Tres

A la selectivitat vaig treure un tres de filosofia. Va ser una derrota pírrica, sense cap conseqüència, perfectament compensada per victòries en les altres matèries i, sobretot, per un expedient acadèmic envejable, si se'm permet la presumpció. No exhibeixo aquest tres amb cap orgull, però sí com una antiga cicatriu d'una baralla de bar que, com totes, s'hauria d'haver evitat però que, com també totes, té els orígens en un cert honor ferit i en un juvenil sentit de la justícia.
L'adolescència, ara ho veig amb el meu fill, basa les seves accions en la transgressió i en intentar portar l'adversari -l'adult, l'autoritat- al seu límit màxim de resistència. Tenint en compte aquest objectiu, l'establishment, lògicament, s'ha de defensar per mirar de fer valer els seus criteris, sempre més raonables i raonats. Ara bé, aquesta raó, aquesta presumpció de veracitat que els adults, com les autoritats, tenen no ha de servir per tot.
A COU teníem un sistema de control d'assistència basat en una quadrícula impresa en un paper, posat damunt la taula del professor, on cada mestre anotava si havia faltat algú en la seva classe. Al final del dia algú revisava les assistències i s'avisava als pares dels campaneros. Teníem llavors una professora de filosofia pèssima, insuportable, que emetia unes explicacions inintel·ligibles d'una matèria, tot s'ha de dir, enfocada també curricularment des d'una perspectiva igualment difícil de suportat. A classe, les desercions anaven in crescendo: era difícil aguantar allò impertèrritament per molta capacitat de suportar explicacions plúmbies que un estudiant hagi anat desenvolupant al llarg de la seva vida acadèmica. Finalment, em vaig afegir al grup, cada vegada més ampli, de desertors. La nostra transgressió, imagineu, era anar a jugar a bàsquet o a futbol al pati. Qualsevol cosa abans que sentir parlar de Kant o Hegel. Al final de curs la professora apuntava a la llista els que havien assistit a classe, no els que faltaven. Així acabava abans. El curiós és que, en aquella institució tan venerable, ningú va trucar mai els meus pares. Per què? Doncs perquè, de la mateixa manera que tu tens un problema si deus cent mil euros a un banc, però el problema el té el banc si li deus cent milions d'euros, aquella trucada hauria evidenciat un problema, no de l'alumne sinó de l'escola. I, esclar, allò no era convenient.
Així doncs, mantinc en la meva maduresa aquesta cicatriu, aquesta mancança absoluta de coneixements, no de filosofia sinó d'història de la filosofia (que és el que s'ensenya), i segueixo observant com, a l'empara de la irracionalitat adolescent que tot ho cobreix, segueixen existint alguns comportaments corporativistes, afortunadament excepcionals, que, al contrari del que es pugui pensar, de seguida es fan visibles i són poc reconfortants.

***
Per cert, ara m'ha vingut a la memòria un fet d'aquella època, concretament d'un any després. Érem en una classe de química, a primer de carrera, en un d'aquells barracots que s'havien habilitat per encabir els alumnes. El professor s'exercitava a la pissarra per intentar fer entendre alguna matèria, o més ben dit per fer-se entendre, quan un alumne, amic meu, va aixecar la mà i va preguntar:
- Oiga, ¿esto hay algún libro que lo explique BIEN?, remarcant especialment aquesta última paraula.
Que malparit!, vaig pensar llavors, el professor era un bon home, em queia bé, ho feia el millor que podia, però certament no se'n sortia. També és veritat que, despreocupats com érem, vam riure uns quants dies amb aquesta anècdota. Amb el pas dels anys m'he adonat que als estudiants se'ls inculca una mentalitat resultadista, en què, igual que en l'amor i en la guerra, tot s'hi val. I aquella pregunta, més enllà de la facècia i la mala llet, no deixava de ser també un crit desesperat d'algú que necessitava vèncer els obstacles -aprovar i, per tant, entendre les maleïdes fórmules- com fos. Una conducta i un entorn, el dels obstacles i la competència, que es trasllada també, malauradament, a la vida adulta.