***
M'agradaria quedar-me aquí fent el hippy, li dic a la G. mentre circulem amb el cotxe per la façana marítima d'Agios Nikolaos, a Mani. Em mira de reüll però crec que em comprèn. Les cases no són res de l'altre món, simples cubs de pedra, alguns encalats, d'altres no. Quatre barques acolorides de pescadors es gronxen al petit port. L'asfalt irregular ens fa trotar mentre circulem amb el cotxe. Aquí creixen quatre tamarius, allí un parell de pins, més enllà camps d'oliveres. A cada raconada hi ha aparcat algun vehicle: un vell tractor, una motocicleta destartalada, un remolc de barca, un pick-up amb mig segle de vida... Una antiga torre de pedra sobreviu en un petit cap. La carretera fa ziga-zagues i salva desnivells. S'alternen les petites platges de pedres amb la costa rocallosa. Malauradament, algú ha tingut la idea de fer, en alguna rada, un beach club. Però el resultat que ha obtingut acaba resultant fins i tot entranyable. Cada tarda bufa el vent i les onades colpegen les roques amb força. Si t'acostes a l'aigua, sents com els còdols piquen entre ells. És una música estranya, atàvica. El verd maragda de l'aigua que veiem al matí des de la terrassa ha deixat pas a un blau intens, marí, esquitxat d'escuma blanca. Algú podria dir que Poseidó fa rugir les aigües, però jo no. Prefereixo mirar al mar, aliè als excessos dels déus i a les seves passions, tan complicades. Tòxiques, en dirien ara. Busco la calma, la pau, la serenor que aquestes terres em donen, potser perquè, com diria Álvaro de Campos, no són la meva.
***
A la tarda, encarreguem una taula per sopar al restaurant que ens han recomanat: una taverna amb quatre taules de fusta sobre el mar. Ja t'ha agradat, aquesta noia, eh! em diu la G. després de que hagi parlat amb la propietària, una noia d'uns quaranta anys, amb els cabells rossos i arrissats, que porta amb un vestit llarg de platja. Al país de la leventeiá, el terme grec que descriu la passió pels plaers de la vida viscuts amb despreocupació i temeritat, seria absurd negar-ho. Més encara, quan els ametllers ja estan batuts.
(Quan ha volgut recordar el meu nom per la reserva m'ha dit: Sorry, I don't remember your name. Is it Paul, isn't it?).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada