Destruint llibres

Acabo de llegir un passatge del darrer volum dels diaris d’Andrés Trapiello, La manía, en què l’autor explica com la postura petulant d’un arquitecte-dissenyador expressada en les pàgines d’un llibre li acaba resultant tant insuportable que, cansat, llença l’esmentat llibre a la llar de foc, deixant bocabadats a tots els presents.
Això m’ha fet pensar en un familiar proper que, quan un llibre no li agrada –o, millor dit, el molesta- el llença a les escombraries. És un fet que, quan el comentem amb els seus fills, ens diverteix força. No deixa de ser sorprenent trobar-te amb un llibre quan vas a llençar un paper o un pinyol d’oliva a la brossa. Em sembla fins i tot més despectiu que tirar-lo a les flames.
Tradicionalment, els llibres s’han considerat com un objecte venerable, pràcticament sagrat, per això actituds com aquestes –compartides també per algun personatge de ficció com ara el detectiu Pepe Carvalho- ens resulten extravagants. Cremar o destruir llibres ens sembla cosa de savonaroles, maos o goebbels. En el meu cas, fins i tot em costa desfer-me de llibres que ja no m’interessen. Ja no parlo de tirar o cremar, només de donar. Crec que hauria de ser el primer en desacomplexar-me i començar a cremar o llençar algun llibre. El problema és que, veient els títols que poblen les nostres llibreries, no sabria per on començar.