Moltíssima gent ha escrit sobre els petits plaers de la vida quotidiana. Un dels primers fou Philippe Delern, amb un llibre anomenat El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs. Posteriorment, aquest ha estat un tema repetit fins a perdre tota originalitat. No obstant això, m’ha vingut de gust escriure també sobre aquests petits plaers que de vegades anem a buscar i d’altres apareixen inesperadament.
Aquest és un cert inventari personal:
Passejar, en mànigues de camisa, per la rambla Catalunya un capvespre de juny.
Submergir el cap dins l’aigua del mar un dia de molta calor.
Despertar-me i notar un silenci estrany: ha nevat.
Tenir un punt de febre i ficar-me al llit.
Sortir de La Central amb una bossa de llibres.
Mirar l’Hotel Majèstic il·luminat de Nadal.
Estudiar (és un dir) BUP.
El gol de Jônatas Domingos a Glasgow (un plaer molt efímer).
Les passades de John Lauridsen.
Picar un revés creuat guanyador.
Veure jugar Henri Leconte.
Llegir a fora les nits d’estiu.
Un triple de Larry Bird.
No anar a veure cap pel·lícula espanyola.
Pensar que algun dia tornaré a anar a París.
Abstreure’m mirant un foc.
El silenci del pla de la Calma.
La noia de l’anunci de Kenzo amour.
Passejar pels carrers de Vic quan fa molt fred.
Veure la constel·lació d'orion.
Sentir, per sorpresa, una noia parlant italià.
Tancar la ràdio perquè parlen de futbol.
Mossegar una oliva.
Trobar-me un missatge d’interès enmig de la merda habitual del correu electrònic.
Percebre, de sobte, que ja és primavera.
Sentir l’expressió “a tomar (pronuncïi’s tumà) pel cul”. (Cal aclarir que aquesta és una expressió nostrada del meu poble –no sé si extensible a d’altres llocs- que, com bé em va apuntar el meu germà, no respon tant al significat literal d’engegar algú sinó que és l’expressió d’un cert sentiment de “menfotisme”. Un exemple del seu ús: “Em van dir que havia de menjar sense sal, però ara em fotré unes anxoves i a tumà pel cul”. M’encanta sentir aquesta expressió incorrectíssima en tots apsectes).
L’excepció d’un bon programa de tele.
Tenir a les mans un nou volum dels diaris d’en Trapiello.
Un quiosc amb tots els diaris del dia.
Arribar a casa i treure’m les sabates.
Sentir el meu fill trencar-se de riure.
Anar a comprar el pa amb bicicleta.
Conduir de nit pels carrers deserts de Barcelona.
Travessar la frontera de la Jonquera (i pensar, una mica, a tumà pel cul).
Caminar descalç sobre la gespa.
Seure a llegir en el banc d'un parc sota el sol d'hivern.
Escriure això al tren mentre escolto la Carla Bruni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada