet un dia gris: cel blanquinós i opac, aire de perla, la mar d’un blau esblaimat, quasi verd, sobre la superfície del qual es dibuixen les grans onades mortes. El golf de Roses, en gris, en perla, és un espectacle d’una suavitat exquisida, d’una indescriptible bellesa. Els horitzons es perden en una boirina d’una pal·lidesa blavenca, dins de la qual les muntanyes es dibuixen incertes, ingràvides, de color malva i violeta. Sobre la plana flota el fum mandrós de la tardor. Les xemeneies del poble treuen fumeroles blanques i minses que es dissolen en el cel esmorteït amb una morositat indiferent, lenta.
Un detall que em fa gràcia. Estic convençut que Pla, un autèntic obsès dels adjectius, s'adona que l'ha encertat de ple amb el qualificatiu perla i el repeteix dues vegades. Em quedo també amb les muntanyes incertes.
5.11.08
El nou president
Malgrat els habituals corrents de pensament domèstic que s'han fet seu el personatge. Malgrat la visió plana de la realitat tan habitual a casa nostra. Malgrat les festes al Luz de Gas i al Círculo de Bellas Artes. Malgrat el provincianisme del retrat gegant a la nostra ciutat (que prefereixo no saber qui ha pagat). Malgrat tot això, m'alegro del triomf d'Obama. Perquè crec que calia un canvi, una sotragada. Perquè suposa el trencament d'una barrera racial. Perquè trenca molts esterotips que els europeus tenim sobre els Estats Units. I, sobretot, perquè transmet il·lusió. De vegades, i tant de bo m'equivoqui, amb això no n'hi ha prou, però des d'aquesta Catalunya grisa en què vivim es veu amb enveja aquest missatge engrescador. Esperem que Obama sigui un nou Roosvelt, un nou Kennedy i no un nou Carter.
No puc deixar d'incloure aquesta autèntica icona que és el Yes, we can. La veritat és que aquestes paraules fan posar la pell de gallina.
It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.Yes we can.It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.Yes we can.It was sung by immigrants as they struck out from distant shores and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.Yes we can.It was the call of workers who organized; women who reached for the ballots; a President who chose the moon as our new frontier; and a King who took us to the mountain top and pointed the way to the Promised Land.Yes we can to justice and equality.Yes we can to opportunity and prosperity.Yes we can heal this nation.Yes we can repair this world.Yes we can.We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.We have been told we cannot do this by a chorus of cynics...they will only grow louder and more dissonant ........... We've been asked to pause for a reality check. We've been warned against offering the people of this nation false hope.But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA; we will remember that there is something happening in America; that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea --Yes. We. Can.
No puc deixar d'incloure aquesta autèntica icona que és el Yes, we can. La veritat és que aquestes paraules fan posar la pell de gallina.
It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.Yes we can.It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.Yes we can.It was sung by immigrants as they struck out from distant shores and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.Yes we can.It was the call of workers who organized; women who reached for the ballots; a President who chose the moon as our new frontier; and a King who took us to the mountain top and pointed the way to the Promised Land.Yes we can to justice and equality.Yes we can to opportunity and prosperity.Yes we can heal this nation.Yes we can repair this world.Yes we can.We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.We have been told we cannot do this by a chorus of cynics...they will only grow louder and more dissonant ........... We've been asked to pause for a reality check. We've been warned against offering the people of this nation false hope.But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA; we will remember that there is something happening in America; that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea --Yes. We. Can.
3.11.08
Article i reflexió
Enllaço un encertat article, Maltrato y grosería, de Javier Marías al voltant de la creixent mala educació i manca de respecte a les normes més elementals de cortesia i convivència.
Ara bé, tenint en compte també on es publica aquest article i de l’entorn polític i de pensament d’on prové, crec necessari afegir una reflexió.
Normalment, quan es parla de la preocupant situació de l’educació al país o del descrèdit de valors com ara l’esforç i el respecte o del creixement de l’incivisme, es diu que tothom n’és responsable. I segurament és cert.
Ara bé, com en la dita (que no sé a qui s’ha d’atribuir) “tots som iguals davant la llei, però uns són més iguals que altres”, penso que en aquest cas, clarament, també alguns són més responsables que altres de la pèrdua de determinats valors. I em sembla que no cal que m’expliqui més.
Ara bé, tenint en compte també on es publica aquest article i de l’entorn polític i de pensament d’on prové, crec necessari afegir una reflexió.
Normalment, quan es parla de la preocupant situació de l’educació al país o del descrèdit de valors com ara l’esforç i el respecte o del creixement de l’incivisme, es diu que tothom n’és responsable. I segurament és cert.
Ara bé, com en la dita (que no sé a qui s’ha d’atribuir) “tots som iguals davant la llei, però uns són més iguals que altres”, penso que en aquest cas, clarament, també alguns són més responsables que altres de la pèrdua de determinats valors. I em sembla que no cal que m’expliqui més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)