Folegandros IV: les il·lusions

 Em miro un mapa de les illes Cíclades amb el propòsit d'organitzar un hipotètic futur viatge i penso que seria bonic fer-ne un sense la pressa dels dies establerts i els horaris fixats; viatjar una mica a la deriva d'un mateix, agafant els ferris de forma improvisada i parant aquí i allà segons l'humor de cada dia. Penso això, mentre tinc a mà el llibre que he acabat de començar Otra vida por vivir, de Theodor Kallifatides i la feliç coincidència entre el títol i els meus pensaments em fa somriure. Escriu Kalllifatides: Puede ser que cuando te inclinas a besar a tu hijo, o cuando estás tendiendo tu cama, o cuando te encuentras solo en una ciudad extraña, en París, por ejemplo, y de pronto te llega el susurro de las moreras de la plaza Gyzi en Atenas. Y sabes que quizá hayas vivido una vida equivocada. Pero nada puedes hacer. Sólo esperar el momento en que la vida que vives cobre más presencia que la vida que no viviste. És així.
De la vida que visc, em fan especial il·lusió els descobriments. Els descobriments de trets i actituds dels meus fills que fins aleshores havien estat ocults. De confessions que em fa algú i que em resulten inesperades. De nous mons sobre els quals no havia prestat interès i sobtadament se m'obren com un cofre de tresors. Res em resulta tan fosc com la monotonia, la superficialitat de les convencions, les converses planes, els treballs que costen esforços enormes i no aporten res. Les il·lusions, per contra, són com una llambregada, el combustible de la vida.
Em fa il·lusió ara descobrir més coses d'aquestes illes on tot just vaig passar-hi sis dies. És potse una mica ingenu. M'agrada llegir sobre elles, mirar-ne mapes. Un dels grans retrocessos de la humanitat són les aplicacions de geolocalització que et porten als llocs sense saber on ets. La persona s'empobreix i es converteix en un ninot en mans de la màquina. Res enriqueix tant com mirar mapes: saber on som, on serem, per on volem passar, conèixer els territoris, saber on són els punts cardinals. La humanitat va evolucionar quan va crear els mapes i els homes es van fer més forts i savis quan van saber llegir-los, situar-se en el món, moure-s'hi. Els mapes ajuden a saber cap on hem d'anar i cap on volem anar. On volem anar nosaltres. Són un element de llibertat.
L'amic R. em deia ahir que no hauria apostat ni un cèntim per la meva fascinació per les illes gregues. Potser tenia elements per pensar-ho: la meva atracció per l'ordre i el clima del nord, pels caràcters pausats. Però segurament aquí rau el secret: en la pausa, la calma. Res em molesta tant com el soroll, els entorns opressius i agitats, molt propis de determinats racons del sud. Quan travesso la rambla i la Boqueria el mes de juliol sempre penso que m'agradaria ser a Oslo. Però Folegandros no té res d'això. La calor és seca, no opressiva, i atemperada pel vent. El paisatge és obert, immens, la qual cosa és paradoxal vista la limitació territorial de l'illa. En alguns moments sembla quasi desèrtic. El turisme és assumible, la gent és amable. Circulem per l'illa en cotxe com en una pel·lícula. Ens falta el mehari amb què anaven Tilda Swinton i Matthias Schoennaert per Pantelleria en A Bigger Splash. Afortunadament no hi són Ralph Fiennes ni Dakota Johnson. El nostre cotxe és un minúscul Nissan Pixo sense carisma, però ja fa l'efecte. Amb les finestres obertes, acompanyats pel soroll del vent i travessant paisatges extrems, la sensació de llunyania és invencible. Conduïm i caminem. Només arribar enfilem el camí des de Karavostasi, el port, fins la platja de Livadi, deserta a causa del vent que a la cara nord bufa inclement. Veiem just davant de la platja l'illot amb la petita capella blanca. Pel camí, trobem un banc sobre les roques, a l'ombra d'uns tamarius. Davant, el mar blau i les cases blanques de Karavostasi amb les muntanyes pelades darrera. El vent i el silenci. La calma. És un banc per a l'eternitat.

Folegandros III: els personatges

Només passem quaranta-vuit hores en aquesta illa -dos dies i dues nits- però comencem a familiaritzar-nos amb la gent i les seves cares. Segurament és que els turistes som tan previsibles que ens acabem trobant tots als mateixos llocs. Així, amb la G., anem elaborant mentalment una llista d’individus amb qui coincidim aquí i allà, i d’alguns d’ells en comencem a conèixer fins i tot algun tret del seu caràcter. Seria bonic fer-ne una novel·la, construir un argument on es trobessin, entreteixir les seves històries i les seves vides. No resultaria difícil modelar uns personatges ficticis a partir d’aquestes persones reals que ens trobem pels diferents racons de l’illa. Esbossar allò que fan i allò que senten a l’illa, i potser anar encara més enllà: imaginar també les seves vides fora de Folegandros i del parèntesi vacacional. El que costaria, com sempre, seria crear la història, el fil argumental. Tindríem l’ordit dels personatges, però ens faltaria la trama. Potser ens hi hauríem de posar, fer anar la maleïda llançadora de teixir novel·les.

En aquest ordit de personatges, tenim l’italià de mitjana edat, prim, una mica esllanguit, vestit només amb un eslip de bany i una cadena d’or al coll, que juga a pales a la platja d’Angali amb la seva filla. Sembla extraordinàriament motivat per aconseguir un rècord de tocs ininterromputs sense que la pilota caigui a terra. Quarantadue, quarantatre, quarantaquattro!, crida, trencant el silenci imperant a l’hora de la migdiada, mentre es llança en planxa a la sorra intentant tornar una bola impossible. El trobem al vespre, ara sí vestit, passejant amb la família pels carrers de Chora. I ens el tornem a trobar al petit port, esperant el ferry que ens ha de portar a Santorini. A nosaltres ens acompanya la lògica melangia derivada del fet de deixar aquesta illa, mentre ell xerra animadament, italianament, amb els parents.

Tenim també la parella de senyores grans angleses. Sopant al Melissa, en una de les belles i animades placetes de Chora –exactament el model idíl·lic de plaça grega que tots tenim al cap- ocupen una taula veïna. Proven mil plats diferents i fan mala cara, tenen una expressió de brexiters. Van vestides també com hom espera que ho facin unes senyores angleses, amb estampats a combinació amb les cortines i les pantalles de les làmpades de les seves cases de Bornemouth. L’endemà dinen també al nostre restaurant preferit de l’illa, de nom impronunciable, a Angali. Aprofiten la marxa d’uns comensals per canviar-se a una taula amb més bones vistes. Són ràpides, incisives, resolutives. Mentrestant nosaltres ens esperem drets, però la cambrera que és amable i ens coneix del dia anterior, ens acomoda ràpidament. Sembla feliç quan li demanem una gerra de retsina, com si fóssim de Salònica de tota la vida, i ens la porta plena a vessar. Nosaltres encara ho som més menjant els skaros vermellosos pescats allí mateix i acompanyant-los de la ineludible amanida de tomàquet i d’un extraordinari formatge de cabra. Podrien parar el món en aquest instant, sisplau? El dia que marxem, les omnipresents senyores angleses, cobertes amb les respectives pameles, pugen a un vaixell que les porta a donar una volta per l’illa. Nosaltres ens n’anem, elles es queden.

També se’n va de l’illa amb el nostre vaixell una altra parella d’italians ubics. Són a la platja d’Ambeli, a la d’Angali, dinen al nostre restaurant. Sovint fumen, no semblen tenir mai pressa. Tenen la pell fosca, colrada, ell ben tatuada. Un dia semblen trobar-se uns coneguts, fan grans escarafalls d’alegria. Però quan estan sols romanen callats, estranyament silenciosos.

Hi ha molts altres italians, arreu. Tots els homes semblen anar a buscar l’esmorzar al forn de Chora. Alguns fan amistat i parlen entre ells abans d’endur-se les bosses de paper amb els croissants per les seves dones que deuen estar vestint-se –o decorant-se- a l’italiana a les habitacions dels seus hotels. Un d’ells es fa molt visible pel seu nas llarg, extraordinàriament llarg, cyranesc. Sopa a la plaça de l’església, pren un cafè al forn, agafa el ferry. És a tot arreu, és el comú denominador de tots aquests estiuejants de Folegandros.

I hi ha una altra parella d’italians que s’adreça a nosaltres perquè els fem una fotografia mentre pugem el bellíssim camí que porta a l’església de Panagia i que corona Chora i tota l’illa. Són els dos joves i guapíssims, d’una bellesa rotunda, indiscutible. Ella porta un vestit llarg i té el cabell llis, molt ben pentinat. És gairebé un plaer fer-los una foto, perquè el resultat és magnífic. Amb un mínim de traça, queden extraordinàriament  bé. Somriuen i ens donen les gràcies. Són joves, bells i amables. Els demanem a canvi una altra foto, una mica acomplexats per la comparació irresistible, però ens la fan i diuen que hem quedat molt bé. Moltes gràcies. El mèrit és de la llum de bronze de l’horabaixa i de la felicitat de la vacança. Després els trobem sopant també a la plaça, somriuen quan passem.

Tenim més personatges: la gent que recorre incansablement l’illa caminant, sota el sol, sotmesos al vent, del matí al vespre, caminen i caminen, amb ímpetu. Tenim el grec voluminós que ens trobem dues vegades, exactament al mateix punt de la carretera, conduint una motocicleta arcaica a una velocitat irrisòria i inversament proporcional al volum del so que emet el seu tub d’escapament. Hi ha la nena que vomita al ferry i que retrobem a tot arreu. Mai està contenta, malgrat els esforços dels seus pares. Tenim el senyor discret que ens lloga el cotxe i que es disculpa reiteradament per haver-se confós i haver-me demanat que pagués allò que ja havia pagat.

La majoria d’aquests figurants ja deuen ser lluny de l’illa, com nosaltres, i possiblement la recordin també amb recança. No sé si hi tornaran, com tampoc sé si ho farem nosaltres, però quedaran per sempre com a personatges lligats a un indret inèdit al món, protagonistes d’una novel·la que segurament mai escriurem.

Folegandros II: l'escriptura

Estic escrivint aquest text assegut sobre una roca a la petita cala d’Ambeli, a l'illa de Folegandros. És curiós que hi hagi algú aquí amb un petit bloc i un bolígraf a les mans, escrivint i aixecant de tant en tant la vista per observar. Encara que sigui jo, ho trobo estrany. La majoria de les persones que hi ha a la platgeta prenen el sol, parlen, miren el mòbil, descansen, preparen els seus instruments –ulleres, tubs, peus d’ànec- per banyar-se... Jo aprofito aquest instant per prendre unes notes sobre allò que he estat veient o m’ha cridat l’atenció durant aquests dies, per no oblidar-ho i perdre-ho per sempre. Així que, estrictament, no estic escrivint aquest text: aquestes línies les escric al despatx de casa, amb l’ordinador. Però és innegable que també les escric al petit bloc negre de notes, a Ambeli. Aquesta és una de les grandeses –i de les trampes- de l’escriptura: la possibilitat de moure’ns, al llarg d’un mateix escrit, en diferents plans temporals i en espai distints. Iniciem un fil d’escriptura i l'anem transformant i modelant, recorrent diferents camins sense que el lector ho sàpiga. O li fem saber, segons quina sigui la nostra voluntat, la intenció de l’autor. Traiem profit del pas del temps per reescriure allò viscut. O per enriquir-ho. Per enganyar el lector o per oferir-li alguna cosa millor que un text en brut. Ja que no podem aturar el temps, fixar-lo, aprofitem la seva fluïdesa per construir una realitat flexible com els rellotges dalinians. Conduïm el lector allà on volem o on ens porta la mateixa escriptura. El balancegem, l'ensarronem o, si en som capaços, el regalem.

A Ambeli, el sol crema. Bufa molt el vent, el meltemi, a les parts elevades i a la cara nord de l’illa, però aquesta caleta resta arrecerada, com bé ens ha dit l’home del burro que ens hem trobat a la carretera. Era un vell petit, desdentagat, simpàtic. S’ha fet entendre parlant en un grec farcit d’algunes paraules italianes, molt ben complementat amb els gestos més adients. També repetint un i altre cop el mateix missatge. Tenia tot el temps del món per fer-ho, cap pressa. Quan s'ha adonat que l'havíem entès ens ha donat la mà, content. Xerrava amb tothom qui trobava i demanava un euro per fer-se una foto amb el seu burro. No aneu a banyar-vos a Agios Giorgios ens deia, aneu a Ambeli. I tenia raó. Agios Giorgios ens oferia una imatge bellíssima: la mar brava d'un blau viu, les onades esclatant contra el petit espigó de ciment, la platja deserta, les barraques de pescadors tancades, mig abandonades. Era una escena d’un altre temps. Ens hem assegut a la sorra, plena de restes d’algues i trossos de fusta modelats per l’aigua, a sentir el vent i escoltar les onades. La mar em cridava, però feia un cert respecte ficar-s’hi. Al final, hem agafat el cotxe i hem refet el camí de terra, ara empinat, per tornar a la carretera i agafar la nova ruta, per l’altre vessant, ara sí fins Ambeli. Tenia raó l’home del burro, aquí no hi tocava el vent, s’hi estava bé. S´hi està bé, mirant les aigües límpides i escrivint aquestes ratlles.

Les escric mentre plou, a Aiguafreda, però encara veig les formes capricioses de les roques, sento el lleu vaivé de les aigües i percebo l’alegria dels afortunats que som a Ambeli en aquest precís instant. Perquè encara sóc allí, amb el bloc negre a les mans, damunt d’aquesta roca, escrivint això que llegiu.

Folegandros I: la bellesa

La bellesa és magnètica. Quan veiem una noia bonica -o un noi, segons les preferències de cadascú- ens costa deixar de mirar-la, sense saber ben bé per què. No té cap sentit pràctic, simplement és una qüestió inherent a l'atractiu de la bellesa. El mateix succeeix quan ens trobem en un indret bell, quan observem un paisatge agradable. Genera una atracció que ens impulsar a contemplar-lo amb insistència. No volem perdre'l ni deixar de veure'l.
Un dels objectius de l'art i de la feina dels artistes ha estat tradicionalment intentar retenir aquesta bellesa, transformar-la des de la seva visió personal, i transmetre-la. Textos escrits, dibuixos, pintures, composicions musicals... han estat resultats d'aquest propòsit. La irrupció de la fotografia i la seva posterior extensió, especialment la de la fotografia digital, han democratitzat aquesta capacitat de retenir la bellesa, lligada en aquest cas a una voluntat de preservar la felicitat a què acostuma anar lligada. Acostumem a trobar i viure la bellesa en viatges o moments d'oci i pretenem donar continuïtat a aquells instants. No volem perdre allò que és efímer. Per això, quan ens encarem a la bellesa en estat gairebé pur, com succeeix a l'illa grega de Folegandros, ens envaeix un sentiment agredolç de saber que allò que tenim al davant, que estem contemplant i vivint, se'ns escaparà aviat, s'ho endurà el temps amb implacable rapidesa. El vent que bufa amb força en els punts més elevats de l'illa actua com a metàfora il·lustrativa d'aquesta força imparable que és el temps.

***
Al museu de pintura de Berlín hi ha una petita taula de Van Eyck que representa una marededéu. Observar-la commou de tanta bellesa. Els ulls es neguen. Aquest quadre fa plorar de tan bonic com és, els vaig dir llavors als meus fills. Encara se'n recorden i en cada museu que visitem, davant de tal o qual quadre, em pregunten amb to burleta si aquell que tenim al davant també fa plorar.
La bellesa de Folegandros no és tan commovedora com seductora. Amb el seu magnetisme sedueix, hipnotitza. Hi contribueixen el vent, la solitud, la immensitat i nuesa del paisatge, el contrast entre la sequedat de la terra i el blau intens del mar. També, i sobretot, aquesta mena de boirina que esborra els horitzons i difumina el cel i el mar, creant un univers gairebé irreal. És una atracció que fa perdre l'enteniment, com el cant de les sirenes. És la bellesa primitiva: el cel, les roques, el mar, acompanyats de la música del vent. La modernitat i complexitat del nostre món ens sembla una broma de mal gust.

Sinceritat

Sortint de la botiga on m'acabo de provar i comprar unes bermudes, mirant-se de reüll l'aparador on estan exposades, diu l'N.:
- La veritat és que li queden molt més bé al maniquí.

Estiu

Després de molts dies de sol intens, avui el dia s'ha despertat gris, amb algun gotim de pluja. Les orenetes s'aplegaven als fils del llum, com si ja volguessin marxar. Per uns moments, l'estiu ha semblat mort.
Això m'ha fet pensar en el valor que donem al moment. Uns instants de falsa tardor han semblat tenir més veritat que setmanes i setmanes d'estiu, només perquè passaven en aquell precís moment. L'experiència i la força del passat ja no valia, la certesa de que tornarà el sol i la calor semblava dubtosa. Comptava només aquell instant i el que ens mostrava.
Mentre escric això, segueix la grisor, la fresca i el silenci. La G. ha marxat, l'À. i l'N. dormen. Tinc les finestres de la casa obertes perquè entri l'aire. Ningú corre pels carrers. És com viure en un parèntesi.

***

Abans de posar-me a escriure, he aprofitat per llegir una estona l'últim volum de La meva lluita de Knausgard. Gairebé mil dues-centes pàgines, en alguns moments indigeribles. Una lectura per un estiu. Inclou tot un assaig sobre el nazisme i l'adveniment de Hitler al poder. La lectura de les pàgines sobre el jove Hitler i els seus discursos enverinats ha coincidit amb les imatges ridícules que he vist per la televisió de Salvini sense samarreta, bevent mojitos i posant música a la platja. La demagògia ha evolucionat en aquests nou temps i s'ha hagut d'adaptar a la superficialitat que ho impregna tot.

***

El relat. Estic ben tip de sentir aquest terme. El relat d'ara és la propaganda de sempre. És portar la realitat fins la frontera, fins allà on perd el seu nom. Ja no compta el que veiem sinó el que ens expliquen. Estem dotats dels més gran avenços però cada vegada tenim menys mitjans per saber allò que realment succeeix. Tot ho hem de veure i saber a través de missatgers que habitualment viuen i conviuen amb el biaix.

***

Convertir sempre els valors en ideologia és un error. El nacionalcatolicisme va transformar els valors innegablement positius del cristianisme en ideologia política i en regles de comportament social. Tot això acompanyat d'un intens proselitisme, que sempre resulta abominable per als esperits lliures.
Tinc la sensació que ara succeeix una mica el mateix amb altres valors positius, com l'ecologisme. Caldria convertir-los en valors de tots no en ideologia d'uns quants.
Ahir vaig deixar de seguir un compte d'instagram que em deia que havia de deixar de menjar carn per evitar els incendis de l'Amazònia. No suporto el proselitisme. I crec que tampoc hauria de suportar instagram.
I, si us plau, que algú li faci un favor a Greta Thunberg i la faci tornar a l'escola.

***

Fa molt temps dels primers viatges que fèiem amb la G. per França. Vint o vint-i-cinc anys. I tot i seguir sent un destí tranquil, amable i poc populós, és inevitable que ara trobem més gent a tot arreu. També més i millors serveis. Però, independentment d'això, aquest any he experimentat per primera vegada una sensació indefinible de pèrdua de misteri, de paradís perdut. Sóc incapaç d'explicar-ho bé. Com si ara tot fos més accessible i assequible. M'han quedat ganes de tornar a l'hivern a l'Albigeois o al Quercy per veure si encara puc trobar-hi atmosferes boiroses, portes tancades, carrers deserts...

***

Malgrat tot, els viatges tenen sempre instants de valor que apareixen inesperadament. Aquest any va ser un vespre quan, després de sopar a la casa on érem, vam passejar-nos pel poble, Saint Germain de Belvès. Es feia fosc i no corria ningú pels carrers. El sol s'anava amagant, les pedres s'enfosquien. Els finestrals de les cases eren uns de fusta blava, uns altres ocres, algun de roig Bordeus. Hi havia jardins magníficament cuidats, d'altres amb la bellesa de la incúria. Se sentien veus que sortien d'alguna casa, però majoritàriament regnava el silenci. Les portes eren ja tancades, totes de fusta, amb distintes formes i colors. Corria algun gat. Trobàvem arbustos d'un rosa florit, escales de pedra amb testos grocs, torretes punxagues, racons amb el verd indiscutible d'una bona gespa. Se sentia algun lladruc llunyà. Els nens corrien i jugaven, tot i que amb aquell punt d'escepticisme que dóna l'adolescència. Vaig pujar una estona l'N. a collibè. Es van encendre els fanals amb una llum ataronjada de sodi. Feia fotografies amb la impotència de qui es vol endur un tresor volàtil.

***

No ho hauria de publicitat però l'altre gran tresor d'estiu va ser Montferrand-du-Périgord. Il n'y a gran chose là, va dir-me el propietari de la casa on érem quan vaig explicar-li la ruta que faríem i vaig esmentar el nom del poble. Però la meva determinació és difícil de vèncer i ens hi vam aturar, després de fer unes quantes giragonses per carreteres més que secundàries. I suposo que molta gent deuria coincidir amb l'opinió d'aquell senyor francès perquè allí no hi havia ningú. Només un gos perdut que ens va seguir una mica i un pagès que feia maniobres amb un tractor que remolcava bales de palla. I una corrua de cotxes clàssics que van començar a passar. Eren només set o vuit, però fantàstics, meravellosos. Van dibuixar l'escenari d'un altre temps. I ja se sap que, sobretot, el que volem és viatjar en el temps. Quan passaven, els conductors i acompanyants ens saludaven, incapaços d'amagar també la seva felicitat. Van deixar-nos un pòsit de novel·la anglesa dels anys cinquanta que casava -mai escriuré maridava- perfectament amb aquell entorn. Feia fresca, duiem jersei -excepte l'À., esclar- i el temps també era anglès, humit. Darrera les muralles, en el que havia estat el castell, hi havia ara cases, amb els jardins oberts, sense delimitar. Algun de més senyorial sí que estava clos i presidit per uns cedres enormes. L'estàtua d'una marededéu blanca els protegia. A la part baixa del poble, un antic mercat cobert ocupava l'espai central. A redós de l'església, una bella rectoria. Vaig mirar, ingènuament, si hi havia alguna casa en venda. Encara tenim somnis.

Avenços

Vèiem les pel·lícules en grans pantalles en cinemes com Déu mana (l’Urgell, per exemple). Després les vam veure en pantalles petites de multisales i a les teles de casa. Ara, en ipads i mòbils minúsculs.

Trucàvem per telèfon, dialogàvem amb el nostre interlocutor i resolíem les qüestions al moment. Ara esquarterem les converses en ridículs monòlegs en forma de notes de veu que escoltem incòmodament, fent que s’eternitzin les comunicacions.

Però, sobretot, recordeu que els avenços són espectaculars.

Cinquanta

Dissabte vaig fer cinquanta anys. Hi ha tota la frivolitat al voltant de l’edat i l’envelliment, i hi ha també l’eterna consideració sobre el pas del temps i de la vida, tan present en aquestes pàgines. Segurament aquest és el gran tema d’aquests escrits. I hi ha també una tercera reflexió, més generacional. Crec que per a les generacions que ens precedien, els cinquanta anys, i potser també els quaranta o fins i tot els trenta, representaven la maduresa absoluta. La vida era més difícil de guanyar, existien penúries, guerres, indefensió davant la malaltia... Poca broma. Això no vol dir que la vida ara no sigui difícil -segurament fins i tot és més complexa- i persisteixen els problemes econòmics, els estralls de determinades malalties, la lluita per la vida... però tot ha agafat un to més festiu i rosat. I, en conseqüència, crec que es viu amb més lleugeresa. Almenys aquesta és la meva impressió.

I era en aquesta lleugeresa festiva d’un sopar estival de celebració, la d’aquests cinquanta anys, que em va arribar la notícia de la mort d’X. La veritat és que el coneixia molt superficialment, havíem coincidit per feina i ara feia molts anys que no en sabia res. I potser per això, perquè l’última vegada que l’havia vist era un home ple de vida, que em va sorprendre aquella mort, com en el fons, i paradoxalment, ens sorprenen totes les morts. I així en aquell context festiu la tràgica realitat resultava gairebé irreal. I aquella trista coincidència em va fer pensar que, possiblement, la lleugeresa de què parlàvem i una certa irreflexió siguin precisament de les poques armes que tenim al nostre abast per encarar la vida.

Barcelona, nits d'estiu

De vegades, tens coses davant dels ulls que no acabes de saber veure. Passa sovint. Kar Ove Knausgard escriu que quan tens una preocupació important et fixes en detalls nimis de la realitat, però els veus d'una manera diferent. El nom d'un supermercat, per exemple. És cert, en estats d'ànim especial, perceps les coses, els objectes, d'una forma distinta, estanya. Com si la ment hi posés un filtre. Però no em referia a això. Em referia, per exemple, a autors dels quals has sentit parlar mil vegades però, sense saber ben bé per què, mai has llegit. O a carrers, barris, que mai has trepitjat. O, per exemple, a grups de música. Mil i una vegades havia sentit parlar de Love of Lesbian, i n'havia sentit alguna cançó, però sense parar-hi l'atenció necessària. És cert que estic molt desconnectat del món de la música actual, però crec que hi hauria d'haver sapigut veure el valor abans. L'A. em va enviar un dia el vídeo d'una cançó, Bajo el volcán. Hi vaig percebre poesia i talent, però no hi vaig saber aprofundir. No em pregunteu per què. De vegades l'escoltava, quasi com un record. Però ara n'he començat a escoltar alguna cançó més, tampoc sense una explicació lògica. Potser perquè l'atmosfera de la seva música i les seves lletres combina -he tingut la temptació snob d'escriure marida, però l'he salvada- a la perfecció amb les nits barcelonines d'estiu.
Ho pensava l'altre dia mentre conduïa per la ciutat, escoltant-los. Mentre esperava parat a un semàfor a la plaça Letamendi, la llum vespertina il·luminava les palmeres lànguides i la part més alta dels edificis de la plaça, especialment una bella i ondulada cornisa blanca, colant-se per l'orifici ornamental que la coronava. Més tard, al nord de la ciutat, aquella mateixa llum exposava com un decorat les cases del Carmel convertint-les en un quadre hiperrealista d'una bellesa inaudita. Després, com un artista modest satisfet de la seva obra, va desaparèixer sense dir res i va donar pas a la foscor i al silenci, esmorteïts només per la llum d'algun vell fanal i el so llunyà d'un televisor, als carrers d'Horta, que tenien alguna cosa de Rusiñol. Gats, buguenvíl·lees, llum ataronjada, aire càlid, quasi antillà. I els ecos que encara m'arribaven de la poesia de Love of lesbian.

El día que el presente ya sea historia
Y las aguas se nos calmen de una vez
Entenderás en mis silencios tantas cosas
Las que ahora escribo cuando no me ves.

Escriptura

Com escrivia Josep Pla, una de les grans barreres de l’escriptura és aquella que configuren la intimitat i la sinceritat. Parlava especialment de l’escriptura autobiogràfica i diarística, però passa també, en menor mesura, en altres gèneres. Creuar aquesta frontera és extraordinàriament difícil i perillós. Suposa trencar convencionalismes, estripar el retrat afavoridor d’un mateix que tots ens dibuixem al llarg de la vida, obrir les portes de les nostres cambres més fosques. En contraposició, les dosis de ruda i pura veritat acostumen a projectar una gran força als textos. Sense ser una garantia absoluta, seguir aquest camí acostuma a definir els escriptors de raça, aquells que ho sacrifiquen tot a l’escriptura. Knausgard en seria un bon exemple.

Divendres a la nit, després d’un dia fatigosament i fastigosament càlid, enmig de lectures diverses i esperant una frescor que no arribava mai, se’m plantejaven aquests grans dubtes com a grans reptes a l’hora d’escriure. Rebutjar la comoditat, això que ara se’n diu sortir de la zona de confort, expulsar dimonis propis i aliens i convertir-los en paraula escrita, novel·lar des de l’experiència i crear ficció des de la pròpia realitat. Segurament aquest sigui ara mateix l’únic camí.