No sé qui era que deia que les reformes necessàries són difícils de dur a terme perquè la minoria que en pot sortir perjudicada (per pèrdua de privilegis, drets adquirits,...) crea una resistència molt superior a la força de suport que pugui exercir la gran majoria que se’n beneficia. Parlaríem de majories silents i minories sorolloses.
Ara, a Catalunya, ens trobem amb un cas que tindria tots els números d’esdevenir el paradigma d’aquesta regla, però curiosament sembla que els fonaments d’aquest principi podrien esquerdar-se.
Em refereixo a la polèmica creada al voltant del document de bases per a una nova Llei de l’educació a Catalunya que ha elaborat el Departament d’Educació de la Generalitat. Davant d’aquest intent tímid, i segurament insuficient, de reforma educativa, la resposta sindical ha estat la convocatòria d’una vaga amb caràcter previ i preventiu. La bena, doncs, abans de la ferida; encara que en aquest cas no es tracti d’una ferida sinó més aviat d’una sutura curativa per intentar trobar un remei a la gran hemorràgia del nostre ensenyament.
L’argument més repetit per part del moviment sindical per oposar-se als canvis proposats ha estat una suposada privatització de l’ensenyament. Privatització, privatització, privatització! En aquest país – creieu-me, sé de que parlo- la paraula privatizació és emprada i utilitzada de la forma més demagògica per oposar-se a la introducció de qualsevol nova fórmula de gestió, encara que no tingui res a veure amb privatitzar el servei. Parlar de privatització quan no hi ha cap privatizació és mentir i s’hauria de dir amb totes les lletres. I això no és exclusiu de determinats sindicats sinó que algunes forces polítiques es sumen a aquest discurs quan els convé, canviant de criteri quan passen de l’oposició al govern.
Però, reprenent l’argument inicial, deia que un cas com aquest, allò habitual seria que es duguessin a terme les habituals protestes sectorials i corporatives, es convoquessin les corresponents vagues –fins aquí el guió es compleix a la perfecció- i la gran majoria de ciutadans s’encongís d’espatlles i continués a la seva, quedant tot en una pugna entre govern i sindicats. Però sembla que aquesta vegada la segona part de la pel·lícula podria donar alguna sorpresa. Està apareixent entre l’opinió pública, i sobretot entre l’opinió publicada, un corrent favorable al canvi i una creixent sensació de “ja n’hi ha prou” davant les posicions reaccionàries difícilment justificables. Jo, modestament, em sumo a aquest corrent i desitjo que aquest cop la majoria no sigui silenciosa. Ens hi juguem massa. En hi juguem el futur dels nostres fills.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada