Arbres

Ja vaig escriure-ho l'altre dia, però ara hi voldria aprofundir. Al matí, quan encara no són les set i obro la porta del garatge per treure el cotxe, em rep el cant d'uns ocells que habiten els arbres d'un jardí veí. Tot i que ja apunten les primeres llums, encara no s'ha fet de dia; és fosc i aquest cant no deixa de ser misteriós i privat. És una petita pinzellada de poesia, gairebé secreta, abans d'entrar en la prosa més prosaica (valgui el joc de paraules), de les veus estridents a la ràdio, els embussos a la carretera i, finalment, les feines que ens fan guanyar el nostre pa de cada dia.

Els arbres que aixopluguen aquests ocells, dos o tres jardins més enllà, són prou grans perquè ells s'hi sentin emparats i ocults, invisibles. Contrasten amb els arbres del nostre jardí, plantats tot just fa cinc anys, i petits encara. Hauran de passar dècades perquè es facin grans, però arribarà un dia en què algú es llevarà a primera hora del matí i podrà sentir el cant d'uns ocells que es posaran sobre les branques d'aquests petits arbres: el liquidàmbar vermell, nu a l'hivern, i l'esprimatxat arbre del amor, que espera fins ben entrada la primavera per treure les seves flors liles, inserides en tronc i branques.

Quan arribi aquest dia ja no hi serem, però em fa feliç pensar que, d'alguna manera, sí que hi serem. Hi serem en aquests arbres que hem fet plantar i que, esperem, s'hauran fet grans. I així quan algú es desperti de bon matí i surti de casa per enfrontar-se al seu combat diari, podrà sentir cantar uns ocells ocults però alhora ben presents, que seran, com les branques dels arbres que els acolliran, un testimoni del nostre pas per la vida. I no és que tinguem una dèria per perdurar, però sí que ens agradaria preservar aquests cants, aquests arbres i, fins i tot, una manera de viure pausada, en què el gaudi d'aquests ingredients de la vida -arbres i ocells- sigui cara a qui ocupi el nostre lloc en aquests vells carrers, en aquestes cases construïdes per homes que ens han precedit i que ja han mort, deixant-nos aquest bell llegat.

Apunts

En temps difícils, valors segurs. Això també val per la lectura, especialment quan s'encadenen uns quants fracassos o, simplement, indiferències lectores. I l'avantatge de tenir un bon fons de biblioteca és poder recórrer, a l'instant, a un Modiano pendent de llegir.

***

No hi ha com tenir bons amics. L'E., per telèfon, em diu que l'estil d'algunes descripcions meves li recorda el de Maggie O'Farrell i, entre posar-me vermell o sentir-me immodestament satisfet, trio la segona opció. A banda, se'm desperta l'interès per llegir alguna cosa més de l'escriptora britànica, de qui només he llegit una novel·la.

***

Rebo un correu de l'O., editor. Em diu que no es plantegen publicar els diaris, perquè no els encaixa amb el que fan -i té raó- però em desitja tota la sort, perquè, diu, el llibre s'ho val.

Li agraeixo l'interès i l'educació, tan cares per l'autor i tan estranyes en el sector.

***

Passo per la llibreria Alibri, a Barcelona. En surto satisfet: una llibreria correcta, ben proveïda i sense ínfules. Al contrari del que pensava fa uns anys, ara crec que no cal gaire cosa més.

***

Tenir París a l'horitzó sempre ajuda a ser una mica més feliç.

***

Tanmateix, la polèmica aquesta de la Sala Beckett i el seu comunicat demencial, em genera un malestar profund, potser també irracional i visceral, que em dura dies.

***

Veig a internet molts llibres que compraria, edicions belles i interessants. I sovint trobo també dibuixos, pintures, escultures que m'agraden. I després hi ha els viatges...

Tenir una situació econòmica prou desfogada per abastar-ho tot crec que seria, paradoxalment, negatiu. La renúncia és profundament necessària. I, com és ben sabut, el desig és més satisfactori que la possessió.

***

Quan al matí, abans de les set, obro la porta de casa per anar a treballar, em saluda el cant d'uns ocells matiners i una lluna, com un tall de meló, que descansa sobre el cingle i que sembla voler recollir, com un guant de beisbol, Venus, que brilla com un diamant just sobre seu.

Notes

Wisława Szymborska dedica un breu poema a Vermeer:

Mientras esa mujer del Rijksmuseum,

con esa calma y concentración pintada,

siga vertiendo día tras día

leche de la jarra al cuenco

no merecerá el Mundo

el fin del mundo (*).

Aquests versos, exactes i precisos com una fletxa clavada en el centre d'una diana, enllacen ara amb l'actualitat i agafen encara més valor. Si, volent preservar el món, llancem pintura o agredim de qualsevol altra forma les nostres obres d'art, aquest món que pretenem salvar ja no mereix ser salvat. Si, en un negatiu del que escrivia Szymborska, la llet del quadre del Rijksmuseum deixa de vessar-se dia a dia i en les nostres vides ja no existeix calma i concentració, sinó només soroll i histèria, potser sí que el món mereixerà la seva fi.

(*): La versió en castellà procedeix de Poesía completa (Visor), amb traducció d'Abel Murcia, Gerardo Beltrán y Katarzyna Mołoniewicz.

***

Luis Alberto de Cuenca inclou al seu darrer poemari El secreto del Mago un poema que acaba dient, en el seu últim vers, que al final solo importan las cosas del principio. El fin es el principio, que així es diu el poema, cita també Machado (Estos días azules y este sol de la infancia) i rememora els moments de la infantesa, que són els que conformen allò que som i els que, finalment, acaben important. La infantesa és i serà sempre el nostre món vertader, la nostra pàtria, com ja deien Rilke o Delibes.

Però aquest El fin es el principio em porta també a un altre dels grans poetes espanyols vius, Eloy Sánchez Rosillo, que escriu precisament a Principio y fin sobre el pas fugaç de la vida:

Pero el verano próximo, en verdad, ya ha pasado;

terminaste hace muchos años el libro aquel

en el que ahora trabajas; tu hijo se hizo un hombre

y siguió su camino, lejos de ti. Los días

que vendrán ya vinieron. Y luego cae la noche.

per acabar concloent, en l'últim vers, que Principio y fin habitan en el mismo relámpago. I així és com vivim, en realitat, en aquest llampec de vida. I ho fem, però, sense deixar que l'elegia se'ns acabi emportant del tot, ja que, tornant a de Cuenca (ara a Un día menos con Susana), coincim amb ell en què:

esta certeza no me impide ver,

tocar, gustar el mundo y su belleza,

unas veces enorme y majestuosa

como una catedral o una pirámide,

otras veces pequeña y delicada

como el seno que cabe en una mano.

***

D'un conte de Cortázar, aquesta expressió per descriure l'edat d'unes adolescents: los primeros bailes y los últimos juegos.

L'enveja de poder escriure així, amb aquesta economia i precisió.

***

J., un savi vinyater del Priorat que vam tenir la sort de conèixer dissabte, ens va explicar que, quan va començar a fer vi, li deien que era boig per voler provar de fer un vi monovarietal de garnatxa negra. No hi entenc res de vins i ara no recordo bé quina era l'explicació d'aquesta aparent bogeria, però sí que recordo que ens va dir que, actualment, aquesta pràctica és prou estesa i apreciada i ara, en canvi, el que li retreuen és que no faci tot el vi d'aquesta manera i provi també altres fórmules.

Són les modes que ho envaeixen tot i em fan pensar que també aquesta moda actual per la literatura estrident, expressionista i de colors contrastats, que ho envaeix tot i expulsa el dissident, també passarà avall.

Cadaqués i altres apunts

Cadaqués, un dissabte de gener. Exceptuant una visita fugaç de fa sis o set anys, feia dècades que no hi anava. La superpoblació estival i el difícil accés desincentiven el viatge. Però de seguida m'adono de l'error d'aquestes prevencions. Potser perquè és hivern, potser perquè fa un dia assolellat i clar, però resulta difícil no deixar-se embriagar ràpidament per la bellesa i l'esperit del lloc. L'aigua de la badia és plana com una bassa, d'un verd transparent d'aiguamarina. Hi neda, plàcida, una gavina. Davant la petita platja d'Es Pianc, un noi intenta engegar un vell llaüt que carrega també una parella d'avis. És una imatge bonica, la de la barca immòbil i els seus passatgers, retallats tots davant del caseriu blanc del poble, coronat per la gran església. Recorrem caminant tot el semicercle de la riba, de nord a sud. Al bell mig, tot just creuada la riera, una munió de gent s'agomboia com pot, a les parets del casino, amb cerveses a la mà, prenent el sol com llangardaixos. Les terrasses també són plenes. A Port Alguer -o Portdoguer-, passades les voltes, em giro per veure l'escenari, que no ha canviat gens, del quadre de Dalí que tant agradava a la mare. En teníem un pòster emmarcat a l'apartament de l'Estartit. No sé què se'n deuria fer. Allí, un altre bevedor de cervesa pretén fer tot el possible per estroncar la foto que vull fer, des del mateix punt on Dalí degué pintar l'escena. Seguint la corba, anem sentint néixer una mena d'enveja per no poder viure, ni que fos un dia, en alguna d'aquelles cases arrenglerades davant del mar. Alguns banyistes prenen el sol a la sorra, ben arrecerats a les roques o als murs de pedra, desafiant l'hivern. Només un cartell, a la mateixa platja, irromp en l'entorn idíl·lic avisant de la presència de senglars. L'advertiment resulta inquietant i, alhora, d'un surrealisme dalinià.

Després, com a bons turistes, pugem fins l'església. El retaule barroc impressiona, com ho fa també el conjunt de l'edifici. Josep Pla va escriure que és del tot superflu preguntar-se el perquè de l'aparent contradicció entre aquella monumentalitat i l'isolament del poble. Però el cert és que, actualment, la monumentalitat no es redueix a la gran església. A tot el poble trobem cases que impressionen, pertanyents a èpoques i estils diferents, en un conjunt eclèctic però afortunat. Queda clar que, al llarg de les dècades, s'ha anat imposant un estiueig benestant i de bon gust, que no trobem -de forma tan evident- en altres indrets de la costa. I això no deixa tampoc de sorprendre després de recórrer els quilòmetres i quilòmetres de carretera que, per arribar el poble, creuen i envolten el paisatge àrid i mineral del cap de Creus. Entre hectàrees de garriga i camps d'oliveres delimitats per murs atàvics de pissarra, l'arribada a Cadaqués impressiona, i encara ho fan més algunes de les seves construccions.

És difícil no enamorar-se, com un adolescent febril, de Cadaqués. Potser és més aviat un enlluernament, un sentiment líquid i fugaç, però hom té ganes de cultivar-lo, de regar-lo, perquè creixi i arreli. De sentir-se unit, per algun tipus de vincle emocional, amb aquest poble.

I així, hom retorna als mestres. Rememoro aquelles històries de contraban de Pla, amb personatges obscurs i escenaris simenonians. Vents, pluges, oratges... Caps que es trenquen i embarcacions que van a la deriva. Derelictes, llums que cremen en somort, tramuntana que xiula, ombres sospitoses, carabiners. Intento imaginar com deuria ser la vida al poble fa vuitanta anys, quan Pla hi vivia i hi situava aquestes narracions. El passat sempre captiva, amb els ingredients de romanticisme amb què l'acostumem a vestir. Però ja no el podem reviure si no és amb la lectura, o, en aquest cas, la relectura. Torno, doncs, fragmentàriament a Aigua de mar i, sobretot, a Cadaqués, el llibre que Pla va dedicar a la població empordanesa i que va publicar Joventut l'any 1947. Dels fragments que llegeixo, allí mateix, en un banc de la platja (i també la nit anterior a casa) m'adono que és imprescindible recuperar-lo sencer. Hi apareix el millor Pla i n'emergeixen escenes, instants, que semblen correspondre a la realitat immediata del moment:

Hi ha dies del mes de gener-per les minves o seques- que el mar sembla tornar-s'hi jove i la vida convertir-s'hi en una convalescència. Les llargues calmes de la mar sota el sol tebi, la suavitat de l'aire la finor fresca de la llum, les oliveres en pau, irradiant dolçament una claror pensativa, la calma que baixa del cel, semblen crear un món ingràvid i lleuger.

Sembla descriure amb exactitud el dia, el moment exacte d'aquest dissabte de gener. Però, més enllà d'aquesta feliç coincidència, tot el llibre és un festival d'escriptura planiana, d'adjectivació i precisió:

Em passejo, ara a l'hivern, per Cadaqués. És de nit i fa lluna. Tinc el poble a mà dreta, la mar a l'esquerra. La mar és negra i està com adormida. La lluna riella per sobre de les aigües mortes. No es mou res, no hi ha el més lleu fresseig. Una petita goleta fondejada en la badia és com un fantasma immòbil. Del Pianc vaig al Poal i després, pel Podritxó, al Baluard i Portdogué. De vegades, en el curs del passeig m'aturo un moment i giro la vista enrera. La lluna, que és vella i està sobre la terra, toca el poble d'esquitllentes. Una part de la vila es reflecteix a la mar de la badia. L'aigua és tan tensa i densa que la projecció és una meravella. Les cases blanques tenen, sobre la mar, un color ivorenc. Les ombres de les obertures fan una taca d'un negre lluent. Les llumetes semblen cuques de llum groguenques. La lluna toca els vidres de les cases, la roba posada a assecar flota, com una carícia vaga, sota els porxos, inunda de llum desfibrada i trista els olivars veïns. De vegades s'alça una mica de vent que arrissa la mar i descompon -un moment- el somni adormit de l'aigua morta. Un moment -només- i tot queda altra vegada solidificat en el mirall negre i límpid.

És el Pla més gran, l'observador més eficaç, l'escriptor tocat pels déus que sap copsar com ningú l'esperit del lloc i les seves atmosferes. Per acabar:

...quan passo per la riba m'envaeix una il·lusió gairebé, diria, inconscient: em sembla que sóc a Itàlia, en un poblet de la mar de Gènova exactament. No sabria pas dir-ne la raó. Ni el color ni l'arquitectura, ni la composició, ni el gust general no són els mateixos. Però la cosa interna, l'esperit, és el mateix. Cadaqués és un poble construït per homes que abans de conèixer Figueres i Barcelona conegueren Nàpols i el golf de Gènova. Si més no, Cadaqués em remou els pòsits italians de la memòria, constantment.

***

En català, Pla i en castellà, Azorín. Jo crec que ningú escriu com ells.

***

Enamorat com he estat sempre de l'Empordanet, de la costa de Begur i Palafrugell, de la plana interior i els seus llogarrets color d'argila, cada vegada em sento més atret pels paisatges més grans, més oberts, més solitaris, més feréstecs, més rocosos, de l'Alt Empordà, l'Albera i la costa del cap de Creus.

***

Dilluns al matí. Després d'una llarga estona blocat amb el cotxe a la ronda de Dalt, el destí -com s'hi fos un àrbitre que hagués errat amb un càstig desproporcionat- em fa petits regals compensatoris. Al carrer que porta cap al monestir de Pedralbes, creua, just abans que no passi jo, un esquirol. Quan arriba a la vorera contrària, dubta, però acaba finalment fent un salt, com impulsat per un ressort, fins entrar al jardí d'una casa. Al següent semàfor, tres o quatre nens travessen desaforats. Corren per no fer tard a l'escola i, en el fons, reconforta aquest interès per arribar a l'hora, encara que sigui només per evitar alguna sanció. L'últim, que va força endarrerit, creua ja en vermell i salva la vida de miracle. Esperant que es posi verd, un home enguantat llegeix un llibre, concentrat. En aquests carrers de la Barcelona més acomodada i rural -si això és possible-, esquirol, nens i lector formen un conjunt divers i balsàmic, en contraposició a l'enervant caos automobilístic previ.

***

El diumenge, mentre m'espero per recollir l'N., passo una bona estona assegut, llegint, a la terrassa del bar de la plaça d'un poble. És un poble petit, de l'interior, molt representatiu del que podria anomenar-se l'essència del país. Allí, agafo a l'aire algunes converses. En el fons i en la forma, em resulten molt depriments. Em sap greu ser descarnat, però, quan un país ha assolit des de fa anys un determinat nivell de benestar i d'accés a la educació i la cultura, en determinades generacions, la vulgaritat i la banalitat no deixen de ser una tria personal.

(I no, quan dic això no vull dir que la gent hagi de discutir a les places sobre el pensament de Kierkegaard. I no, tampoc és aquesta una visió elitista, és objectivitat, és el mirall al costat del camí de Stendhal).

Contrastos

De la lectura de l'assaig d'Emili Olcina sobre Vermeer n'extrec la conclusió que el mestre de Delft fou, en certa manera, pascalià. La seva pintura, en la majoria de casos, no necessita traspassar els límits de casa seva ni sortir, com aquell qui diu, d'una habitació il·luminada per una finestra. Excepto por sus dos paisajes, es como ni supiese qué hay fuera de su casa, escriu afinadament Olcina. Amb Vermeer, la pintura més excelsa de la història, neix entre quatre parets.

***

Per contra, penso, el progrés de la humanitat no existiria si no fos pels inquiets. A aquests individus que, amb la seva incontinent activitat, tan summament incòmodes resulten en la quotidianitat, cal reconèixer-los el mèrit dels avenços. És llàstima que de cada mil inquiets només un sàpiga canalitzar bé la incontinència, però segurament aquests mil són necessaris perquè pugui existir aquest únic individu imprescindible.

***

Regalo un titular a algun periodista que vulgui escriure sobre la deriva il·liberal i neopuritana de la nova esquerra: De la gauche divine a la gauche Cauvin.

***

Darrerament, viatjo en tren sense bitllet. No causo cap perjudici a la hisenda pública, perquè l'Estat -magnànim- ha decidit que els seus ciutadans puguin viatjar de forma gratuïta. La casa és gran. Així, a més, és més fàcil de justificar un servei pèssim. Així doncs, podria viatjar amb bitllet sense cap despesa, però entre que agafo poc el tren i que sempre vaig amb el temps molt just, no arribo mai a comprar l'abonament. I, en certa manera, m'agrada la imatge, curiosa, d'un individu com jo viatjant sense bitllet i passant els torns subversivament. És un contrast que em fa pensar, no sé per què, en una novel·la de Simenon o en un quadre de Magritte.

***

Tot i que sóc força partidari de la revenja, reconec que la rancúnia és, objectivament, dolenta. Sobretot per qui la sent.

***

Quan era un nen, la meva mare va ensenyar-me a perfilar els contorns dels mapes, que llavors dibuixàvem contínuament. El límit de la península ibèrica, per exemple, el resseguíem amb un color blau fosc, mentre la resta del mar, el pintàvem amb un pastel, difuminat, més pàl·lid.

Aquest matí, mentre anava en cotxe cap a Barcelona, el sol que apuntava darrera la serralada de Marina perfilava la muntanya, encara negra, amb un color taronja intens, que m'ha fer pensar en els contorns d'aquells vells mapes.

***

Res que no es conegui bé es pot estimar, deia Jaume Balmes (la cita és aproximada, de memòria) i, certament, l'aprenentatge no pot obviar aquest fet. La pèrdua de valor dels coneixements, emparada en l'actual disponibilitat immediata de qualsevol informació, comporta també una falta de vincles amb l'entorn, entès en un sentit ampli. ¿Com podem estimar els nostres paisatges, el nostre passat, la nostra cultura, el nostre país, si no en sabem res?

***

França torna a estar en flames (en algun cas, com a Narbona, en sentit literal). Ara són els agricultors, els que, segurament amb bones raons, tallen les carreteres. És una protesta a la francesa, dura, sense cap mirament. El flamant nou primer ministre, Gabriel Attal, amb els seus trenta-quatre anyets, afronta la seva primera gran crisi. Em fa una certa gràcia pensar en la seva imatge impol·luta de becari avantatjat d'una gran consultora enmig d'un grup de pagesos de la França rural i eterna. El contrast, altre cop.

***

Que el món, en general, t'interessi és una gran sort. No m'imagino viure sense interès per les coses, o amb una percepció plana del que ens envolta. Per això, no m'agrada passejar, aïllat, escoltant música i em costa concentrar-me en la lectura en llocs públics: m'interessen massa les converses, els paisatges, les cantonades del món.

***

Més contrastos: la frustració intensa pels llibres guardats al calaix i la il·lusió balsàmica d'algun nou projecte en curs.

Notes

Després de llegir El affaire Arnolfini de Jean-Philippe Costel, que em va deixar absolutament desconcertat amb les calidoscòpiques (i excessives) interpretacions que conté sobre el quadre de Van Eyck, la lectura de Vermeer. Un ensayo d'Emili Olcina, em resulta molt més plaent i, el seu contingut, més plausible. Tot i la poca informació existent sobre el mestre de Delft, que ha dificultat enormement l'estudi de la seva figura, l'apoximació d'Olcina al pintor i al seu temps em sembla fonamentada i ben raonada. M'agrada, per exemple, la hipòtesi que conté sobre l'acostament del pintor a la seva sogra a partir de la creació d'obres de simbologia indiscutiblement catòlica, com Santa Pràxedes o Crist a casa de Maria i Marta. El fet que existís una bona relació, fins i tot una aliança, entre el pintor i la seva mare política, Maria Thins, contrasta amb altres interpretacions -o fabulacions- que els han situat com a personatges antagònics.

En Vermeer, sortir de la hipòtesi per situar-se en la certesa resulta terriblement difícil. No crec que Olcina ho pretengui, però les informacions que aporta el seu assaig ens ajuden a conèixer una mica millor, o a dibuixar-nos una mica millor, la imatge de l'esfinx de Delft.

***

Sabem de les dificultats que van tenir els impressionistes per ser reconeguts en la seva època, el gust de la qual, dirigit per la crítica del moment, es decantava per la pintura historicista dels després anomenats pompiers. No canviaren gaire les coses, dècades després, amb la incomprensió que patiren artistes con Van Gogh. En els nostres temps, no costa gaire pensar, que més enllà de hirsts o basquiats, deuen existir, ocults, pintors de debò (localment, en coneixem algun). Ara bé, no arribava a saber del tot que també en el segle d'or holandès, els pintors més grans patiren, d'alguna manera, de la falta de reconeixement. Ho explica de forma clara Olcina en l'assaig sobre Vermeer:

Mientras los pintores de más éxito igualaban en riqueza a sus ricos clientes, a Rembrandt lo enterraron en la fosa común de los pobres, a Frans Hals le embragaron hasta el colchón y sobrevivió con una pensión a cargo de la caridad pública, Pieter de Hooch murió en un asilo gratuito para enfermos mentales, Emanuel de Witte, tras discutir sobre atrasos de alquiler, se ahorcó en un puente, se le rompió la cuerda y se ahogó en el río. Y Vermeer, según su viuda, sufrió un ataque que le llevó en un día y medio, de estar sano a estar muerto, causado por tomarse tan a pecho la insuficiencia de ingresos con que sostener a su familia.

***

Salvant totes les distàncies, hom arriba a pensar que els gustos que s'imposen en la literatura actual, conduïts també pel món editorial dominant i per una crítica miop i/o venal, no deixen de ser equiparables als dels seguidors dels pompiers del segle XIX o als que deixaren de banda els rembrandts, vermeers o hals en el segle i l'indret del món on es creà la pintura més afortunada de la història.

***

Jordi Font, a L'estiu del gaig blau, escriu una bona obra en prosa. Anava a escriure una bona novel·la però he preferit aquest altre terme. No perquè L'estiu del gaig blau no pugui ser considerada una bona novel·la -que pot ser-ho- sinó perquè el gran valor del llibre, al meu parer, resideix més en la prosa que en l'argument novel·lesc. De fet, i això és una visió molt personal, crec que l'obra hauria estat més reeixida en una altre format, en un altre gènere. L'aparent predominància de la novel·la sobre la resta de gèneres o mitjans literaris és precisament fruit dels gustos del temps. I aquests mateixos gustos arribaran a substituir del tot la novel·la per altres formats -la sèrie de Netflix- quan l'argument -l'autèntic vedell d'or dels nostres temps-, hagi triomfat del tot i la novel·la, com a format, sigui ja innecessària. Però ens estem desviant. Jordi Font mostra un coneixement tan profund del seu món, del seu país -utilitzant una terminologia planiana-, de la natura (amb els ocells com a màxim exponent), que m'agradaria poder llegir-lo en un gènere que no s'hagués de cenyir a l'artifici de la ficció. M'interessaria poder llegir el dietari de Jordi Font, sense necessitat d'històries novel·lesques.

Notes

L'esperança és l'últim que es perd, diu el saber popular. I és exactament així. Fins i tot quan les possibilitats d'assolir un èxit són remotes -i un n'és plenament conscient- l'esperança no s'apaga mai del tot i crema en somort. Fins que la realitat, d'una simple bufada, l'extingeix.

***

Aquell moment en què ni les preocupacions de la realitat, ni la ficció de la lectura no tenen prou força com per vèncer l'impuls de la son, i els ulls es tanquen, com s'acaben tancant també el llibre i el llum, per deixar-se endur cap al món del somni, és insuperable.

***

Centrar-se durant uns dies en l'escriptura de poesia, encara que la poesia pròpia no deixi de ser, com algú deia també de la d'un mestre (la qual cosa em consola), prosa retallada, porta també a veure el món, i pensar-lo, en una clau diferent, més nítida i lluminosa.

***

Ha mort X., sobtadament. Hi vaig tenir un tracte tangencial, però el caràcter totalment inesperat d'aquesta mort, ens ha de fer pensar en l'absoluta fragilitat de la vida i, des d'un sentit més pràctic, en la necessitat de tenir-ho sempre tot ordenat per poder morir en qualsevol moment sense ocasionar problemes als que ens sobreviuen.

***

Passem amb la G. per davant d'un bar del poble on havíem anat al principi de ser nòvios. Ara porta dècades tancat; llavors, acabaven de fer-lo nou. Hi havien instal·lat un billar americà, al qual jugàvem a vegades. L'havíem de compartir sovint amb un grup d'homes del poble que es trobaven allí. Els vèiem vells.

Han passat trenta-cinc anys i alguns d'aquests homes ja són morts. D'altres, ara sí que són autènticament vells. Resulta que llavors eren més joves del que som nosaltres actualment. Amb quin vertigen circula la vida! És com un vent sense aturador.

Notes

Sense cap ànim de donar-me importància, sento una creixent intolerància a la pròpia intranscendència. La irrellevància em genera una profunda angoixa.

***

Curiositats de les xarxes socials. Veig que el meu perfil de linkedin ha rebut una visita d'algú que treballa al consell local (suposo que vol dir ajuntament) de Pitea. I veig que Pitea és una ciutat sueca d'uns vint-i-cinc mil habitants situada al nord del golf de Bòtnia, que separa Suècia de Finlàndia, no gaire lluny del cercle polar.

A veure si arriba l'oferta.

***

Llegeixo Un matí del terratinent, breu novel·la de Tolstoi. Narra els obstacles que la naturalesa humana posa a la voluntat benintencionada d'un jove propietari de millorar la vida dels pagesos que viuen, i treballen, les seves terres. La perspectiva del mestre rus reafirma el meu escepticisme davant la irresolubilitat dels nostres problemes, fruit precisament de la nostra pròpia naturalesa.

***

Tot i ser un ferm defensor de la coneguda màxima de Pascal -aquella que diu que els problemes de l'home són fruit de la incapacitat de romandre quiet a la seva pròpia cambra- considero mortífer l'avorriment -relacionat també amb la irrellevància- i entenc els esforços per escapar-ne.

***

La lectura com a entreteniment no la concebo de cap manera. Potser només en ocasions puntuals. I no ho faig des d'una perspectiva elevada o elitista, simplement és que a la literatura li demano molt més. Crec que a la literatura li hem de demanar que ens ajudi a entendre. Fins i tot, que ens salvi.

***

Llegeixo també Elizabeth Finch, de Julian Barnes. Com em passa gairebé sempre amb aquest autor, l'experiència és ambivalent. No acabo de connectar amb determinats aspectes de la seva escriptura ni de la seva visió. Però, per contra, la seva obra inclou sempre allò que coneixem com a il·luminacions, que són el gran bonus de la literatura. El personatge de la professora Elizabeth Finch, no sé si basada en algun personatge real o fruit exclusiu de la creació de l'autor, resulta una gran font d'aquestes il·luminacions que ens ajuden a entendre i a entendre'ns. Com quan parla, per exemple, de la història. Tenim massa tirada, diria jo, escriu Barnes en boca de Finch, a veure la història com una mena de darwinisme. La supervivència del més apte, mitjançant la qual, òbviament, Darwin no es referia als més forts, ni tan sols als més llestos, simplement a aquells més preparats per adaptar-se a circumstàncies canviants. Però en la història humana real no és pas així. Els que sobreviuen, destaquen o s'imposen són simplement els que són millors a l'hora de matar. Les nacions pacífiques poques vegades són vencedores... tampoc pel que fa a les idees, ben segur, perquè les idees poques vegades convencen llevat que es reforcin a punta de pistola. És lamentable, tots hi estarem d'acord, però seria negligent no admetre-ho. Ja que, si no, només ens hem d'estar de braços plegats... i també amb el cervell desconnectat. Cal admetre-ho: qui guanya s'ho queda tot, cosa que també significa que qui guanya té la veritat.

O el que escriu sobre el record, també en boca -o en ploma- de Finch: I llavors hi ha la inevitable tercera estilització... del record pòstum. Cosa que porta al moment en què l'última persona viva que et recorda pensa per últim cop en tu. Aquest esdeveniment final hauria de tenir un nom que marqui la teva desaparició definitiva. Què en sabem dels nostre besavis, penso de vegades? Res. Com si mai haguessin existit.

120 anys de Premi Goncourt

He escrit aquesta ressenya del llibre 120 ans du Prix Goncourt per al Blog de l'Escola de Llibreria.

Apunts

Dies de grip i febre. La son és l'aliada perfecta de la febre. La primera, dolça, et bressola i t'acarona perquè la segona, pèrfida, se t'endugui al seu territori. No crec que els cants de les sirenes d'Homer tinguessin el poder de seducció de l'aliança invencible que segellen la son i la febre. Sé que m'he d'aixecar del llit a prendre'm un antipirètic, però em deixo adormir i aviat, les onades de somnis estranys, nebulosos, febrils, se m'emporten mar endins.

***

Aprofito les poques hores del dia d'un cert ànim i lucidesa per transcriure i revisar alguns poemes que vaig escriure a l'estiu. Fins i tot en trec algun de nou. És el millor que em donen aquests dies de malaltia, que no deixen de tenir un aire antic.

***

A fora al jardí, un esquirol s'ha instal·lat entre els xiprers de la tanca. A dins, el conill campa com vol. Això comença a tenir un aire de Beatrix Potter.

***

Aquest aire anglès m'acompanya en les lectures. Alterno fragments de la biografia d'Anthony Powell de Hilary Spurling amb les memòries d'Evelyn Waugh (Una educación incompleta). M'acompanya la sensació de que aquell món, el de l'alta societat britànica d'entreguerres, les seves public schools, els costums i la formació dels estudiants d'Oxbridge... són gairebé tant llunyans de la nostra realitat actual com ho pot ser l'edat mitjana.

***

Powell apareix precisament en l'autobiografia de Waugh com un estudiant més aviat reservat, allunyat dels excessos i les excentricitats dels cercles més propers a l'autor de Retorn a Brideshead. I això em porta a pensar en el caràcter de Nicholas Jenkins, el narrador protagonista del seu gran cercle de novel·les. I en què Powell em resulti un autor més proper que Waugh.

***

Determinada literatura, o més aviat cert articulisme, ens pot arribar a resultar atractiu -i fins i tot li trobem un cert valor- per la seva aparent sinceritat, frescor o capacitat d'expressar allò que ningú altre s'atreveix a dir. Analitzat, però, amb més deteniment, aquest suposat valor no deixa de ser com la capacitat addictiva de certs additius dels aliments més bàsics: les patates fregides amb gust de pernil o les hamburgueses del McDonald's. Ens poden arribar a agradar però són el que són.

***

Llegir sobre Fitzroy Square o Charlotte Street i tornar a sentir, malgrat tot, una enorme necessitat de viatjar a Londres.

***

Année, une tranche coupée au temps, et le temps reste entier.

Diari de Jules Renard, 31 de desembre de 1902.