Grècia (II)

Per mi, l'estiu és mala època de lectures. Em centro en preparar el viatge que fem cada any: consulto guies, espigolo lectures antigues, miro webs, traço línies entre allò que he llegit (el paisatge literari) i allò que veuré (el paisatge real)... Paradoxalment, durant les vacances estic més agitat que la resta de l'any. La calor no ajuda gens. M'irrita i m'impedeix trobar un espai físic còmode, més enllà del llit nocturn. Aquestes vacances van començar amb la tònica habitual, amanides amb una calor infernal. Vaig encetar alguns llibres que, o bé em van desagradar o no em van interessar prou. No deixo les lectures a les primeres de canvi però ara ja no insisteixo tant com abans: la vida és curta, el temps finit. Per fortuna, a mig agost es va produir un canvi. Vaig enllaçar dues lectures magnífiques, extraordinàries (feia temps que no em passava): Metamorfosi, de Miriam Cano i Ocell de bosc, d'Antoni Puigverd. Valdrà la pena parlar-ne més a fons, ara en faig només un apunt. Metamorfosi, entre moltes altres coses, és un dibuix -o una fotografia- de l'impacte que pot tenir Grècia en algunes persones. M'hi compto i m'identifico amb moltes de les sensacions, vivències i reflexions de l'autora. Ocell de bosc és, sense ser-ho del tot, una mena de dietari d'estela planiana, el recull del pensament d'un home lúcid, sensat, prudent i savi. Com n'hi ha pocs en els nostres temps.

***

M'agrada llogar cotxes i conduir per carreteres d'altres països. Té alguna cosa d'aventura. El cotxe llogat és una possessió valuosa però efímera, un company més del viatge. Una de les gràcies del viatge -i de les satisfaccions i addiccions que genera- és que ens fa ser algú diferent de qui som en la quotidianitat. El cotxe de lloguer, com a element transitori, ens ajuda a confegir aquest altre jo. Aquesta vegada, però, ens ha tocat un company pesat. No para d'emetre sons estridents i repetitius a la més mínima superació del límit de velocitat; es queixa dels cinturons, de la pressió dels pneumàtics, de qualsevol objecte al qual m'apropo quan maniobro. Hem volgut inventar cotxes intel·ligents i només hem sabut crear cotxes histèrics.

***

L'Àtica, o la part que travessem amb el cotxe, és seca i erma. El Peloponès, en canvi, amb totes les seves diferències orogràfiques i paisatgístiques, és verd. L'Àrcàdia, l'Àrgòlida, Mani... cada regió té el seu propi paisatge distintiu però no hi falten els arbres. Sobretot l'olivera, omnipresent. Quantes oliveres no hi deuen haver? En veiem a milers. El paisatge d'olivera mai cansa ni engavanya. Quan bufa el vent, com a Micenes, les fulles s'agiten com miralls de plata. Aquest vent atempera la calor i et porta a una dimensió estranya. A les portes del museu oneja una bandera grega. Els colors blanc i blau dansen sobre el fons de grisos i verds de les roques i els camps -o muntanyes- d'oliveres. A aquesta hora de la tarda gairebé no hi ha ningú visitant aquestes runes mil·lenàries. Des de dalt del turó, on hi havia l'antic palau de Micenes -ara només pedres- hom pren la mesura d'aquest país i d'aquest món.

***

M'agrada trobar a Grècia ingredients del nostre passat. Ser nostàlgic és això. Hi ha qui creu que el progrés és meravellós i hi ha qui pensa que no. De Mandelstam s'explica que, quan era un nen i va sentir la paraula progrés, es va posar a plorar. Chesterton deia que el progressisme consisteix en canviar allò que està bé, però que el conservadurisme impedeix a vegades canviar allò que està malament. És força ocurrent. Però no ens desviem. Grècia té moltes coses que pertanyen al passat. Els banyistes, per exemple. Acostumen a portar moltes cadires, parasols i neveres. Vesteixen cossos generalment poc esvelts amb indumentària de bany arcaica. Fan, per canviar-se, maniobres estranyíssimes per evitar exhibir un centímetre quadrat de la seva anatomia prohibida.

Colmados i forns, sempre oberts, serveixen els escassos clients amb parsimònia. Els propietaris viuen al mateix edifici on tenen la botiga. Un d'aquests botiguers m'explica, com pot, que va visitar Barcelona -i a Madrid i a Sevilla- en el seu viatge de noces. Retalla un tros de paper amb les mans per escriure'm que va ser l'any 1997. Amb la senyora del forn de davant no ens entenem de cap manera quan li demano que m'obri una barra de pa per poder fer uns entrepans. Acaba donant-me un ganivet perquè ho faci jo mateix. Em mira amb estranyesa.

Al pàrquing d'un supermercat -LIDL- ens ve a veure un gos de carrer. Hi ha gossos vagabunds, com n'hi havia a Aiguafreda quan jo era petit. Ara fa dècades que no se'n veu cap. De gats de carrer, no cal ni parlar-ne, n'està ple. Secs, famèlics, pidolaires, onipresents a tots els restaurants. A aquest gos del LIDL és impossible resistir-s'hi. Em pregunto si no és un farsant. Et mira de fit a fit amb uns ulls de tristesa infinita. Es deixa caure a terra, pla com una catifa, pidolant amb la mirada. Acaba aconseguint uns talls de mortadel·la. Al poble de Pikoulianika, dalt de les muntanyes de Mistràs, en corre un altre, més viu, que no sembla passar tanta gana.

Per les carreterones circulen cotxes vells, furgonetes i pick-ups, que carreguen trastos. O taronges. La carretera que porta a Monemvasia resseguint el golf de Gition travessa camps de tarongers. Els arbres fan unes taronges petites, minúscules, que em quedo amb les ganes de tastar. Els homes que les traginen tenen la pell colrada. Entre els camps, quan la carretera dibuixa alguna corba, es veu el mar al fons. Té un blau d'una vivor intensa, grega, que contrasta amb el verd dels tarongers i la plata de les oliveres. En quin moment es va parar aquí el temps? Seria possible que es tornés a parar just ara que hi som?