En el llibre L’alba, la tarda o la nit, en què Yasmina Reza (autora, entre d’altres obres, de l’exitosa Art) es converteix en l’ombra de Nicolas Sarkozy durant la seva precampanya electoral i dóna la seva visió d’aquest personatge tan complex, hi trobo un fragment de discurs de Sarkozy que m’agrada especialment. Parla del sentiment de pertinença a un país, en aquest cas França, i està absolutament alineat amb el discurs integrador que, a diferència d’algun altre nacionalisme peninsular, ha seguit majoritàriament el catalanisme polític, amb Jordi Pujol com a exponent més clar. Diu així:
Sí, sóc fill d’un immigrant. Sí, soc fill d’un hongarès i nét d’un grec nascut a Salònica... Sí, sóc un francès de sang mesclada que pensa que hom és francès en proporció amb l’amor que sent per França, amb l’estima que sent pels seus valors universals... França no és una raça, no és una ètnia. Hom no és francès només pels seus orígens, pels seus avantpassats...Hom és francès perquè vol ser-ho, perquè s’enorgulleix de França. Perquè sent que té deures cap a ella, perquè sent cap a ella gratitud, agraïment.
Bé, és un discurs una mica naïf i parla d’una situació ideal. Aquesta gratitud i agraïment difícilment es poden sentir si veus que el teu país té defectes i no acaba de rutllar. Però seria bo arribar a aquest ideal.
De totes formes, jo, que no sóc gaire d’himnes ni banderes, em quedo amb això dels valors universals del país. Poder estimar un país pels valors que representa. Crec que nosaltres hi estem bastant lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada