Notes

La pluja i el fred han deixat pas al vent. Ha bufat amb força tota la nit. El sentia des del llit, inquiet. El nostre no és país de vent, i el vent ens inquieta. El trobo malastruc; quan bufa penso que passarà alguna desgràcia. Ha assecat la humitat de tots aquests dies. Si sortia algun bolet -algun fredeluc-, que no ho sé, les gelades i el vent ho hauran acabat. El que fa un parell de dies era blanc, ara és negre: els jardins, els camps, els pins. Des de la finestra veig els núvols, esfilagarsats com un sucre de fira, moure's a tota velocitat. El cel és d'un blau esblaimat. La lluna, un semicercle perfecte, penja avui de més amunt. Avui no surto de casa, la veig des de la finestra del menjador. Després de molts dies, avui estaré sol a casa.

***

El millor indicador per mesurar el conservadurisme d'una persona (conservadurisme de caràcter, no polític) és la seva actitud davant les nevades. De jove, jo n'era un grandíssim partidari, mentre el meu pare n'era absolutament reaci, un autèntic hater de la neu. M'adono que amb els anys vaig canviant, progressivament, de bàndol: la practicitat s'imposa al romanticisme.

***

Una constatació d'aquest fet. Miro una sèrie policíaca escandinava amb escenaris permanentment nevats. Només de veure aquells paisatges -bellíssims, tanmateix- m'agafa fred.

***

Definitivament, sembla que això de Venezuela anava de petroli, no de llibertat. Continua la tirania, consentida a canvi d'uns quants barrils. Quin desengany!

Deixaran anar, tanmateix, alguns presos polítics. Seran ells els legitimats per dir si ha valgut la pena, més que els voyeurs d'occident que ens ho mirem des dels nostres còmodes sofàs parlant de llibertat, amb majúscula, o del dret internacional, imprès en llibrets de paper de fumar. 

Matí

En contra del que deien les previsions, no ha nevat cap dia. Sí que fa, però, un fred intens. Avui és el dia que en fa més. He sortit a comprar el pa i l'esmorzar quan les campanes tocaven les vuit. El mòbil em deia que estàvem a cinc sota zero, però ves a saber. El dia encara no s'havia aixecat del tot. La lluna surava, com una nau aturada, damunt del cingle: tres quarts de lluna ben nítida, n'he pogut veure els mars i els cràters, perfectament dibuixats. No m'he fixat en el color del cel, me l'imagino encara una mica obscur, atenuant-se a mesura que s'acostava a l'horitzó, al perfil de les muntanyes. La gespa estava coberta per una capa de glaç, igual que els xiprers retallats i les teulades. També estaven ben blancs els cotxes aparcats al carrer. Els seus amos necessitaran avui temps i paciència per poder posar-se en marxa. Alguns estaven protegits amb una manta o amb cartrons. M'he fixat bé per on posava els peus, per no tenir cap sorpresa, però les voreres estaven ben seques. Anava abrigat amb l'anorac més gruixut, els guants i el gorro de llana. De tenir-lo tancat en una caixa i no portar-lo mai, fa una mica de pudor de florit, força desagradable. L'hauré de treure al sol, a ventilar-se. Per sort, no m'ha impregnat el cap d'aquesta olor. Arribat a casa, he posat l'aigua a bullir per fer un te, que m'he begut acompanyat d'una trena. No tenien croissants. Mentrestant, he pensat que aquesta vida, aquests costums simples, podrien considerar-se propis de la felicitat. Objectivament seria així. També he pensat que demà començaré a fer vida normal: baixaré a Barcelona. Després he trucat a l'hospital: una veu automàtica m'ha dit que estava a la posició número vint-i-cinc esperant per ser atès. He aprofitat per començar a escriure. Ara ja estic a la posició dos. La veu em dona gràcies per la paciència. De res, el temps no s'ha perdut i ja m'han atès. Continuo escrivint. Ja és ben bé de dia i fa sol. Des de la finestra veig les copes verdes d'uns pins i el cel, ben blau. S'hi enfila el fum que surt d'una xemeneia. Hem començat l'any i els dies ja creixen. Encara que faci tan fred, el camí porta a la primavera, a una llum que aquests dies quasi no hem vist. Deixem enrere l'excés, tan estrany i impropi, i torna la rutina, que jo no he acabat d'abandonar. Esbosso noves il·lusions, nous horitzons, amb més prevencions que mai: l'edició dels llibres, tan encallada, l'exposició de Hammershoi, la lectura de l'Ulisses, potser alguna escapada a França... No són propòstits d'any nou, que mai es compleixen, sinó més aviat combustible per mantenir encès el foc, per no deixar apagar-lo, perquè la cendra és inert, grisa i trista.

Notes

A Estocolm, on va anar a recollir el premi Nobel de literatura, Albert Camus va fer una de les seves declaracions més controvertides. Preguntat insisistenment per l'onada de violència que saccejava Algèria durant el seu procés d'alliberament i que causava nombroses víctimes entre la població civil, Camus, fatigat, va respondre el següent: Sempre he condemnat el terror. He de condemnar també un terrorisme que s'exerceix cegament, als carrers d'Alger per exemple, i que un dia pot colpejar la meva mare i la meva família. Crec en la justícia, però defensaré sempre la meva mare abans que la justícia.

Sovint, s'ha citat aquesta resposta de manera inexacta i apòcrifa: Entre la justícia i la meva mare, trio la meva mare. No és això el que va dir Camus, tot i que el sentit de l'expressió no hi difereix massa.

Aquesta declaració de Camus m'ha vingut al cap arran del succeït fa un parell de dies a Venezuela. Lluny de sentir-me Camus, i sense tenir cap vincle emocional amb el país, podria dir que entre el dret internacional i els presos polítics torturats a les presons chavistes, sempre triaré els presos torturats. I més quan el dret internacional, que no és ni tan sols un concepte tan immaculat com la justícia, està en mans d'un consell de seguretat de les Nacions Unides on tenen dret a veto estats tan democràtics com Rússia o la Xina.

***

Quina mandra escriure sobre això. Però més mandra em fa callar.

Dit això, aquest debat sembla clarament estèril quan el país continua governat pels oligarques de la tirania.

***

Tornant a Camus, cal recordar com Sartre i els sartrians li buscaven insistentment la palla a l'ull, quan ells tenien la biga de l'estalinisme i del gulag en l'ull propi.

He trobat aquest post que conté la traducció d'un text de Bernard-Henri Lévy que parla justament d'això.