Fa uns mesos vaig canviar el meu camí diari d'anar cap a la feina. Ara, venint per la Gran Via, passo cada dia, anant i tornant, per la plaça de les Glòries.
És una plaça que té mala fama –i, de fet, té els dies comptats- però a mi cada dia m'agrada més. Els matins d’hivern, entrant a Barcelona enmig de l’embús inevitable, un sol encara tímid llueix entre les torres Mapfre, que es presenten com gegants a la llunyania. Els raigs d’aquest sol, oblicus, enlluernen el conductor però, lluny de ser molestos, esdevenen, en ple febrer, com la promesa d’una primavera cada cop més propera.
En aquesta entrada lenta i pausada a la gran ciutat m’agrada circular pel carril de la dreta. És llavors quan tinc una perpectiva perfecta dels Encants vells. Els Encants, que també han de morir segons diuen, són com un oasi d’un temps oblidat enmig d’una ciutat que sembla que no vulgui reconèixer el seu passat. Vistos des de dalt, hi destaca un mar de teulades d’uralita, juntament amb unes naus velles de maó i finestrals grossos que tenen un aire de revolució industrial. Per damunt d’aquest paisatge que ens acosta als pintors de la “Colla del safrà” i a les novel·les de Juli Vallmitjana, hi sobresurten uns plataners enormes, de fulles torrades i branques una mica tuberculoses. Els dies que hi ha mercat, es veu com la gent circula entre les parades i hom té la certesa que mai trobaran allò que busquen i que segurament ni ells saben.
Quan surto de la feina, tot el decorat de la plaça canvia. És fosc i la circulació fluida. Els cotxes circulem veloços per la calçada corba, passant arran de la meravellosa torre Agbar, que esdevé l'autèntica senyora de la plaça. Quan la torre llueix amb els seus colors blau i vermell, és impossible abstreure’s de la seva potència. A redós seu, les velles naus del Poble Nou deixen el seu lloc a nous edificis que van creixent atrets pel magnetisme de la gran torre. La plaça nocturna és un paradís de llum i de cotxes que corren rabent. Té un punt novaiorquès.
La plaça de les Glòries, matinal i vespertina, oriental i occidental, és un ecosistema de contrast que m’atreu i al que podria ben aplicar aquell vers tan conegut de J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
És una plaça que té mala fama –i, de fet, té els dies comptats- però a mi cada dia m'agrada més. Els matins d’hivern, entrant a Barcelona enmig de l’embús inevitable, un sol encara tímid llueix entre les torres Mapfre, que es presenten com gegants a la llunyania. Els raigs d’aquest sol, oblicus, enlluernen el conductor però, lluny de ser molestos, esdevenen, en ple febrer, com la promesa d’una primavera cada cop més propera.
En aquesta entrada lenta i pausada a la gran ciutat m’agrada circular pel carril de la dreta. És llavors quan tinc una perpectiva perfecta dels Encants vells. Els Encants, que també han de morir segons diuen, són com un oasi d’un temps oblidat enmig d’una ciutat que sembla que no vulgui reconèixer el seu passat. Vistos des de dalt, hi destaca un mar de teulades d’uralita, juntament amb unes naus velles de maó i finestrals grossos que tenen un aire de revolució industrial. Per damunt d’aquest paisatge que ens acosta als pintors de la “Colla del safrà” i a les novel·les de Juli Vallmitjana, hi sobresurten uns plataners enormes, de fulles torrades i branques una mica tuberculoses. Els dies que hi ha mercat, es veu com la gent circula entre les parades i hom té la certesa que mai trobaran allò que busquen i que segurament ni ells saben.
Quan surto de la feina, tot el decorat de la plaça canvia. És fosc i la circulació fluida. Els cotxes circulem veloços per la calçada corba, passant arran de la meravellosa torre Agbar, que esdevé l'autèntica senyora de la plaça. Quan la torre llueix amb els seus colors blau i vermell, és impossible abstreure’s de la seva potència. A redós seu, les velles naus del Poble Nou deixen el seu lloc a nous edificis que van creixent atrets pel magnetisme de la gran torre. La plaça nocturna és un paradís de llum i de cotxes que corren rabent. Té un punt novaiorquès.
La plaça de les Glòries, matinal i vespertina, oriental i occidental, és un ecosistema de contrast que m’atreu i al que podria ben aplicar aquell vers tan conegut de J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada