Els lectors del bloc s’han posicionat clarament a favor d’un boicot als Jocs Olímpics de Pequín. L’autor, també.
L’altre dia Quim Monzó parlava de la tolerància internacional davant les contínues violacions dels drets humans a la Xina. L’esquerra tradicional, majoritàriament, continua sense poder assumir (o perefereix passar-hi de puntetes) les atrocitats dels règims comunistes, siguin caribenys, de l’est d’Europa o de l’extrem orient. La dreta oficial, de la seva banda, amb els governs occidentals al capdavant, sempre ha tancat als ulls davant la sagnant tirania del gegant asiàtic. Allò que en altres països es denunciava, es callava respecte a la Xina. A falta de petróleo no hubo amigos en el mar, cantaven Mecano en una cançó sobre el Tibet. Els interessos comercials, per davant de tot. Ulls de dòlar davant d’un mercat potencial de mil cinc-cents milions de persones. Només Sarkozy es desmarca timídament d’aquesta línia. Recordem també que quan el Dalai Lama va visitar Catalunya, el president Montilla no va tenir la valentia de rebre’l. L’ombra de la Xina és molt allargada.
Ara, la repressió al Tíbet i els assassinats comesos en aquest país ja estan a la vista del món i no poden amagar-se més. Segurament si això passés en algun país de l’òrbita, més o menys àmplia, dels Estats Units, tindríem grans manifestacions als carrers. Tant per als uns, com per als altres, el Tibet no és Irak i, per això, no tenim ni intervencions militars ni bloquejos comercials, d’un costat, ni grans protestes al carrer ni pancartes als balcons, de l’altre. Els poders econòmics mundials i el bonisme antiamericà, esquerranós i ranci es donen la mà i tanquen la boqueta.
Crec que hem de denunciar aquesta situació i els Jocs Olímpics són una oportunitat magnífica. El foc d’Olímpia no pot purificar un règim cobert de sang. Boicot a Pequín 2008!
L’altre dia Quim Monzó parlava de la tolerància internacional davant les contínues violacions dels drets humans a la Xina. L’esquerra tradicional, majoritàriament, continua sense poder assumir (o perefereix passar-hi de puntetes) les atrocitats dels règims comunistes, siguin caribenys, de l’est d’Europa o de l’extrem orient. La dreta oficial, de la seva banda, amb els governs occidentals al capdavant, sempre ha tancat als ulls davant la sagnant tirania del gegant asiàtic. Allò que en altres països es denunciava, es callava respecte a la Xina. A falta de petróleo no hubo amigos en el mar, cantaven Mecano en una cançó sobre el Tibet. Els interessos comercials, per davant de tot. Ulls de dòlar davant d’un mercat potencial de mil cinc-cents milions de persones. Només Sarkozy es desmarca timídament d’aquesta línia. Recordem també que quan el Dalai Lama va visitar Catalunya, el president Montilla no va tenir la valentia de rebre’l. L’ombra de la Xina és molt allargada.
Ara, la repressió al Tíbet i els assassinats comesos en aquest país ja estan a la vista del món i no poden amagar-se més. Segurament si això passés en algun país de l’òrbita, més o menys àmplia, dels Estats Units, tindríem grans manifestacions als carrers. Tant per als uns, com per als altres, el Tibet no és Irak i, per això, no tenim ni intervencions militars ni bloquejos comercials, d’un costat, ni grans protestes al carrer ni pancartes als balcons, de l’altre. Els poders econòmics mundials i el bonisme antiamericà, esquerranós i ranci es donen la mà i tanquen la boqueta.
Crec que hem de denunciar aquesta situació i els Jocs Olímpics són una oportunitat magnífica. El foc d’Olímpia no pot purificar un règim cobert de sang. Boicot a Pequín 2008!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada