Darrerament, en dos països tan diferents com França i els Estats Units, i en processos electorals ben diversos, hem pogut constatar la irrupció de líders carismàtics, capaços d’engrescar els ciutadans amb missatges que, més enllà de la ideologia, transmeten també il·lusió, aire fresc i voluntat de canvi.
En tots dos països, el discurs reformista d’aquests polítics, Sarkozy i Obama, s’ha vist afavorit per l’herència dels seus antecessors. Als Estats Units, a banda del biaix informatiu que s’acostuma a donar a Europa i que magnifica sempre el vessant negatiu, els vuit anys de govern de Bush no han donat els millors resultats ni en matèria econòmica ni de política exterior. A França, més que la gestió governamental, el que està en dubte és el model de país i els experts apunten a l’escassa competitivitat i a una burocratització excessiva com a principals problemes. Potser és un fet anecdòtic, però a Londres està creixent una important colònia d’emprenedors francesos atrets pel dinamisme i la flexibilitat de l’economia britànica, en contraposició amb la rigidesa existent al seu país d’origen. A més, des d’una perspectiva aliena i llunyana, la imatge dels tres darrers expresidents de la República Francesa -Giscard d’Estaing, Mitterrand i Chirac-, una combinació de formes gairebé monàrquiques i de maquiavelisme richelieulià, no sembla la més adequada per connectar amb la societat actual.
En aquest context, l’aparició de líders polítics amb ganes de canviar la situació, amb una gran capacitat comunicativa, amb un carisma innegable i amb un cert perfil d’outsider, han aconseguit fer arribar el seu missatge a un electorat cansat i avorrit amb la política tradicional. Això s’observa amb interès, i fins i tot amb enveja, en països com el nostre, on la motivació i la confiança dels ciutadans envers la política decreix dia a dia, l’abstenció assoleix percentatges preocupants i el perfil de les noves generacions (és un dir) de governants respon més al de gestors que al de líders carismàtics.
Però no hem d’oblidar que els problemes complexos no tenen solucions senzilles i que les fórmules màgiques no existeixen. Encara que sigui una obvietat, cal recordar que la governació d’un país no és una tasca còmoda i que els dirigents polítics han d’encarar problemes de difícil solució que no es resolen amb campanyes mediàtiques ni amb magnetisme personal. Generar confiança i il·lusió entre la ciutadania, tenir coratge i voluntat d’introduir reformes o fer gala d’un gran dinamisme i capacitat d’acció poden ajudar a afrontar aquests reptes, però amb això no n’hi ha prou. Sarkozy s’està trobant ja amb els problemes reals de la governabilitat i la seva popularitat està caient (encara que això pugui ser degut també a unes formes certament estranyes d’exhibir la seva vida privada). Val a dir que aquestes dificultats de Sarkozy són magnificades i celebrades per determinats sectors de l’opinió pública i del pensament únic del nostre país, on fins i tot un periodista de la televisió pública va declarar sense cap complex que esperava poder anunciar la victòria de Segolène Royal en les eleccions franceses. Però això seria objecte d’una altra anàlisi.Obama, de la seva banda, encara no ha estat escollit però, si és el cas, veurem com és capaç d’assumir la presidència de la primera potència mundial, més enllà de la seva gran capacitat comunicativa i de la il·lusió que pugui generar el “Yes, we can”, que ha esdevingut ja una icona de la comunicació política 2.0. No es tracta de prejutjar a ningú, però tal vegada algun dia haurem de preguntar: Can you, Mr. Obama? Espero que la resposta a aquesta pregunta sigui afirmativa, com positiu sigui també el resultat de la gestió de Sarkozy perquè tots els que ens sentim engrescats amb ells i amb aquestes noves formes “més emotives” de fer política no resultem defraudats i perquè tan els Estats Units com Europa necessiten lideratges sòlids, en la forma i sobretot en el fons.
En tots dos països, el discurs reformista d’aquests polítics, Sarkozy i Obama, s’ha vist afavorit per l’herència dels seus antecessors. Als Estats Units, a banda del biaix informatiu que s’acostuma a donar a Europa i que magnifica sempre el vessant negatiu, els vuit anys de govern de Bush no han donat els millors resultats ni en matèria econòmica ni de política exterior. A França, més que la gestió governamental, el que està en dubte és el model de país i els experts apunten a l’escassa competitivitat i a una burocratització excessiva com a principals problemes. Potser és un fet anecdòtic, però a Londres està creixent una important colònia d’emprenedors francesos atrets pel dinamisme i la flexibilitat de l’economia britànica, en contraposició amb la rigidesa existent al seu país d’origen. A més, des d’una perspectiva aliena i llunyana, la imatge dels tres darrers expresidents de la República Francesa -Giscard d’Estaing, Mitterrand i Chirac-, una combinació de formes gairebé monàrquiques i de maquiavelisme richelieulià, no sembla la més adequada per connectar amb la societat actual.
En aquest context, l’aparició de líders polítics amb ganes de canviar la situació, amb una gran capacitat comunicativa, amb un carisma innegable i amb un cert perfil d’outsider, han aconseguit fer arribar el seu missatge a un electorat cansat i avorrit amb la política tradicional. Això s’observa amb interès, i fins i tot amb enveja, en països com el nostre, on la motivació i la confiança dels ciutadans envers la política decreix dia a dia, l’abstenció assoleix percentatges preocupants i el perfil de les noves generacions (és un dir) de governants respon més al de gestors que al de líders carismàtics.
Però no hem d’oblidar que els problemes complexos no tenen solucions senzilles i que les fórmules màgiques no existeixen. Encara que sigui una obvietat, cal recordar que la governació d’un país no és una tasca còmoda i que els dirigents polítics han d’encarar problemes de difícil solució que no es resolen amb campanyes mediàtiques ni amb magnetisme personal. Generar confiança i il·lusió entre la ciutadania, tenir coratge i voluntat d’introduir reformes o fer gala d’un gran dinamisme i capacitat d’acció poden ajudar a afrontar aquests reptes, però amb això no n’hi ha prou. Sarkozy s’està trobant ja amb els problemes reals de la governabilitat i la seva popularitat està caient (encara que això pugui ser degut també a unes formes certament estranyes d’exhibir la seva vida privada). Val a dir que aquestes dificultats de Sarkozy són magnificades i celebrades per determinats sectors de l’opinió pública i del pensament únic del nostre país, on fins i tot un periodista de la televisió pública va declarar sense cap complex que esperava poder anunciar la victòria de Segolène Royal en les eleccions franceses. Però això seria objecte d’una altra anàlisi.Obama, de la seva banda, encara no ha estat escollit però, si és el cas, veurem com és capaç d’assumir la presidència de la primera potència mundial, més enllà de la seva gran capacitat comunicativa i de la il·lusió que pugui generar el “Yes, we can”, que ha esdevingut ja una icona de la comunicació política 2.0. No es tracta de prejutjar a ningú, però tal vegada algun dia haurem de preguntar: Can you, Mr. Obama? Espero que la resposta a aquesta pregunta sigui afirmativa, com positiu sigui també el resultat de la gestió de Sarkozy perquè tots els que ens sentim engrescats amb ells i amb aquestes noves formes “més emotives” de fer política no resultem defraudats i perquè tan els Estats Units com Europa necessiten lideratges sòlids, en la forma i sobretot en el fons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada