19.11.20

Contrast

L'N. ja no em demana que li llegeixi un conte per anar a dormir ni que pugi a fer-li un petó (això últim potser encara alguna vegada). Així que ahir, quan s'anava a ficar al llit, vaig pujar a la seva habitació i vaig fer una mica el pallasso: algun cant, un intent de ball compartit i alguna pocasolta més, que no van ser gaire ben acollits. Quan la seva mare passava per davant de la porta de l'habitació, li va etzibar:

- Dile a este pavo que se vaya de aquí.

***

Potser l'escena descrita va ser un contrast necessari a la notícia que tot just acabava de llegir: el suïcidi de Rosario Porto a la presó on complia condemna per l'homicidi de la seva filla adoptiva. Fou aquest un cas dels que ara s'anomenen mediàtics, que tampoc vaig seguir especialment. No m'agraden aquestes recreacions informatives o pseudoinformatives morboses, però la notícia de la mort d'aquesta dona -anava a escriure pobra dona i segurament és, paradoxalment i en qualsevol cas, l'adjectiu que més li correspon, entès en tota la seva amplitud i perspectiva cristianohumanística- em va portar a la reflexió. Vaig llegir que ella seguia mantenint la seva versió i la seva innocència i que, malgrat el terrible desenllaç, considerava una recompensa els anys viscuts amb la seva filla. El d'ahir és un final ben trist d'uns fets encara més tristos, i repugnants i bàrbars i inhumans (els adjectius s'acabarien), que fan trontollar molts dels nostres pilars més segurs i bàsics -la família, el respecte sagrat als infants, la convivència, la fe en la humanitat- i alhora ens fan reflexionar sobre la justícia, el perdó, el penediment... Què seria més trist un suïcidi portat pel penediment o un de motivat per la injustícia? O per un desequilibri mental que hagués ocasionat primer l'homicidi i ara el suïcidi? On són els límits del perdó i la reparació? Sóc incapaç de respondre.
En fi, potser calia acabar el dia d'una manera còmica, tal com va succeir.

Cap comentari: